Música

MARTA MATHÉU

SOPRANO

“Si no he tingut més oportunitats en òpera ha estat pel meu físic”

“Tens àngel, però aquest àngel no s’ha de deixar escapar”, em va dir la Caballé a l’orella. Per a mi va ser molt important
En altres temps no hi havia aquesta tendència d’ara en què, a més de cantant, sembla que hagis de ser actriu i model

La soprano tarragonina Marta Mathéu (1980) es convertirà aquests pròxims dies al Liceu en la primera Norma catalana després de Montserrat Caballé. El seu paper en l’obra de Bellini, amb direcció escènica d’Àlex Ollé, representa, finalment, el seu debut escènic al teatre de les Rambles.

Quines emocions té dies abans de l’estrena de ‘Norma’?
Moltes i de molt diverses. Per una banda tinc moltes ganes de fer aquesta producció en un lloc com el Liceu i, per una altra, tinc el repte de ser capaç de seduir el públic i fer-lo emocionar. I emocionar-me jo mateixa, és clar! Norma és una òpera amb moments dramàtics, d’altres molt emocionals... Espero ser capaç de trobar un equilibri entre l’emoció que jo pugui donar al personatge i la del personatge en si.
Té la fama de ser un dels papers més exigents i complicats del repertori operístic, aquest.
Sí, certament Bellini la va escriure molt bé i, en molts sentits, és una òpera complexa. Ho és en l’aspecte vocal, per exemple, ja que el rol de Norma té una exigència important. Si parlem en termes tècnics, hi ha agilitats, aguts, una part greu en què utilitzes pràcticament tota la teva tessitura… I, després, sobretot, hi ha la d’entrar en la psicologia del personatge, que és una muntanya russa d’emocions i que requereix també, en aquest aspecte, una gran feina de preparació. Norma viu moltes emocions diferents al llarg de les quasi tres hores que dura la funció, i això t’obliga a estar en canvi constant.
Pressió?
Soc la primera cantant d’aquí que la fa després de la Caballé, així que... com voleu que no hi hagi pressió? [riu] Des que es va saber que jo faria Norma he hagut de sentir-me dir unes quantes coses. M’han arribat a dir que no tenia veu, per exemple! En el món de l’òpera hi ha molts followers però també molts haters, i hi ha qui, abans d’escoltar-me, ja m’havia dit de tot. Al principi pensava: “Uf, vols dir? Segur que fas bé?” Però, carai, al final, si t’ho han proposat és perquè algú més enllà de tu t’hi veu totalment capaç, no? Si el que em diuen em condicionés m’acabaria quedant a casa. Tinc la sort de ser jo qui fa aquest rol després de la Montserrat i, al final, hi treus ferro i penses: “Doncs sí, i per què no?” Més val tard que mai i m’ho prenc com un premi, perquè molts cops sentia que ja havia perdut tota esperança, de cantar al Liceu.
Molts tenen al cap la ‘Norma’ de Caballé o la Callas.
Sí, per això tinc molt clar que no faré les frases que feia la Caballé, sinó la meva versió, amb un inici de la Casta Diva [ària de Norma], per exemple, molt més íntim i subtil. Les comparacions, en tot cas, són odioses. És evident que de Callas només n’hi ha hagut una. Més que una cantant de veu fantàstica i bonica, era un animal escènic. I, si en l’aspecte escènic, en què ho dono tot, puc fer el 5% del que era capaç de fer ella, ja em donaré per satisfeta. He volgut des del principi fugir dels cànons i de voler-ho fer com ho han fet d’altres, no únicament la Callas o la Caballé. Sé que a alguns potser no els agradarà, el que faci, però tenia clar que hi volia imprimir el meu segell. No com “aparteu-vos, que ja arriba la Mathéu!” [riu], però sí fer-ho a la meva manera, amb una paleta meva de colors amb què sé que puc jugar-hi. Qui hagi seguit una mica la meva trajectòria entendrà com ho faré.
Com s’hi ha endinsat, en el personatge?
Buscar la font base, per exemple, que en aquest cas és la tragèdia lírica d’Alexandre Soumet en què Felice Romani es va basar per al llibret. T’ajuda a entendre el fil conductor que, en l’aspecte emocional, té el personatge. Tot procurant, és clar, que la gent hi pugui veure una Norma, aquí, no pas la Marta.
En quin moment creu que li arriba, aquest paper?
Si parlem del nivell de maduresa de la meva veu, crec que m’arriba en el moment just. Puc anar a buscar més colors. Si m’ho haguessin proposat fa deu anys, doncs segurament m’hauria vist obligada a dir que no, perquè cal temps per sentir-te preparat per afrontar un rol així. Un cantant veterà amb qui vaig coincidir em va dir una vegada: “És molt important que, en aquest tipus d’òperes, en què, pel que fa a cant, tens un paper important, tinguis molt clara l’estona en què cantes a l’escenari i l’estona que estàs descansant. Això et permet tenir un control, una estructura...”
Té una llarga trajectòria en el ‘lied’, l’oratori i, també, en el terreny operístic, que potser no es coneix tant.
La gent em coneix pel meu treball en l’aspecte simfònic, o d’oratori, però també tinc un recorregut operístic, encara que no hagi estat a Catalunya. He fet molta òpera contemporània, he fet Wagner… Sí, però, que, així com altres companys han crescut operísticament fent papers secundaris petits, després una mica més grans i, finalment, primaris, en el meu cas no ha estat així. Sé que pot ser una arma de doble tall, aquesta, però en aquest món nostre t’has d’arriscar.
Es preveu un enregistrament, o representar-la més cops, aquesta ‘Norma’?
