Llibres

NATÀLIA ROMANÍ

Escriptora

“Com més saps de l’altre, més difícil és odiar-lo”

Catalunya no m’interessa literàriament, em sap greu. Coincideixo amb Victor Hugo que la literatura t’ha de fer viatjar
Fer de qualsevol memòria un homenatge públic és un error. No tothom mereix un carrer si no era al costat correcte de la història

Durant anys, Natàlia Romaní (Tarragona, 1967) va estar reescrivint una novel·la que se li entravessava, fins que l’estiu passat la va donar a llegir a una amiga, que avui és la seva agent, perquè si no valia res fos ella qui la llencés. En lloc d’això, La història de la nostàlgia (Univers) va acabar en mans d’un editor atent, ha estat un dels descobriments de l’any i ha arribat a la tercera edició coincidint amb la nominació al premi Llibreter. Ambientada en una universitat dels Estats Units i al cor d’Europa, per on treu el cap Claudio Magris acompanyant la protagonista per les ruïnes de la guerra dels Balcans, és una novel·la estranyament cosmopolita en la literatura catalana.

No li han pas dit que sembla una novel·la traduïda?
Potser és perquè el català no és la meva llengua materna. He fet una immersió en les cartes de Màrius Torres i Joan Sales per amarar-me’n de la música, per reprendre la partitura íntima de la llengua. Els diàlegs, a més, els he escrit primer en anglès, perquè la novel·la transcorre en un ambient anglosaxó i necessitava reflectir la seva ironia innata. I funciona, perquè en català es pot escriure igual de bé que en anglès, francès o islandès.
Ha ajudat a crear aquest món el fet que visqui a París i treballi al Parlament europeu?
Ni Catalunya ni Tarragona ni Barcelona no m’interessen literàriament, em sap greu. M’interessen la societat, la política, tot això, però no recrear una fantasia d’aquests llocs. Coincideixo amb Victor Hugo que la literatura t’ha de fer viatjar. Això no impedeix que autores com Natalia Ginzburg, Annie Ernaux o Anne Tyler siguin capaces de fer bona literatura de la banalitat del dia a dia.
Esmenta autores, i en canvi en el llibre els referents tutelars són tots homes.
Diria mentida si afirmés que la meva referència intel·lectual és Virginia Woolf, amb tot el carinyo del món. És un dels grans escriptors del segle XX, però no ho és per a mi. Hauria de fer un esforç per esmentar Emily Dickinson, a la qual he arribat més tard, i en tot cas no mentre estava escrivint aquest llibre. Hi ha Joan Didion, que m’agrada molt, però que serveix de referent estilístic, no intel·lectual, no com un monstre sagrat de la manera com ho és, posem, Thomas Mann.
Però qui porta el pes narratiu del llibre són les dones. Són les dipositàries de la memòria?
N’estic convençuda, i més específicament et diria que les transmissores són les àvies i les tietes àvies.
El record de les dones aquí està condicionat pel trauma: totes arrosseguen la pèrdua dels pares.
Sí, és un recurs una mica bèstia però em semblava que funcionava, perquè és el trauma el que els permet fer el viatge cap a la compassió; és a dir, posar-se al lloc de l’altre. El llibre no és més que un intent de recollir la màxima informació possible d’uns esdeveniments des de tots els punts de vista, perquè al final, com més informació tens, més fàcil t’és posar-te al lloc de l’altre i més difícil t’és odiar-lo. Sigui l’amant de la teva dona o fins i tot l’assassí del teu pare. I això no vol dir que no hi hagi d’haver justícia, però sí perdó.
Sempre?
Hi ha diferents escales: la història, la memòria i l’homenatge. La història són els arxius, els fets objectius: les tropes arriben i maten tanta gent. La memòria és allò que la gent recorda d’aquells fets, encara que cadascú en tingui visions diferents. En el pas de la memòria a l’homenatge és on intervé la política. Com a societat, hem de decidir qui estava en el costat bo de la història, i això no vol dir que els altres morts no mereixin un record. Stalin estava al lloc correcte de la història, però era un bèstia. Fer de qualsevol memòria un homenatge públic és un error. No tothom mereix un carrer o una plaça. Si el tiet Manolo era falangista, estava al lloc equivocat.
La guerra dels Balcans ocupa un espai central en la novel·la. Què és el que l’atreia d’aquell conflicte?
La guerra té una cosa molt addictiva que acaba sent més eficaç que el ioga. Et fa viure en un present absolut, i aquesta intensitat és tan gran, que és bonic de viure-ho, encara que sigui una bestiesa dir-ho. El sexe és el millor sexe del món, i les festes i les amistats. Aquella intensitat i solidaritat fa que et sentis molt viu, que la teva vida tingui un sentit. I llavors, pam, això s’acaba i venen els acords de Dayton, però no hi ha pla Marshall, no hi ha calés, i ve una decadència total que, a més, cronifica el problema ètnic dels Balcans. Quan vaig arribar-hi, l’any 2000, ja hi havia tristesa, que és molt de la zona.
Com la versió centreeuropea de l’‘spleen’ de París?
