No hi ha hagut ningú com Godard
El gran cineasta francès Jean-Luc Godard va morir ahir als 91 anys i deixa un llegat únic i inabastable
Ahir, Jean-Luc Godard va demanar ajuda per morir. Tenia 91 anys i no tenia gaire ganes de continuar envellint. Feia anys que ho deia. “He deixat d’estar allà on vostè creu que soc”, va escriure l’any 2014 a Thierry Frémeaux, director del Festival de Canes per explicar-lo el seu rebuig d’assistir al festival en què concursava Adieu au langage. Feia molts anys que vivia a Rolle (Suïssa) amb la seva companya Anne Marie Melville. Havia trencat relacions amb tothom excepte amb un petit nucli d’amics que el van ajudar a muntar les imatges de Le livre d’image (2018). No feia aparicions públiques excepte per la trobada a Lausanne de la FIAF, agrupació mundial de filmoteques. Mantenia una estranya i complicada relació amb el món preocupat per la tristesa que implicava la crisis del present. “Tot acaba amb els lladrucs d’un gos i el plor d’un nadó”, deia al final d’Adieu au langage. Tal com han comunicat les persones properes, la seva mort no ha sigut per malaltia, ni per desesperació, simplement perquè estava cansat.
Si volem definir Jean-Luc Godard hem de partir de la idea que no hi hagut ningú com Godard. La seva obra és un cas únic dins la història del cinema. Ningú com ell va ser capaç de treballar amb lucidesa i constància en els límits de la pròpia imatge cinematogràfica, fins al punt de reinventar-ho tot, qüestionar-ho tot i demostrar que tot podia ser d’una altra manera.
Una màquina que pensa
Godard no va ser només un gran creador capaç de confrontar-se amb tot allò que els altres creien que era el cinema, sinó també algú capaç d’atrapar el sentit d’una època i donar-li forma visual. En els seixanta Godard va descriure el nihilisme de les restes de l’existencialisme de postguerra i de la tensió generada per la guerra d’Algèria. Més tard va viure la deshumanització de les ciutats perifèriques, els debats del postestructuralisme, l’impacte de la filosofia del llenguatge i l’arribada l’estètica pop. El 1968, el seu nom es va eclipsar per donar pas juntament amb Jean-Pierre Gorin al grup Dziga Vertov, que va voler fer políticament una certa idea de cinema capaç de crear debat i de captar les contradiccions revolucionaries del moment. En els setanta, Godard va interessar-se per l’estètica vídeo mentre s’adonava que a França l’esperança havia donat pas a la resignació. Els vuitanta van donar pas a un cineasta d’aparença menys polítics que pretenia donar forma al desordre d’un món –Sauve qui peut (la vie), 1980– que havia tornat al individualisme. Va buscar noves vies de recerca en el misteri de la feminitat a partir de la carnalitat de Carmen i el misticisme de Maria. Aquest camí el va dur a preguntar-se com donar forma a allò invisible i com buscar la transcendència en la natura, en el seu petit entorn situat prop del llac Leman a Suïssa. Als noranta, Godard s’interessa per la història i busca en la genealogia del passat una forma d’entendre millor el seu present. Al final de la seva obra, a Le livre d’image, al final es proposa repensar el segle XXI i afronta el que anomena com la regió central: els països àrabs. Mentre explora el present, el seu discurs es torna més íntim. Afirma que vivim en el temps de la tristesa, de la impotència i de la contradicció.
El temps de la redempció era massa lluny per a ell, però en canvi deia que el temps de la mort cada cop era més a prop. Godard ha arribat a la mort, el dia abans que les seves darrers imatges, les cartes que va intercanviar amb el cineasta iranià Ebrahim Golestan, arribin als cinemes de Paris. El seu darrer testament es diu À vendredi, Robinson, i està signat per una dona, Mitra Farahani.
