Cultura

Crítica

música

Un ‘Stabat Mater’ massa distret

No em sembla massa agosarat afirmar que l’Stabat Mater de Pergolesi és una de les peces més belles de la tradició musical. Creada el 1736, quan el compositor vivia les últimes setmanes de la seva curta vida (malalt de tuberculosi, va morir als 26 anys) al monestir franciscà de Pozzuoli, és una de les grans obres sobre l’aflicció de Maria per la mort de Jesús que representen (com en el cas de La Pietà, el seu equivalent escultòric) el dolor d’una mare davant de la pèrdua d’un fill.

El cas és que, després d’estrenar-se el 18 de juliol al Palau de la Música dins de la programació del Grec, va arribar diumenge a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí un espectacle en què el tema de Pergolesi n’ocupa la centralitat. El títol, de fet, és Stabat Mater, que, com és sabut, també ho és d’altres composicions basades en un poema franciscà medieval sobre la Mater Dolorosa. Tanmateix, concebuda per Buia Reixach (directora del Cor de Noies de l’Orfeó Català) i el director d’escena Marc Rosich, la proposta integra altres peces musicals (i altres elements, bàsicament coreogràfics) amb les quals abordar l’experiència de la maternitat com a joia i dolor, èxtasi i agonia: “Un mateix crit”, segons un breu text d’Isadora Duncan, que va perdre els seus dos fills ofegats al Sena a causa d’un accident de cotxe, invocat amb la veu de la recitadora Guida Miró just abans de la interpretació del Stabat Mater de Pergolesi.

El programa, però, no comença en el dolor, sinó amb O virgo esplendens, cançó medieval recollida en El Llibre Vermell de Montserrat, i segueix amb la versió del Salve Regina del compositor barroc Marc-Antonie Charpentier. Amb un altre salt en el temps, arriba Wiegala, una cançó de bressol de l’escriptora i compositora jueva Ilse Weber (1903-1944) que, es diu, va cantar-la als nens que, a Auschwitz, caminaven amb ella sense saber que moririen gasejats.

Tot i la idea de la unitat temàtica, era possible percebre una certa dispersió (una observació que no pressuposa que no es puguin barrejar elements heterogenis) mentre les integrants del cor no només cantaven, sinó que també es movien per l’escenari amb una voluntat coreogràfica.

Quan va arribar l’esmentat Stabat Mater, no només van aparèixer dues esplèndides solistes, la soprano Ulrike Haller i la mezzosoprano Marta Infante, sinó que es van fer lloc a l’escenari (on una formació reduïda de Vespres d’Arnadi, amb el seu director Dani Espasa a l’orgue, va mantenir el seu afinat criteri musical, cosa que sempre fa malgrat que s’embarqui en aventures com aquesta o el muntatge de The Fairy Queen representat fa poc a Peralada) dos ballarins (Carme Milán, amb una panxa postissa d’embarassada, i David Marín), que van fer variacions en moviment del motiu de La Pietà. Això mentre que les noies del cor també havien de fer coses, com ara desmaiar-se. No es tracta de qüestionar el diàleg entre les diferents arts, que d’una manera o altra sempre ha existit i fins les constitueix. Tampoc que, com exemplifica el treball de la companyia Malpelo amb Bach, es puguin ballar peces musicals sense que hi hagin estat concebudes. Però, sense menystenir la qualitat dels ballarins, era possible tenir la sensació que hi ha massa distraccions per sentir profundament el tema de Pergolesi. Fins i tot, com sol passar quan així es versiona, el cor a vegades hi sobrava. No és que no siguin belles, però, després d’aquest Stabat Mater, fins podien sobrar les peces (totes del segle XX) de Sarah Quartel, Dillon O’Brian i Miklós Kocsár que van completar l’espectacle.

Stabat Mater
Cor de Noies de l’Orfeó Català i Vespres d’Arnadí
Festival de Torroella de Montgrí, diumenge 31 de juliol
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.