Cultura

Crònica

Jazz a la vora del mar

A l’Estartit Al Di Meola va exhibir talent i destresa amb la guitarra, de manera sòbria i elaborada

El Jazz Festival de l’Estartit ha tornat a la normalitat després de l’obligat recés a causa de la pandèmia, amb una programació eclèctica i marcada amb l’etiqueta de la qualitat. L’Estartit és un lloc per veure-hi figures consagrades del jazz, però també noves propostes i artistes joves però amb una carrera que ja es comença a consolidar, com ara Eva Fernández, Alba Careta Joan Mar Sauqué i Irene Reig.

Els encarregats d’obrir la setena edició del festival, dijous passat, van ser el guitarrista mallorquí Biel Ballester i el seu trio, acompanyats pel violinista francès Thomas Kretzschman amb el seu homenatge a Django Reinhardt i el jazz manouch, punt de trobada de la tradició musical gitana i el jazz dels anys trenta. Reinhardt va donar una nova dimensió al jazz i el swing, influint notablement en tota una generació de jazzmen americans, amb temes com Nuages, tot un èxit a la França ocupada que Ballester i Kretzschamn van reviure amb emoció a l’Estartit.

El gran mite del jazz africà, l’etíop Mulatu Astatke, va omplir de ritme la segona jornada del festival. La fragilitat dels seus 79 anys no corresponen amb la força que ofereix a l’escenari rodejat d’una banda poderosa. Astatke va inventar l’éthio-jazz els anys seixanta, com una fusió del jazz i les músiques tradicionals d’Etiòpia. Una barreja d’estils, però també de tradicions, dels ambients i temps africans a la llatinitat més rítmica; dels ancestres culturals de la seva terra a la modernitat de la cultura occidental.

El plat fort del festival estava reservat per a un dels grans noms de jazz, el guitarrista Al Di Meola, que va ser un dels capdavanters del jazz fussion, amb fronteres amb tots els estils, dels rock al blues, passant pel funk i el flamenc. A l’Estartit Di Meola va exhibir talent i destresa amb la guitarra, de manera sòbria i amb un estil elaborat. L’esclat final el va posar una apoteòsica versió de Mediterranean Sundance, del mític disc Friday Night In San Francisco, amb John McLaughlin i Paco de Lucía.

La veu encisadora i càlida de Stacy Kent va posar diumenge el punt final amb un concert que, tot i que va omplir totes les localitats, va convertir en un espai íntim. Amb un somriure i una simpatia encomanadisses i ben acompanyat per una banda sòbria i eficaç, Kent va palesar que és una de les grans veus del jazz actual amb un recorregut sonor per diversos estils, cultures i llengües, de les platges brasileres a la poesia del poeta quebequès Raymond Levesque.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.