Cultura

XAVIER MORET

Periodista i escriptor

“Viatjar és la millor manera d’enganyar el pas del temps”

Els viatges m’estimulen per allò de conèixer altres cultures i conèixer els altres i, per contrast, conèixer-te a tu mateix

Xavier Moret (Barcelona, 1957) no para de voltar. Li agrada viatjar i s’hi dedica professionalment com a periodista especialitzat en viatges. Diu que no es cansa de fer-ho, però té trampa: sap que sempre que torna l’espera la seva casa a Centenys, un petit poble del Pla de l’Estany on la natura ho envolta tot i que li dona la calma necessària per carregar piles. Confessa que li agrada més la natura que les ciutats, i gaudir del canvi d’estacions. Per això agraeix fer l’entrevista a tocar de l’estany de Banyoles, que té a prop; “res a veure a fer-ho en un bar tancat a Barcelona”, diu aquest barceloní reconvertit en ciutadà del món.

D’on vens i on vas?
L’últim viatge que he fet ha estat a les illes Fèroe i a Islàndia; cap al fred, que diríem, cosa que em venia molt de gust. El maig, el vaig passar per les illes gregues i l’abril a les Galápagos. Ara, a l’estiu, m’agrada quedar-me aquí, però al setembre aniré a Uganda i després a Malta. O sigui, que ens anem movent.
Com es fa per finançar-se tants viatges?
Són encàrrecs de revistes de viatges o suplements dominicals, sovint en col·laboració amb l’oficina de turisme del país i t’ajuden. M’ho proposen, però no els agafo tots, només els que m’interessen.
Es pot dir, doncs, que són finançats.
No al cent per cent, són més aviat una col·laboració. Això no implica que la resposta sigui positiva, tu escrius el que veus. Que t’ho financin no vol dir que n’hagis de parlar bé. En el passat sí que podies pagar-te un gran viatge i el publicaves a diversos mitjans. Com que pagaven tan bé t’ho podies permetre. Ara no. El periodisme es paga molt malament. Si vols que et surti a compte, has de comptar amb un finançament.
Mai et canses de viatjar?
Em canso de vegades. Només vaig als viatges que m’agraden i m’interessen. Si hagués de viatjar a la força em cansaria. A més, estic molt bé a Centenys, en una casa tranquil·la amb una vista agradable. Cansen, però sobretot m’estimulen, per allò de conèixer altres cultures, els altres i, per contrast, conèixer-te a tu mateix.
Conèixer ‘noves’ cultures, és clar, però a vegades repeteixes tot sovint, sense anar més lluny, Mallorca, on aquest any has publicat dos llibres ambientats a l’illa: un de viatges i la sisena novel·la de ficció protagonitzada per Max Riera.
A Islàndia i a Grècia hi vaig molt sovint també, són altres destins als quals m’agrada tornar a anar i que mai et cansen. Quan t’agraden, repeteixes. No tinc l’obsessió per col·leccionar països, però ara que parles de Mallorca he de dir que hi he anat molt sovint des que tenia vint anys, amb amics i motxilla. Hi he anat tornant i tornant i tenia pendent fer un llibre. Ara ha estat el moment.
Per què ara?
He volgut explicar Mallorca des del punt de vista del viatger que aprofundeix, no del turista que només s’està a la platja, fa unes copes, es menja una paella i prou; sinó mirar quina cultura, quines festes populars, quines tradicions i quina gent hi viu. Parlo tant amb pescadors com amb gent del camp, nobles, artistes..., per mirar de copsar l’esperit de l’illa.
I ja ho dius al títol: ‘obert tot l’any’. No cal anar-hi només a l’estiu?
Cert, el títol va per aquí. Hi ha molta gent que es pensa que és una destinació d’estiu. I no, si hi vas tot l’any, al febrer trobaràs els ametllers florits, al gener les festes de Sant Antoni als pobles del pla de Mallorca, que són meravellosos, sobretot sa Pobla i Artà.I bé, tot l’any hi passen coses. Si només hi vas a l’estiu et perds molta cosa. Les temporades més agradables per mi són la primavera i la tardor, i a l’hivern per les festes.
