Cinema

Valèria Sorolla

Actriu

“Si un col·lectiu no surt a la ficció, sembla que no existeixi”

El que m’agradaria de veritat és fer cine, ja era un objectiu i ara s’ha complert d’una manera bestial

Un exemple de les aptituds per a la interpretació de Valèria Sorolla (Barcelona, 1997) és la facilitat, sense coaching ni gaire temps, amb què ha assimilat l’accent mallorquí per a la pel·lícula La consagración de la primavera , estrenada ahir als cinemes, i Mòpies , la primera sèrie conjunta d’IB3, À Punt i TVC, que a Catalunya es podrà veure al desembre pel canal Super3. Ho escriu un mallorquí. La seva pel·lícula de debut, dirigida pel sevillà Fernando Franco, va encapçalar el rànquing de la crítica estatal del recent Festival de Sant Sebastià i va rebre grans elogis, també per la seva interpretació d’una jove mallorquina que va a estudiar a Madrid i es relaciona amb un jove amb paràlisi cerebral. Per físic i per talent, Valèria Sorolla fa pensar en actrius de la talla de Laia Costa i Vicky Luengo.

Com va ser l’experiència d’anar al Festival de Sant Sebastià amb el primer llargmetratge?
Va ser molt emocionant en tots els sentits. Va ser el meu primer festival, amb la meva primera pel·lícula, un personatge protagonista, amb un cartell en què surto només jo... Va ser també aclaparador, són moltes coses que veus per primera vegada, però sobretot va ser una alegria poder compartir la feina que ha durat tant de temps i que has fet amb tant d’amor i tantes ganes.
Com va entrar al projecte?
Vaig fer un càsting que, a més a més, crec que recordaré sempre, perquè era bastant obert pel que fa al perfil que es buscava. No tenia gaire informació sobre la pel·lícula, però des del principi vaig sentir que allà hi havia alguna cosa que m’interessava. Va estar molt bé, des del principi ja hi havia el director i vam començar a parlar del personatge, de la seva essència. Hi va haver molt espai per provar coses, per anar al que s’estava buscant. No era passar una escena i ja està, va ser un procés de diàleg bastant profund. Des del principi vaig tenir la sensació que treballaria amb un nivell de subtilesa i aquest projecte demanava un tipus d’energia en què em semblava que podia encaixar. No ho sé explicar gaire detalladament, era una sensació. I efectivament, va ser així.
Com definiria el personatge de Laura?
És una noia que per primer cop surt de casa, viu sola i comença a trobar-se amb inseguretats. Té unes ganes molt fortes de viure i explorar la independència, i per altra banda apareixen una sèrie de conflictes i bloquejos que li impedeixen viure en plenitud tot això que ella vol viure. És una persona bastant calmada i tranquil·la, però dins d’aquesta calma hi ha una curiositat molt forta i unes ganes de descobrir que l’empenyen sempre i la duen a situacions insospitades.
És el seu primer film, però surt a totes les escenes i es narra des del punt de vista de Laura...
He necessitat molta concentració i confiança en l’equip. Hi ha hagut un aprenentatge molt gran i profund de la meva professió, perquè és un paper d’una gran responsabilitat. Sabia que era la feina més exigent de la meva carrera fins ara, volia estar a l’altura i havia de trobar la manera d’arribar-hi. He hagut d’anar descobrint què necessita cada seqüència de mi. Hi ha un sol personatge, però he hagut de diversificar els meus recursos com a actriu per mostrar les seves diferents cares, i fer-ho a més des d’una actuació molt continguda, subtil, que va per dins.
Com va ser el treball amb Telmo Irureta, actor que té paràlisi cerebral a la vida real?
Molt bona des del principi. Ja es va veure des del càsting que vam fer junts que hi havia molta química i que se situava en un lloc molt natural. La nostra relació és en un lloc molt fràgil i a més està plena de matisos que són difícils d’explicar amb paraules. Ha estat molt fàcil treballar amb ell. És una persona que aporta moltíssima vitalitat, energia i sentit de l’humor. Tots dos som actors molt entregats, cadascú a la seva manera, però crec que hi ha un bon balanç d’energies.
És important que el cinema doni visibilitat a temes poc coneguts socialment com el de la sexualitat de les persones amb paràlisi cerebral?
Sí, totalment. Incloure aquestes temàtiques a la ficció fa que es comencin a normalitzar i treure prejudicis. A la nostra pel·lícula hi ha moltes capes, parla del desig, del sexe, però per a certs col·lectius és important poder veure’s a la ficció. Si no hi surten, sembla que no existeixin.
Què mou el personatge de Laura a interessar-se per David?
Per una banda, hi ha una identificació: Laura se sent limitada, en un sentit, i descobreix un altre personatge que també conviu amb una limitació, més evident i que condiciona més la seva vida i quotidianitat. Però en aquesta identificació, Laura hi troba alguna cosa que la treu del bucle en què està i li pot permetre viure la sexualitat com ella vol. Veure tot aquest món des d’un altre prisma genera un interès molt fort. Per altra banda, crec que hi ha una cosa molt més sensorial, de voler estar a prop, com quan trobes una persona i, no saps per què, vols estar amb ella, et genera atracció. També té a veure amb els prejudicis. Laura troba un espai on se sent acollida, acompanyada, i no hi ha tabús ni morbositat. Simplement se sent a gust i segura.
Com és el seu personatge de ‘Mòpies’, on fa de noia en un campament a Lluc?
Na Bel és una noia molt valenta, amb les idees molt clares, sap el que vol i està on no vol estar. Això fa que al principi la veiem una mica contrariada. És adolescent i té ganes de viure la seva vida i que no la facin enfadar. Però en aquest campament comencen a passar coses inexplicables i això la fa connectar molt amb les seves pors i descobrir coses del seu passat que també la connecten amb sentiments que ella tenia amagats.
Com va treballar l’accent mallorquí de ‘Mòpies’ i ‘La consagración de la primavera’?
La veritat és que va ser bastant per la via ràpida. Per a Mòpies em van posar en contacte amb una actriu mallorquina i vam gravar totes les frases en mallorquí del meu guió. Després em vaig transcriure fonèticament com sonava. No hi va haver un procés de coaching gaire llarg. Per a La consagración de la primavera ja ho tenia més per la mà i va ser repassar-ho amb algú que confirmés que tot estava bé. Diria que l’accent està millor a Mòpies, suposo que perquè estava envoltada de molta gent i se m’anava enganxant. A mi em preocupava, sobretot en un paper protagonista com el de Mòpies, en què si no funciona l’accent...
Ha fet molt teatre i sèries de televisió. Amb el cinema ha arribat on li interessava o vol seguir explorant?
Segueixo amb la intenció d’explorar-ho tot. Abans de fer aquests dos projectes grans, Mòpies i La consagración de la primavera, ja havia treballat bastant com a actriu, però és veritat que aquest ha estat el meu any de despertar en l’audiovisual. M’hi he sentit molt còmoda. El que m’agradaria de veritat és fer cine, ja ho tenia molt com a objectiu i ara s’ha complert d’una manera bestial i, a més, amb el tipus de pel·lícula que m’agrada. Tant de bo em pugui mantenir en aquest lloc. Vull seguir explorant com he fet fins ara, amb tot el que he après amb aquests dos projectes. Han estat una gran empenta, també des del punt de vista de confiança i de voler seguir en aquest camí. Fins que no ho proves, no ho saps. Vull seguir fent cine!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona