Cultura

CARLES M. SANUY

Poeta

“El paisatge i l’entorn marquen caràcter”

Els processos d’escriptura són també processos de descobriment individual, trobar la veu que sigui personal i també literària
Hi ha actualment una efervescència creativa pel que fa a la poesia catalana jove, però també hi ha massa soroll

Carles Maria Sanuy (Balaguer, 1959) ha estat un dels animadors de la literatura de Ponent des de mitjan anys vuitanta. Periodista, incitador de tinglados i poeta per sobre de tot, Sanuy ha publicat un grapat de llibres sempre sota els auspicis d’una musa metòdica i minimalista que l’ha portat fins a El llum del cartògraf (Galés), que va obtenir el darrer premi Mallorca de poesia. En parlem de poesia, però també d’una manera de sentir diferent i de la sensació de jugar en camp contrari, sempre. Vehement i alhora pausat, Sanuy respon a les preguntes amb la seva veu greu, esmolada per milers de cigarrets i nits inacabables.

‘El llum del cartògraf’, premi Mallorca de poesia 2021, té de tot, fins i tot poesia formalista més o menys encoberta. Com el definiria?
És un llibre que parla de la devastació, la devastació de l’entorn i la devastació humana, que ens obliga permanentment a replantejar els nostres propis paisatges, redibuixar-ne els codis i reelaborar les cartografies col·lectives i individuals que els representen i que ens permeten de moure’ns amb una certa seguretat.
Amb una estructura ferma.
El llibre està estructurat en una base de versos decasil·làbics que m’agrada de trencar, per jugar amb els dobles encavalcaments i introduir-hi aspectes estrictament visuals. I sí, fins i tot hi apareixen alguns sonets amagats. Potser és, en definitiva, una manera de recuperar el vers lliure a partir de l’estricta rigidesa mètrica, però mantenint una certa fidelitat a la tradició.
D’una manera entenedora, però...
Provo que el llenguatge sigui senzill, entenedor, sense exhibicions lexicogràfiques que en dificultin l’accés o la immediata comprensió.
Vostè publica des de fa gairebé quaranta anys, des d’‘Història circular’, del 1985. Com explicaria la seva evolució a un nou lector?
Vostè mateix va escriure no fa gaire temps que em seguia mantenint en els mateixos plantejaments estètics. Per contra, el poeta i editor Josep Maria Rodríguez afirmava, en la presentació del meu llibre anterior, que li feia l’efecte que jo em reinventava en cada nou lliurament. Segurament una i altra afirmació formen part d’una mateixa realitat. Els processos d’escriptura són també processos de descoberta individual, trobar la veu que sigui personal i que sigui també literària, descobrir i construir, a la vegada, evolucionar i mantenir-te, alhora, al mateix lloc. Coherència, en deien, abans, d’això!
Amb tendències clàssiques i modernes.
Sí que és veritat, però, que en la meva obra hi ha dos vessants força identificables: d’una banda, un vessant simbolista que es mou entre la introspecció i la densitat poètica i, d’una altra banda, un vessant discursiu, formulat en llenguatge prosaic i col·loquial i que sona a vegades sorneguer, altres a denúncia i potser també a cop de puny damunt la taula.
Per què va començar a escriure, d’on van sorgir els primers versos?
No ho sé, suposo que devia començar com un joc derivat de les classes de literatura –hi va haver un temps que a l’escola ensenyaven literatura! Sí que recordo que era força jove, 14 o 15 anys, potser, i escrivia versos infames copiant i reformulant les lectures que fèiem a l’escola. A l’època, clàssics espanyols, és clar, i un tal Raimundo Lulio, que havíem de llegir en les també infames traduccions dels llibres de text de l’època. No és, però, fins a partir dels 17 que començo a assumir una certa consciència estètica, accentuada per les lectures dels pocs llibres que podies trobar a les llibreries: Espriu, Estellés, Vinyoli, Màrius Torres i Viladot, per proximitat familiar... Ferrater encara poc, aleshores... La descoberta dels surrealistes francesos, dels Novísimos: Gimferrer en castellà, Panero, Azúa, Claudio Rodríguez... I les poques traduccions al català que anaven sortint a les col·leccions: Ungaretti, Pavese, Pessoa, Esenin, Maiakovski... D’aleshores també són els meus primers poemes publicats a la revista Escrivim a les Parets, que vam fundar a Balaguer, amb en Joan Burguet i Ardiaca, que n’era l’ànima. Potser igual d’infames que els anteriors, però una mica més arregladets.
