Als peus de tres dones

A Merton, el protagonista de La última vez, implacable i honest crític literari argentí, jove i extennista, un xofer el porta a les atraccions del Tibidabo per ordre d’una poderosa agent literària –un fidel retrat de Carme Balcells–, perquè vol que tingui als seus peus la ciutat de Barcelona. “A Balcells la vaig conèixer el 1994 i em va enviar un xofer perquè em passegés per la ciutat i és d’on vaig agafar l’escena inicial, amb un sentit mefistofèlic”, comenta el novel·lista Guillermo Martínez, que per això ambienta l’obra als anys 90.

A partir d’aquí, serà Merton qui estarà als peus de l’agent i, sobretot, de la dona i la filla d’un reputat autor, també argentí, que viu a Pedralbes i s’està morint. L’escriptor, una de les gallines dels ous d’or de l’agent –que es fa càrrec de totes les despeses del crític–, vol que algú el sàpiga llegir de veritat abans de finar. Merton tindrà a les mans un original, encara inèdit, de l’autor i haurà d’esbrinar quin secret amaguen les seves nou novel·les, tot evitant els embats de seducció de l’atractiva mare i de la filla adolescent que emula la famosa Lolita de Nabokov.

Guillermo Martínez (Bahía Blanca, 1962), que sempre juga amb elements matemàtics perquè és doctor en aquesta matèria –i de jove va ser tennista–, és l’autor de La última vez, publicada per Destino. És un escriptor ben valorat i molt llegit, amb obres com ara Acerca de Roderer, Los crímenes de Oxford –duta al cinema per Álex de la Iglesia–, La muerte lenta de Luciana B. –l’adaptació que ara ofereix Netflix es titula La ira de Dios– i, entre d’altres novel·les, relats i assajos, Los crímenes de Alicia, amb què va guanyar el premi Nadal del 2019.

“L’autor argentí és inventat, però amb la malaltia degenerativa que l’afecta evoco la figura de Ricardo Píglia; em va impressionar molt la determinació d’envoltar-se d’ajudants per, quan el cap encara li funcionava però el cos ja no responia, esforçar-se a escriure dictant i posant en ordre la seva obra”, confessa Martínez.

“La biblioteca de l’autor té a veure amb la de casa del meu pare: Henry James, Camus, Sartre, Hegel, Borges, Proust, Mann, Kafka, Philip Roth, Ishiguro...”, perquè a casa de la família de Guillermo Martínez no hi havia televisió per fomentar la cultura i des de petit va llegir els grans autors.

“Volia que l’obra tingués la lògica, l’estructura, la tensió d’una de policíaca, per això volia que el protagonista anés trobant pistes sobre el sentit de l’obra de l’autor, fins a resoldre l’enigma, i mentre evita la mare i la filla.”

La va escriure seguida, durant la pandèmia, i per això “va fluir d’una manera molt natural”. “Em vaig sentir feliç perquè la primera versió sempre em costa, la pateixo, i aquest cop, no.” Ara, els feliços ho poden ser els lectors.