Recomanar-ho tant no pot ser contraproduent per mantenir l’essència?
Quan m’han entrevistat a Mallorca ja m’ho han dit: “ep, no cridis el mal temps amb això d’obert tot l’any, ja en tenim prou que a l’estiu ens assaltin!” Jo ja els dic que si venen tot l’any no serà per culpa meva, que només he fet un llibre i la meva influència és poca. És cert que a l’estiu els influencers publicaven una foto del caló des Moro i es va omplir amb cues de 30 quilòmetres de cotxes; això sí que és exagerat! Un llibre no és tan perillós com un influencer.
Què té Mallorca que no tinguin altres destinacions illenques?
A Catalunya tenim sort de tenir Mallorca molt a prop, com també Eivissa, Menorca i Formentera, però a mi m’agrada especialment Mallorca perquè hi ha el pla, molt rural, on manen l’agricultura i la gent del camp. La serra de Tramuntana, amb muntanya molt alta, un escenari que es desploma verticalment al mar, ideal per fer excursions. Té pobles idíl·lics com Deià, Sóller,Valldemossa. Després té les cales de la costa de Llevant i té el nord més feréstec, com Formentor, la costa d’Artà, Ferrutx. I té una gran ciutat com Palma. A diferència d’altres illes, té escenaris més variats i més complets.
I una bona gastronomia.
Exacte. Primer vaig fer una primera versió del llibre fent referència a algun restaurant, però després vaig trobar que era tan bona la gastronomia que valia la pena al final de cada capítol posar-hi una recepta, un producte o un lloc on pots menjar plats mallorquins. Forma part de la cultura.
I canviant de panorama, fa poc vas publicar ‘Històries del Japó’.
Hi he anat set vegades, al Japó. No el conec tan bé com Mallorca, però crec que mai el coneixeré del tot. M’atrau perquè té una cultura molt interessant i diferent de l’occidental. A mesura que hi vas entrant descobreixes aquest contrast entre la tecnologia capdavantera i la tradició, amb espais naturals i temples sintoistes.
I ja va per la segona edició.
El llibre ha estat molt ben rebut, tot i que el Japó ha estat tancat durant molt temps al turisme. Quan s’obri es vendrà més encara, m’imagino. El llibre de viatges té un avantatge envers la novel·la: que pot tenir un moment puntual d’èxit. S’està més temps a les llibreries, és més un long-seller. No és una guia, que ha de ser exhaustiva. El llibre de viatges és la teva visió personal viatjant per un país.
Ets conscient que ets dels periodistes i viatgers més envejats del país?
Sí, ho sé perquè els amics m’ho diuen. A vegades, a les reunions que tenim, si algú es queixa per alguna cosa i vull intervenir em diuen que jo no em puc queixar de res. Quan vaig començar a exercir de periodista no vaig pensar mai a dedicar-me als viatges perquè en aquell temps no era possible. Era una cosa exclusiva de francesos i anglesos. Aquí no hi havia col·leccions de llibres de viatges. De mica en mica vaig anar-hi entrant, amb la sort de poder-m’hi especialitzar. De sempre havia viatjat, això sí, i en publicava reportatges, però no vivia d’això. Fins que una editora va contactar amb mi per dir-me que obrien una col·lecció de llibres de viatges i el meu estil s’hi adaptava. “Què haig de fer?”, els vaig demanar. I em diu: “Ves a l’Àfrica i passa-t’ho malament, que això sempre ven.” “No fotis, jo anava a Amèrica amb la família per visitar Califòrnia i el Far West.” “Doncs fes un llibre sobre això”, va ser la resposta. I d’aquí va sortir Amèrica, Amèrica (Editorial Península), en què contrasto la imatge que tenim del país a través de les pel·lícules amb el que ens vam trobar. El llibre va anar bé i va ser el primer pas. Anys després vaig tenir la sort de guanyar el premi Grandes Viajeros amb el llibre Islàndia, l’illa secreta. Va ser l’enlairament definitiu. Això em va obrir tant el camp que vaig agafar una excedència d’El País. Allà vaig trobar que m’ho passava molt bé viatjant i, sobretot, fent periodisme, parlant amb la gent, observant el món i explicant-ho. Amb el format llibre encara millor que un reportatge.
