Una dona condueix amb tensió un cotxe en una carretera al costat d’un bosc mentre el seu marit, neguitós, li demana que giri per tornar al lloc on han deixat el seu fill: un nen de set anys. Com és que l’han deixat sol? Això encara que només sigui per uns instants com a càstig per un comportament que la mare considera horrible (definint-lo primer així i explicant-lo quan l’obliguen les circumstàncies que s’acorden finament a la necessitat narrativa de revelar els fets) a la vegada que el pare intenta minimitzar-ho. Dirigida pel cineasta xilè Matias Bize i sàviament escrita per Coral Cruz, El castigo, però, no és una pel·lícula que jutgi i que convidi a fer-ho: hi és per pensar-hi.

Desaparegut el nen un cop tornen, el film manté la intriga mentre explora en les dificultats dels adults davant dels infants, les desavinences en com educar-los que poden dur a una crisi de parella i, a contracorrent, sobretot en les conseqüències d’una maternitat no desitjada i penedida que, a més, fa prendre consciència de la persistència dels rols socialment establerts.

La singularitat d’El castigo es relaciona amb la seva complexitat moral, però juga fort amb el fet que està rodada en un sol pla seqüència d’uns vuitanta minuts de durada i, així, doncs, en temps real en un espai entre el tram d’una carretera i l’entrada a un bosc al sud de Xile. Però no és un exercici d’estil. O, en tot cas, la forma explora el fons: la tensió dels actors (excel·lents Antonia Zengers i Néstor Castillana) en aquest tour de force expressa la dels seus personatges, que ocupen el camp visual.

Què hi ha al fora de camp? L’extensió del bosc: què hi pot passar? l el fill: on és i qui és aquest nen absent a la imatge?