Llibres

Nicola Lagioia

ESCRIPTOR

“No van saber domar el costat fosc”

Els assassins, Prato i Foffo, no vivien al marge de la societat, sinó que eren uns privilegiats
Van torturar una persona per alguna frustració amagada i per un exacerbat narcisisme

El març del 2016, en un apartament dels afores de Roma, dos joves de casa bona es lliuren a dos dies de festa desenfrenada de drogues i alcohol. Ofereixen diners a canvi de sexe a un noi de 23 anys, Luca Varani, a qui torturen cruelment fins a la mort. Ho fan sense cap motiu aparent. No hi ha respostes per a tant d’horror. Un cas de la crònica negra que va impactar la societat italiana i va tenir ressò arreu del món. Nicola Lagioia (Bari, 1973) es va obsessionar amb el cas i va dedicar quatre anys a investigar-lo i narrar-lo amb una perseverança gairebé sàdica, construint una crònica monumental de les ombres que s’amaguen a la superfície de Roma, la Ciutat Eterna. Dos anys després, La ciutat dels vius (Llibres del Segle, 2022) s’ha publicat al català, amb traducció de Lluís-Anton Baulenas.

A què creu que es deu que el llibre, que ja ha estat traduït a una dotzena d’idiomes, tingui tant d’èxit més enllà de la repercussió que va tenir a Itàlia?
Estic molt content, però alhora sorprès. Crec que és per diverses raons, començant perquè es tracta d’un crim molt violent i d’una història molt fosca que està relacionada amb gent normal. I quan dic normalitat, ens hem de preguntar: què vol dir normal? Quina elasticitat estem disposats a donar a aquest adjectiu, i més quan ens referim a Manuel Foffo i Marco Prato, dos joves com tants d’altres que no eren delinqüents comuns ni mai no es van plantejar ser assassins? Tant un com l’altre, però sobretot Foffo, podrien haver estat en el nostre cercle d’amistats. Aquesta tragèdia ha colpit molt els lectors joves perquè són històries de joves com ells, tant la víctima com els assassins, i que parla d’una solitud que també els preocupa. Se m’han apropat molts lectors que m’han comentat que el llibre els ha commocionat perquè s’hi poden veure reflectits: joves afectats pel malestar i la solitud.
Creu que una mica també hi deu tenir a veure la moda que viu el ‘true crime’?
Crec que el true crime en aquest cas és el pretext per explicar el costat fosc de la nostra societat, que amaga tot sovint la condició humana. La cosa més interessant d’aquest crim, d’aquesta gran tragèdia, és el narcisisme desenfrenat que hi veig. Tots tenim un costat fosc, i ells eren molt narcisistes, com si es miressin al mirall i no es reconeguessin, com si no fossin ells. Vivim en una societat a què li costa reconèixer la culpa, i tots tenim ombres.
Quatre anys va necessitar per investigar i escriure el llibre. S’hi va obsessionar?
Durant quatre anys, dormia i em despertava contínuament amb el cas. Va ser difícil contactar amb els familiars i amics de l’entorn tant de la víctima com dels assassins. Estaven trasbalsats pels fets, evidentment. No soc un periodista d’investigació habituat a fer aquests contactes i trobades i tenia una gran urgència per explicar aquesta història. Emocionalment, va ser complicat, però, al cap d’un temps, van ser ells que volien contactar amb mi, com a mena de teràpia, suposo. Marco Prato es va suïcidar dos dies abans del judici; en canvi, amb Manuel Foffo vam mantenir una correspondència. Jo venia de la ficció, mai no havia escrit una història vertadera. Va ser excitant, però també fatigós, no ho negaré.
Un homicidi brutal. Per què aquest sadisme?
Segurament, la cocaïna ho devia incrementar, però el més increïble és que mai no havien tingut episodis de violència anteriors. Què els va passar perquè es transformessin d’aquesta manera, per patir una metamorfosi que els aboqués al costat més fosc de la penombra que tots tenim, però que hem de saber exorcitzar, domar, controlar? Ells no ho van fer i ho van derivar aplicant una violència extrema. El que em va colpir molt del cas, òbviament a banda de la violència, és que van matar una persona que gairebé ni coneixien. I mai no van ser conscients de ser culpables. Van acceptar la pena, però van reaccionar com si, en el fons, fos una força superior que no podien controlar, no reconeixent mai la seva responsabilitat. Encara no sabem per què van cometre aquell crim.
Contactar amb un criminal deu ser dur?
Com he dit, Prato es va suïcidar i vaig haver de contactar amb els seus amics. Amb l’altre assassí, Foffo, va ser un contacte intens, dur i difícil. No perquè fos particularment violent o inquietant, sinó perquè té un comportament i unes inquietuds culturals molt semblants a gent que conec o que qualsevol pugui conèixer. És estrany, perquè, aparentment, és normal i no aparenta ser un assassí. El podries tenir en el cercle d’amics. He anat deduint que Foffo estava obsessionat amb Prato i en va ser el còmplice. Ell encara no acaba d’entendre el que va passar. S’estarà trenta anys a la presó, temps per prendre consciència i maduresa, cosa que encara no ha aconseguit. Per tant, sovint a l’hora de narrar la història ho he fet des de la seva òptica, mantenint aquesta mena d’enigma irresoluble i atroç. Això va ser molt dolorós per a mi. De fet, va ser descoratjador perquè veia que en Manuel, de carta en carta, no em semblava que avancés en aquest procés de maduració i conscienciació.
Es compara el seu llibre amb ‘A sang freda’ de Truman Capote.
A sang freda és un llibre magnífic, dels primers que va utilitzar la literatura per narrar uns fets criminals reals. La diferència és que els personatges eren proletaris, semianalfabets, criminals situats al marge de la societat. En aquest cas, parlem del mal sense raó: Prato provenia l’alta burgesia, la respectabilíssima catòlica romana; Foffo també d’una família econòmicament benestant. No vivien al marge de la societat, sinó que eren uns privilegiats. Luca Varani, la víctima, a diferencia dels Clutter d’A sang freda que sí eren rics, era fill de venedors ambulants que viuen a la perifèria. Una altra diferència és el mòbil: uns cercaven una fortuna de la caixa forta, Prato i Foffo no tenien cap mòbil, ni venjança, ni cap antipatia envers la víctima, a qui quasi no coneixien. Però es posen d’acord per torturar una persona, per alguna frustració amagada i, sobretot, per un narcisisme exacerbat. Després de l’assassinat, només parlen d’ells; fins i tot quan estan desesperats perquè entenen que s’han arruïnat les seves vides, continuen volent fer sentir pena. Mai no fan cap referència a la víctima.
A més del crim, ha volgut fer un retrat de Roma i dels romans.
La ciutat dels vius, ja ho diu el títol: si existeix una ciutat de superfície vol dir que hi ha una de subterrània, la dels morts. Roma és caòtica i difícil de viure, desbordant però alhora plena de vida. Sempre s’ha dit que és la ciutat eterna, és veritat. Però també està farcida de cinisme i contradiccions. L’estimo molt, malgrat els seus defectes, com tenen tantes d’altres grans ciutats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda