Un ‘Tamerlano’ de traca i mocador

A les portes del final de la temporada concertística d’enguany, comença a ser el moment de fer les conseqüents valoracions. Ja no només en forma de resultats econòmics, sinó en tot allò que té a veure amb el relat i els perquès d’impulsar programacions. En aquest aspecte, no deixa de sorprendre que el Palau hagi apostat per concerts en què s’interpreten òperes del període barroc en format concert, aposta que l’any vinent prosseguirà amb títols com ara Rinaldo, L’Incoronazione i Tolomeo, quan, no ho oblidem, la voluntat expressiva i teatral d’aquests títols va ser concebuda per a la representació als escenaris. Però la conversió de les obres en productes i la bellesa de la seva factura musical acaben per imposar-se. I encara més quan al davant de la proposta es pot trobar un dels conjunts de la divisió d’honor de la música antiga com és l’Accademia Bizantina, que dirigeix, des del clavicèmbal, un savi amb tocs de geni, Ottavio Dantone. El que va fer aquest conjunt, junt amb sis extraordinàries veus, amb l’òpera Il Tamerlano (1735) de Vivaldi va ser, com es diu popularment, de traca i mocador. A una prestació orquestral meravellosa, Dantone va saber distribuir-hi l’equilibri de l’acció teatral assolint un dinamisme i un tremp admirables. Com admirables van ser les variacions en la repetició de la primera secció de l’ària tripartidaa escrites, com acostuma a ser habitual, pel mateix director. Amb diferents enfocaments, colors i concepcions vocals, podem dir que aquest Tamerlano queda ja no només com un dels millors moments de la temporada, sinó de la història de les òperes en versió concert al Palau de la Música. Cal, doncs, felicitar els artífexs d’aquesta feliç elecció.