Cinema
Alberto Rodríguez
Director de la pel·lícula "Modelo 77"
“La presó no deixa de ser un fracàs de la societat”
Coses impossibles, establertes per sempre, han acabat canviant perquè la gent s’ha unit El punt de vista està concebut perquè no vegis presos, sinó éssers humans
Cineasta inquiet, compromès i atent a la història recent, distingit amb una cinquantena de premis, Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) va tocar el cel amb La isla mínima, triomfadora dels Premis Goya del 2015 i guardonada a Sant Sebastià. 7 vírgenes, Grupo 7 i El hombre de las mil caras són altres títols destacats del cineasta, que ahir va inaugurar el Festival de Sant Sebastià, fora de concurs, amb Modelo 77. Rodada a la presó barcelonina, va començar com un projecte sobre la famosa fuga que hi va haver el 1978, però ha esdevingut una apassionant crònica de les lluites dels presos pels seus drets als inicis de la Transició, a través de l’organització Copel (Coordinadora de Presos en Lluita), i un retrat de les duríssimes condicions de les presons franquistes. Miguel Herrán, Javier Gutiérrez i Fernando Tejero en són els protagonistes.
Quina va ser la primera intenció en abordar aquest projecte amb diversos temes?
En realitat el primer que vam conèixer va ser la fuga dels 45. Poc després d’acabar la pel·lícula 7 vírgenes [2005], Rafael Cobos, el guionista amb qui acostumo a treballar, em va parlar d’una fuga de 45 presos que hi havia hagut a Barcelona el 1978. Ens va cridar tant l’atenció que vam començar a llegir sobre el tema i a investigar, i llavors vam topar amb la Copel. Vam començar a documentar-nos, a buscar gent que hagués tingut a veure amb el moviment, vam conèixer uns quants presos, advocats, periodistes... Va ser una recerca que va durar uns quants anys i a poc a poc vam anar escrivint aquest guió que no vam poder rodar fins l’estiu passat, entre altres motius perquè la Model va estar en ús com a presó fins al 2017.
Només concebíeu aquest projecte rodant-lo a la Model?
Sí, recordo que ens deien que l’any següent la tancarien i anaven passant els anys: 2007, 2008, 2009... Semblava que no es tancaria mai, fins que, un dia, recordo llegir a la premsa que la tancaven a la fi. Va ser una de les raons per reprendre el projecte.
La Copel va estar en altres presons, volíeu específicament la Model?
Ens feia la sensació que si la pel·lícula es rodava a la Model tindria un final molt especial si l’acabàvem amb la fuga, que es va produir allà. Quan vam començar la investigació ens semblava que les dues presons més significatives, de mida gran, que gairebé representaven una ciutat, eren Carabanchel i la Model, però Carabanchel ja estava enderrocada. El projecte va quedar circumscrit a la Model. Quan mires la pel·lícula, fa la sensació que la presó és un personatge més.
D’una fuga de 45 presos que és la més important que hi ha hagut a Europa en molts anys, Hollywood n’hauria fet deu pel·lícules. Per què vosaltres només ho convertiu en una peça més?
A mi i a Rafael Cobos [l’altre guionista] ens semblava més interessant la història de la Copel que la història de la fuga en si. És cert que la història de la fuga és molt singular, però és un tema que s’ha vist en altres pel·lícules, i el valor polític d’aquesta fuga no és el mateix que el de tota la història durant aquests anys.
Visitar la Model impressiona. Rodar-hi també? És un lloc on sembla que les parets parlen?
Sí, una mica sí. Per fortuna ja està en desús, però no deixa de ser història del segle XX i part del XXI de Barcelona. És evident que allà han passat mil coses i gairebé cap de bona, segur.
Les fotos que mostreu als crèdits finals són idèntiques a alguns dels plans que heu rodat. Heu intentat acostar-vos al màxim possible a la realitat?
Era la nostra idea, però és veritat que aquestes fotografies també han estat font d’inspiració per a una bona part del procés. N’hi ha una que és impressionant, quan 200 persones es tallen les venes a la Model per cridar l’atenció i que se’ls escolti fora de la presó. Un dels fotògrafs que va entrar és Colita. Algunes de les seves fotos són a la pel·lícula i ens van servir per tenir les sensacions que va tenir ella de primera mà, que són brutals. La selecció de contactes que té Colita d’aquest moment és increïble.