Vostè és de Balaguer, una terra aspra i dura, ciutat amb què ha mantingut lligams. És la seva poesia també producte d’aquest paisatge, que en aquest llibre surt força?
Suposo que inevitablement sí. Al meu segon llibre, Jardins d’Al-Balaqí, ja introdueixo força referents a aquest paisatge. Hi jugo amb la hipòtesi del retorn a Balaguer del poeta àrab Abu’l Cabd Al-Hamid, nascut a la ciutat, Balayera, l’any 1094 i de qui no s’ha conservat obra escrita. Jo hi escric els poemes que potser hauria escrit ell si hagués tornat al cap dels segles. Hi ha una poètica del retorn però també hi ha una poètica del desarrelament que podria perfectament enllaçar amb alguns dels poemes d’El llum del cartògraf. I sí que crec que el paisatge i l’entorn marquen caràcter. Bé, de fet hi ha una disciplina mèdica anomenada epigenètica que estudia precisament els processos d’incorporació a la càrrega genètica d’unes certes informacions i adquisicions culturals i de com aquestes acaben formant part del corrent de transmissió genètica.
Els elements de la naturalesa actuen com estats d’ànim per al lector...
Suposo que tots plegats som cada cop més sensibles al conservacionisme ecològic i l’evolució climàtica, més palesa a les zones rurals. Fenòmens que abans eren ocasionals, tot i que cíclics –riuades, sequeres, inundacions–, sembla que ara es produeixen més assíduament. I també és cert que en això hi té molt a veure i en alguns casos n’és causa directa (no dels fenòmens concrets però sí de la virulència amb què es manifesten) “l’obscena, miserable, mà de l’home”. I la devastació que se’n deriva és també una devastació individual: qui pot ser immune, per exemple, a la sensació de vulnerabilitat absoluta que genera la contemplació d’una superfície forestal arrasada pel foc o d’un entorn ofegat sota el llot d’una rubinada?
La cartografia és com el papir que descriu de Titus Livi al primer poema?
Bé, el primer mapamundi s’atribueix a Claudi Ptolemeu d’Alexandria, que va recollir en una única obra tot el coneixement geogràfic de l’època, fins aleshores fragmentat i escampat. També els dibuixos amb què Titus Livi il·lustrava les cròniques de les campanyes de Cèsar. I la seva elaboració obeeix evidentment a aquesta mateixa necessitat d’acotar l’entorn, descriure’n els accidents, tenir localitzats els rius o les fonts... Però també és la necessitat de saber on som, per quins camins podem desplaçar-nos amb seguretat, com és el paisatge, com bufen els vents o quines són les èpoques de pluja, on podem trobar aliment o refugi en el cas que vagin mal dades.
Amb 40 anys de trajectòria, com observa el panorama de la literatura catalana actual?
La indústria editorial, en general, ha canviat molt. Fa 40 anys editar un llibre era tot un pressupost i les tecnologies d’aleshores obligaven a fer unes tirades prou extenses –un mínim de 800 o 1.000 exemplars en el cas de la poesia– per garantir uns preus de venda raonables i això feia que els editors triessin amb més cura. Amb l’edició digital, els costos i els processos han disminuït de manera substancial i, per tant, també el risc econòmic de les publicacions.
Quina n’ha estat la conseqüència?
Això s’ha traduït en més accés dels autors a la publicació i, per tant, en més diversitat de títols i propostes. A part, en poesia, l’eclosió de les lectures públiques o la programació estable de lectures, recitals i espectacles poètics produïda durant el canvi de segle ha facilitat de manera substancial, també, l’aparició i incorporació de noves veus amb unes bases tècniques i una formació envejables.
Com ho valoraria si hagués de fer una diagnosi global?
També és veritat, però, que de vegades passa com en una certa música independentment en què els intèrprets, formats en el munt d’escoles de música que han proliferat arreu del país, són tan virtuosos, van tan alhora, sonen, de vegades, tan fastigosament perfectes, que sembla que hagin deixat l’ànima pel camí. És innegable que hi ha actualment una efervescència creativa pel que fa a la poesia catalana jove, però també hi ha massa soroll. Cal temps. Jo, però, reivindico, i trobo a faltar, una poesia sense estridències.
El jazz, que impregna la seva obra, va ser també la música de molts moviments, des de la Lost Generation i Scott Fitzgerald fins al ‘bop’ de Charlie Parker per als ‘beats’ o Boris Vian. Es podria dir que la seva poesia té els ritmes del jazz?
Bé, m’agradaria que fos així. El jazz i les músiques que se’n deriven estan relacionats amb els grans moviments del segle XX que han qüestionat els respectius entorns i estructures socials. El jazz és sinònim de transgressió i de llibertat, de revolta i contestació.
Té un cànon i unes preferències, amb relació als músics?
Billie Holiday, Chet Baker, Miles Davis... no s’entenen sense aquest context de confrontació, que es manté i es reformula amb el rhythm and blues, el rock and poll o el moviment punk. És clar que després de Woodstock apareix el fenomen dels grans festivals, les macrogires i les macroproduccions, que redueixen aquelles primeres pulsions a un assumpte estrictament comptable...
Ho pot especificar?
Fàcilment. Tota aquesta dinàmica fa que, ara com ara, sigui bastant més interessant d’assistir a concerts del poc que encara pugui quedar del punk català dels vuitanta –Panotxa, Álvaro Martínez/Alan Bike, de Distrito V, La Banda Trapera del Río– que a una gira dels Rolling Stones.
Prefereix un format petit, lluny de les aglomeracions?
Sí. El jazz, però, s’ha mantingut en aquell segon espai residual, de sala petita i proximitat. Sense fum, ja, però encara amb aquelles tonalitats d’ambre que agafa un whisky ben macerat. D’altra banda, la nostra generació, la dels nascuts als anys cinquanta, és segurament la primera que ha crescut amb la banda sonora incorporada. Fins aleshores la música l’havies d’anar a buscar i ara ja ho impregna tot: cafès, botigues, publicitat, automòbils, transports públics, telèfons... No pots passar un dia sense que t’arribi alguna mena de música més o menys afortunada o més o menys agressiva.
Vostè ha estat molts anys vinculat al periodisme. Periodisme i poesia són antagònics?
No necessàriament. Jo he utilitzat el llenguatge periodístic –descriptiu i neutre– en alguns dels meus poemes discursius a Les ciutats i els homes i a L’ordre de les coses, però també hi ha formes de periodisme que permeten de jugar amb una certa poetització del llenguatge.
Ha estat una evolució lògica dels moviments culturals del segle?
En el món contemporani, els compartiments tendeixen a desaparèixer. La mixtificació dels gèneres i dels llenguatges forma ja part de la nostra realitat, de les nostres particulars realitats.

Poeta del jazz

En molts dels poemes de Carles M. Sanuy trobem la presència de la nit, dels bars, del jazz. S’identifica amb un imaginari que ha esculpit temàticament una poesia construïda lentament i publicada sense presses. Quan li pregunto sobre la seva devoció pel jazz i per altres tipus de músiques com a forma de llibertat, s’ho rumia i dispara: “A mi m’agrada d’explicar, mig de broma, que els bars són el meu hàbitat natural. A llocs com Balaguer, el carrer, els bars, formen part del procés de socialització. No hi havia gaire més llocs de trobada i reunió. Eren les àgores de la Transició. El lloc d’intercanvi. I són espais i nivells de relació que m’agrada de mantenir. I totes aquestes músiques venen del jazz i del blues. El jazz i el blues, amb les seves fusions i derivades diverses, són a l’origen de gairebé tota la música popular del segle XX i del XXI fins ara.” Música i poesia es donen la mà en tots els seus poemes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.