Cultura

Crítica

teatre

Catacumbes que encadenen

Gabriel García Márquez va crear un món per a la seva literatura, Macondo. El dramaturg Llàtzer Garcia idea una banda (Bolondo) en què hi ha la potència del viure intensament i on queda de pòsit alguns ressentiments que, potser, seran la causa d’un sentiment de culpa irrefrenable. En un accident, dos amics moren i dos se salven. Els que se salven, Àlex (enigmàtic Joan Carreras) i Marc (Xavi Sáez, rancuniós) proven de sobreviure a aquell drama. En el fons, com unes visions que es confonen en la realitat queda la joventut de la Sònia i del Toni. L’aparició de la parella jove, la Sara i l’Adri (Laia Manzanares, Joan Marmaneu) obren sense voler-ho la capsa de Pandora. A Al final les visions, es juga a confondre el públic entre la Sònia i el Toni i la Sara i l’Adri. A escena, es barreja voluntàriament el que s’explica com a record i el que es viu com a representació en flash-back. És un canvi de marxes constant que atrapa l’atenció i permet guanyar en ombres per deixar una trama mig desenfocada i que sigui el públic el que acabi completant les relacions.

Els drames de Llàtzer Garcia tenen alguna cosa de plugim d’estiu que deixen una frescor en l’ambient xafogós sense acabar d’eliminar la pols del camí. L’autor torna a crear una ficció a partir d’una angúnia de la memòria, com ja havia fet a La font de la Pólvora, o Els nens desagraïts. A Al final, les visions construeix una veritable trama d’intriga, que va rescatant fragments d’una història molt amagada i el que domina és una angúnia per la culpa mal curada. El Marc vol superar aquest malson que l’arrossega des de fa dues dècades; l’Àlex els vol recordar i reviure. Desperten un vendaval inesperat en què res tornarà a ser igual però que no arriba a moure ni un centímetre el mausoleu de sota l’escala. Al soterrani bateguen (com aquell 20 de novembre de Lars Norén) les pulsions de l’Àlex que, misteriosament, plora a les nits mirant per una finestra veïna. En aquesta confusió entre la joventut i la maduresa hi ha la frustració de tot allò que no s’ha acomplert, com a Wasted (Fira Tàrrega, 2017) d’Íntims Produccions.

L’autor resident de la temporada 2021/22 presenta un treball que funciona com una caixa xinesa que articula calaixos secrets i amaga culpes, records, desigs i incomprensions. Hi ha un dolor que ressegueix els dos adults i sembla alleugerir-se amb l’aire fresc del nou veïnat. Llàtzer Garcia deixa un final obert per saber si podran sortir del món dels morts. Els miratges són visions mal interpretades. I l’escena (i sobretot l’escriptura i profunditat dels personatges) permet circular-hi lliurement, imaginant relacions tòxiques o alliberadores entre els membres de Bolondo. A més de la interpretació de dos veterans de l’escena com Joan Carreras (Història d’un senglar, El policía de las ratas...) i Xavi Sáez (La gavina, Sé de un lugar...), Laia Manzanares (Temps salvatge) té potència de torrentera: dota els seus personatges d’un magnetisme ambigu.

Al final, les visions
Autor i director: Llàtzer Garcia
Intèrprets: Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez
Diumenge 3 de juliol (fins al 31). Sala Beckett. Sala de baix. Grec.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.