Ja va parlar de la Transició a ‘La isla mínima’. Vostè va néixer el 1971, la va viure pocs anys. Per què li interessa?
És tot bastant més atzarós del que sembla, hem acabat reincidint més per atzar que perquè tinguéssim un pla traçat. En realitat el que a mi m’interessava de la Transició és que era un moment en què tot era possible, en què s’estava definint a poc a poc cap a on anàvem. El punt de fuga del país encara no estava clar, i això no deixa de semblar-me molt interessant. D’altra banda, és un dels moments en què la gent ha tingut més sensació de llibertat en aquest país.
‘Modelo 77’ és un drama carcerari però em sembla una pel·lícula d’emocions, que mostra els presos de manera molt humana. No hi ha dolents de manual ni arquetips del gènere.
M’alegra molt que ho diguis, perquè en el fons aquesta era la nostra missió des del primer moment. El punt de vista i la narració estan concebuts perquè en el fons no tinguis la sensació de veure presos, sinó éssers humans. En el que coincideixen tots els testimonis que hem recollit, els llibres i les autobiografies és que són un torrent d’emocions, de vegades desbordades, perquè són situacions difícils i complexes.
Dosifiqueu molt la informació: l’espectador només sap el que saben els presos a cada moment. No se sap què passa a la presó en general, en altres presons i al món exterior.
El punt de vista està tancat en els protagonistes, en part precisament perquè això ens porta a humanitzar-los i fer que l’espectador faci el viatge amb ells. Els protagonistes no van mai davant de l’espectador, van alhora. Això ens semblava important per provocar la sensació de claustrofòbia de la presó, i perquè volíem que certes emocions estiguessin dins de la pel·lícula.
Una de les coses més emocionants és veure com, fins i tot en les pitjors condicions, la solidaritat i la lluita compartida permeten aconseguir coses inimaginables.
A mi em sembla que és la manera de canviar les coses. Coses impossibles, establertes per sempre, han acabat canviant perquè la gent s’ha unit i ha decidit que no han de seguir sent així.
Hi havia molta gent com el protagonista? Víctimes del sistema que van acabar a la presó per petits delictes, i el règim els amagava sota la catifa, com es diu al film...
Tinc la sensació que sí. Bona part de l’esperit de la pel·lícula ve de coses que ens va explicar César Lorenzo, un investigador de la Universitat de Barcelona que va fer la tesi sobre les presons en aquest període. El que recull dels testimonis és terrible. El seu llibre es titula Cárceles en llamas.
S’ha inspirat en algú en concret per al personatge de Manuel?
Més aviat és una síntesi dels presos que vam conèixer que tenien a veure amb la Copel, que no necessàriament venien tots de la Model. El personatge que interpreta Miguel Herrán és una síntesi de tots ells. El que interpreta Javier Gutiérrez, Pino, sí que s’inspira en un pres que va passar per moltes presons, i surt en un llibre de Draper Miralles.
Presenteu el tema de l’amnistia amb tota la seva complexitat.
És cert. A la Model també hi havia un mòdul d’homosexuals, curiosament dividit en congènits i adquirits. Ens interessava la complexitat del problema. És una història de la presó, que no deixa de ser un error del sistema, un fracàs d’una societat.
Pot explicar el seu episodi d’‘Apagón’, una sèrie de Movistar+ dirigida també per Isa Campo, Isaki Lacuesta, Rodrigo Sorogoyen i Raúl Arévalo que també es presentarà al Festival de Sant Sebastià?
És un projecte en què vaig entrar únicament com a director, quan ja estava molt avançat, amb un guió escrit en solitari per Rafael Cobos. És molt interessant, però és un encàrrec, per dir-ho així. S’ha creat a partir d’un pòdcast que es diu El gran apagón. Hi ha una tempesta solar i es produeix una pèrdua d’energia elèctrica a tot el planeta. Si això passés, ens portaria a un desastre total, sobretot de les ciutats, sense aigua corrent, menjar... És una mena d’història apocalíptica explicada en cinc capítols.
En el seu, què explica?
El protagonista és un pastor transhumant que és a l’alta muntanya i de cop i volta veu com tota la ciutat va cap allà per menjar-se la seva guarda d’ovelles, i bàsicament ha de fugir d’ells. És una mena de western a la serra de Guadarrama.
Passa a la plana següent
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