Queda gaire gent amb un ofici com aquest, especialitzat en viatges?
En queden, però cada vegada costa més viure’n. Jo perquè fa anys. Hi ha la competència d’internet, amb blogs, YouTube..., i això ja no ho paga ningú. Als nous els fan fer de tot: multitasques, vídeos, fotos, text, i es fan molta competència. Els influencers i bloguers ho publiquen immediatament; un llibre és molt més reflexiu.
Calcules quants quilometres has fet?
No, mai; al principi ho feia però ho vaig deixar de fer. He viatjat a 150 països dels 194 que hi ha. Déu-n’hi-do. He estat a tots els continents, he viatjat, m’he mogut i estic content del que he vist. Sense l’obsessió de col·leccionar-los tots, com si fossin cromos. En dos anys ho podria aconseguir, però no em ve de gust. Prefereixo repetir els que m’agraden.
Paisatge, però el factor humà és bàsic.
I tant. A Islàndia et trobes amb un paisatge meravellós però amb uns quants folis ho tens descrit. La informació més completa te la dona parlar amb la gent, per entendre la seva cultura i història.
Un lloc on no et canses mai d’anar?
Grècia, hi procuro anar cada any des que la vaig descobrir als 19 anys. Per sort té tantes illes que pots anar canviant. Peloponès, illes Kastelorizo, Astipàlea, Folegandros, Amorgós. Santorini i Míkonos, les turístiques, són maques, però hi ha tants creuers que maten la seva essència.
Un lloc on no tornaries?
Els Emirats Àrabs no em van interessar. Oman sí perquè té més vida cultural. Però Dubai, Qatar i Abu Dhabi són ciutats fetes de pressa per enlluernar.
On no aniries mai?
A algun país d’Àfrica perillós. No vull jugar-m’hi la vida, no m’atrau el conflicte. Ja vaig tenir una vegada algun problema. A Moçambic fa anys vaig tenir un incident amb un soldat borratxo i drogat que em va apuntar amb una pistola durant una hora perquè segons ell havia fet foto d’una instal·lació militar quan en realitat la vaig fer d’un baobab. Va ser molt desagradable, va acabar de manera tragicòmica, com passa sovint a l’Àfrica. Em va dir: “Ara t’esperes aquí, que no tinc bales i vaig a buscar-ne al poble del costat i seguirem parlant.” Vaig fugir corrents. A Praga em van expulsar per entrevistar dissidents segons el règim comunista i a Palestina foc creuat amb israelians. I és clar, m’he posat malalt al Kazakhstan, amb una diarrea que em va deshidratar, i a la ruta de la seda a la Xina una pneumònia de la qual una doctora uigur em va salvar. Quan tornes són anècdotes, que t’alimenten per explicar-ho als amics.
Viatjar és la millor escola de la vida?
El que t’enriqueix de viatjar és conèixer altres cultures. Quan et quedes sempre al mateix lloc adquireixes uns hàbits de quotidianitat que se t’esborren quan voltes. I en el meu cas, últimament he descobert que és la millor manera d’enganyar el pas del temps. I això està molt bé! Viatjar són parèntesis que et fan oblidar que el temps passa. Estàs immers en un altre món, com si el temps no passés.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El FICVI rep 666 curtmetratges a concurs

Barcelona

Nova bretolada contra la ‘Imploració’ de Fidel Aguilar

Girona

Roger Torné repeteix victòria al concurs de cançó de Salitja

SALITJA

Unes obres a Sabadell deixen al descobert un important aqüeducte subterrani

Barcelona

L’epopeia de la gent sense veu

Barcelona
Crònica

Els Morat, a dalt de tot

Palafrugell

Tot el que et cal saber sobre les ‘fake news’

Barcelona
Sant pere de rodes

‘And the winner is... 2022’

Uns 43.200 espectadors a la 22a edició de Cap Roig

PALAFRUGELL