Vaig tenir l’oportunitat de fer-la al maig, quan l’Òpera de Rabat em va proposar fer-ne una versió en concert. Hauria estat una oportunitat perfecta per mesurar-me, però entre el recital de l’altre dia al Palau de la Música [on Mathéu va cantar lieder amb Francisco Poyato] i això del Liceu em va ser impossible. A vegades no fer més funcions, als cantants, ens sap greu, perquè certament hi has estat molt temps treballant, aprofundint-hi... i et quedes amb les ganes de continuar madurant el personatge. És diferent fer ara el debut que no quan ho reprens després de quatre o cinc anys i la teva veu ja ha canviat. Casta Diva, en qualsevol cas, és una ària de repertori que vaig fer quan estudiava al Superior i que, fins i tot, vaig cantar en algun concert, com un al Teatre Monumental de Madrid amb l’orquestra de RTVE. Poder fer això és un repte aconseguit, ja que aquesta ària no la podia fer ni de bon tros com la faig ara.
Va guanyar el premi del Públic en el VII Concurs de Cant Montserrat Caballé, l’any 2007. La va tractar?
Oi tant! Ho recordo com si fos ara. Vaig guanyar, com dieu, el premi del públic, però amb el pas dels anys m’he assabentat que m’havien de donar un segon premi i que no van fer-ho perquè el premi era un paper en un festival a Taormina, i el director artístic va dir que era “massa ampla” de cintura per poder interpretar el paper que havia pensat. En aquest concurs, el setembre del 2007, vaig cantar la Contessa de La Nozze di Figaro, i el gener del 2008 vaig fer el concurs Viñas, on anava tan sols a provar, sense pensar-me ni de bon tros que arribaria a la final, i vaig endur-me un segon premi en una edició en què el primer va quedar desert. Van ser mesos intensos... Per la Montserrat[Caballé], en el concurs, on feia classes magistrals, tots hi passàvem. Ella estava asseguda, et posava la mà i et deia: “A veure, a veure com respires...” Després s’aixecava i et deia: “Mira, toca!” I estava com una pedra! Ens explicava com conèixer el teu cos, com gestionar l’aire… El secret del seu èxit, vaja. A la final, després de fer la Contessa, em va dir: “Portes alguna cosa més?” I vaig fer Depuis le jour [de l’òpera Louise]. “Oh, quins records de quan era jove… Sisplau, canta-la”, em va dir. I quan vaig començar a fer-ho, li va començar a canviar la cara. Vaig preguntar-me què devia estar fent malament, i quan vaig adonar-me que estava plorant, se’m va fer un nus a l’estómac i vaig parar. “No, no, continua”, insistia. No sé d’on vaig treure la força, però la vaig aconseguir acabar. Se’m va obrir de braços, em va fer una abraçada i em va dir a l’orella: “Tens àngel, però aquest àngel no s’ha de deixar escapar. Segueix-lo!” Es va interessar per si tenia agent, per si encara estudiava… Allò va ser molt important per a mi. Aquesta mena de moments et donen força, de manera que fer ara Norma al Liceu és també un homenatge.
Forma part d’una generació important de cantants catalans. Sense anar gaire lluny, Carles Pachón, fa una setmana, va obtenir el primer premi en la competició internacional Neue Stimme, a Gütersloh (Alemanya). Estan a l’altura, els programadors del país?
Bé, d’aquestes coses te n’adones sobretot quan vas a l’estranger. Recordo, per exemple, fer una audició a Graz, a Àustria, i que em diguessin: “Cantes de conya, però la mena de paper que et podríem donar l’hem de donar als cantants d’aquí, que el necessiten.” I tu dius: “Vaja... entesos!” Ara sembla que la direcció del Liceu, per sort, les entén, aquestes coses. Jo vaig venir fa uns dies a l’última sessió de La flauta màgica i, en veure tants col·legues a l’escenari –la Sara [Blanch], en Joan [Martín-Royo], la Marta [Infante], la Gemma [Coma-Alabert], la Serena [Sáenz], la Berna [Perles]– vaig pensar: “Olé, esteu fotent unes funcions de nassos!”. Si vas a Alemanya i veus que tots els secundaris són alemanys, per què no ho podem fer aquí? D’on ve, l’esnobisme de no fer-ho? “Si no he tingut més oportunitats en òpera ha estat pel meu físic i perquè se m’ha etiquetat. Ho dic així obertament.
Tenir el físic que té li ha impedit, doncs, aconseguir papers?
Abans de la pandèmia vaig anar a fer una audició a Madrid i la persona en qüestió recordo que em va dir irònicament: “Ei, estàs en forma, eh?” Després de deu anys que fa que no m’has sentit –vaig pensar–, com he d’estar, si no és en forma? Si no hi estigués no estaria aquí!
Hi ha, també, una dictadura de la imatge, en el món de l’òpera?
I tant!Tinc fotos de la Callas amb una cara de pa de quilo que Déu n’hi do, per exemple. I la Caballé mai no va estar com un fideu, precisament. Però els cànons de bellesa no eren els d’ara ni hi havia aquesta tendència en què, a més de cantant, sembla que hagis de ser actriu i model. Jo no soc un 90-60-90, tinc un cos ample. El meu germà fa dos metres, els meus pares són alts, el meu avi, que va néixer a començament de segle, també... És impossible, que sigui escanyolida! I, amb aquest cos, sé que no podré cantar en muntatges de determinats directors d’escena. He vist gent plorar en tallers d’estiu, directors que et diuen: “Què, ja t’has menjat la pizza?” A vegades et planteges de debò si el que preval és realment la veu o el tipus de físic. Recordo haver audicionat al Liceu fa molts anys pel paper d’una noia flor a Parsifal i que em diguessin: “Bé, en aquesta producció van totes licrades, i entendràs que...” Què venim a veure, però? Una cantant encarnant un personatge o Miss Òpera 2022?


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda