Cultura

Mirador

Alliberar-se de l’esclavatge

El cineasta Alain Tanner, nascut a Ginebra el 1929, va morir diumenge a la mateixa ciutat

Al començament de Jonas qui aura 25 ans en l’an 2000 (1975), les imatges donen voltes a l’entorn de l’estàtua de Jean-Jacques Rousseau a la vora del llac Léman, a Ginebra, mentre una veu fa present un pensament del filòsof: “L’home civil neix, viu i mor en esclavatge. En néixer, se l’empresona amb una roba. En morir, se’l tanca en una caixa. La figura humana està encadenada a les institucions.” Pot considerar-se que diversos personatges d’Alain Tanner (nascut a Ginebra, com Rousseau, l’any 1929 i mort diumenge a la mateixa ciutat) intenten alliberar-se de l’esclavatge, assagen formes de vida (el personal és polític) al marge de les convencions socials, emprenen fugides en viatges incerts, imaginen que el món podrà canviar encara que, sobretot en els films que el cineasta va rodar als últims anys setanta, són conscients de la frustració després de l’impuls revolucionari del 68. A mesura del temps, en tot cas, va ser pitjor.

A la mateixa Jonas..., potser la seva pel·lícula més emblemàtica i que sembla encara fixada a la memòria dels espectadors de diverses generacions que van veure-la en els temps de la seva estrena, encara, però, s’hi expressa una esperança en el futur: potser la societat serà una altra quan Jonas, que neix l’any 1975 mentre els seus pares intenten subsistir, compleixi 25 anys el 2000; potser, remetent de nou a Rousseau al final del film, serà l’Emili que, criat en la naturalesa, habitarà les ciutats perquè hi arribi la llibertat. Tanner ha viscut molts anys més enllà del 2000 per saber com perviu al segle XXI la salvatgia capitalista. “Les crisis econòmiques són provocades pel sistema per eliminar els febles i concentrar el poder en els més forts”, afirma un dels personatges (el pare de Jonas) en la classe del professor d’història que, davant la curiositat perplexa dels alumnes que potser no hi entenen res, fa la seva primera lliçó mostrant un gros boudin (botifarró negre) per explicar com el temps ha sigut trossejat (compartimentat en èpoques, en horaris de treball) i que cal buscar-ne els forats i replecs. En tornar a sentir aquesta lliçó, en què també es diu que el capitalisme ha convertit el temps en una autopista amb el progrés devastant-ho tot, es fa evident que John Berger va escriure amb Tanner el guió del film.

Berger també va ser el coguionista de La salamandra (1971), protagonitzada per una lluminosa Bulle Ogier, que, sense una articulació ideològica, té l’instint vital de revoltar-se contra el fet de ser una treballadora explotada: al final, després d’alliberar-se de la feina, el seu rostre entre la multitud expressa la joia de la llibertat. Un dels personatges de Tanner que no volen ser atrapats. Vuit anys després, va arribar Messidor (el mes amb el qual comença l’estiu segons el calendari republicà francès) seguint dues joves que, trobant-se fent autoe-stop, emprenen un viatge erràtic per Suïssa: els empeny un desig de fugida fins les últimes conseqüències. A Dans la ville blanche (1983), potser la més bella de les seves pel·lícules, Bruno Ganz encarna un mariner que, sentint-se empresonat en un vaixell convertit en una fàbrica, desembarca a Lisboa i perd feliçment el temps: deambula pels carrerons vells de la ciutat, filma imatges que envia a la seva esposa, s’enamora d’una cambrera vivint-ho tot en el pur present.

Potser Tanner va perdre la inspiració després de ser-li tan donada a Dans la ville blanche. Abans, a Les années lumières (1981), va imaginar que, a l’any 2000, Jonas faria costat a un vell (Trevor Howard) que vol construir una màquina perquè els homes volin com els ocells: sempre el desig d’alliberar-se. Posteriorment, entre altres films posteriors, va posar-se al servei de l’imaginari de Myriam Mézières dirigint Une flamme dans mon coeur (1987) a partir d’un guió de l’actriu, que també va protagonitzar Le journal de Lady M, rodada en part a diversos llocs de les comarques gironines el 1992. Just abans Tanner va filmar al cap de Gata L’homme qui a perdu son ombre, sobre la crisi ideològica i el desencís de la gent d’esquerres. Feia pràcticament vint anys que no dirigia pel·lícules. En tot cas, potser va perdre la inspiració, però no l’ombra mantenint una actitud ideològica que, recollint l’esperit de la nouvelle vague, el va dur a fer cinema a banda de la gran indústria, amb petits equips, amb pressupostos reduïts, amb el guió obert, amb una voluntat de llibertat com la de molts dels seus personatges.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.