Als pobles eslaus hi ha com un tel boirós. La seva música ja és melancòlica, i la seva poesia. Però també hi ha la riquesa del melting pot: a Sarajevo, la mesquita, la sinagoga i la catedral estan molt a prop, però toquen a deshora. No s’han posat d’acord ni en això. Però tenen una gran cultura: en un sopar a Belgrad, de sobte s’aixecava algú a recitar Puixkin en rus. Veies aquella necessitat de conservar la dignitat a través de la bellesa, com en la importància que les dones donaven al pintallavis encara que passessin gana. No ho sé, t’enamores de la tristesa.
Costa explicar l’argument: és un triangle amorós, però també una novel·la sobre la memòria i sobre el poder dels actes individuals en la vida dels altres.
És tot això que dius. Em semblava important reflectir com allò que passa al món té uns efectes molt directes en la teva vida. Entre els meus pares i jo hi ha un abisme perquè no he conegut la Guerra Civil, no he hagut de prendre les decisions que van haver de prendre ells. Ho veiem ara a Ucraïna, aquesta solidaritat, la força que dona una situació de guerra. Europa no la pots explicar si no és a través dels seus conflictes, que neixen sempre de la conjunció entre identitat i territori. Només cal mirar el cas català. Europa és un mosaic de plaques tectòniques que contínuament es mouen, i la dels Balcans és una d’enorme. A Sèrbia et diuen: “La teva refotuda Capella Sixtina existeix perquè mentrestant nosaltres lluitàvem contra els turcs.” I tenen raó. El que esperen és que vagis a donar-los les gràcies. Era la mentalitat de Milosevic, i la mateixa que té ara Putin, perquè els russos van pagar un preu molt alt per derrotar el nazisme. La història no passa, sempre torna sobre els seus passos. Per què torna el feixisme? Per què tornem a acceptar règims autoritaris?
Però això pot fer creure que el problema són les identitats. Hi ha un personatge que diu al llibre que “la creació sempre té pàtria”. Perquè s’escriu des d’un lloc.
Escrius des d’una llengua. En el nostre cas, la identitat està molt aferrada a la llengua. I no només és una manera de parlar, sinó una manera de viure i gairebé de connexió neurològica. I si saps parlar-ne més d’una, et reinventes en cada una d’elles. No crec que la identitat sigui un problema polític; fan que ho sigui quan no troben solució als conflictes.
Però aquest és l’argument que es fa servir per culpar els nacionalismes, sempre que siguin minoritaris, perquè no es posa en dubte ni el francès ni l’espanyol.
Que són grans generadors de conflictes! Els grans estats nació europeus evidentment que són nacionalistes. Però els valors republicans de França (la laïcitat, l’escola pública, etc.) fan que compensi ser francès. El nacionalisme espanyol, en canvi, què t’ofereix? Que torni un Rei que t’ha estat robant durant vint anys i la gent l’aplaudeixi pel carrer.
Quina és la nostàlgia que vol reflectir en el llibre?
La nostàlgia és directament proporcional al temps transcorregut. Com menys temps tens al davant, com més importància té el passat en la teva vida, més el trobes a faltar. La nostàlgia són les absències, els buits que deixen les persones i les històries que no hi vas poder viure, les converses que han quedat pendents. La meva mare, que té Alzheimer, em va dir que la seva realitat s’estava esmicolant en illes, i ja només podia anar saltant de l’una a l’altra. La nostàlgia és aquesta sensació de soledat.
És un mirar enrere amb recança?
La definició ve d’aquells soldats suïssos que s’enyoraven de casa. Quan enyores la casa, enyores tot allò que significa: la protecció, la certesa, i també els crits, perquè la família també pot ser un infern. I sobretot la sensació que et queda molt de temps per equivocar-te.
Un personatge diu: “Déu és l’únic que es pot permetre ser amnèsic, perquè no li cal res.”
Hi ha uns quants ateus, en aquest llibre, però també creients. La primera vegada que vaig visitar la Sixtina, em van preguntar si creia que els dits de Déu i d’Adam s’estaven ajuntant o separant. Si esculls una opció o l’altra, canvia totalment la visió de la pintura. És Déu que t’assenyala com a criatura escollida, o Déu que t’està abandonant a la teva sort, que en certa manera seria el més lògic que fes? Sí, m’interessa molt el debat entre creure o no creure.
En el llibre es defensa més l’amor que no pas la passió, cosa que contradiu el missatge vitalista d’avui.
Ah, això de les passions és pesadíssim! Només serveixen per perdre quilos. No n’hi ha prou que et vagis aplacant amb l’edat. N’hauríem d’aprendre abans, perquè l’energia que perds esperant la maleïda trucada només serveix per aprimar-te. Si vols fer règim, enamora’t d’un tio que et faci mig cas, d’aquells de sí però no. L’amor, en canvi, no et fa perdre el temps. Aquesta imatge està molt associada a la dona, a una certa dona tipus parisenca, que ha d’estar sempre molt enamorada. La idea que la teva vida, per ser intensa, ha d’estar sotmesa a les passions és falsa, com la felicitat, que és un concepte modern. No existeix, o és un criteri massa aleatori per basar-hi tota la teva vida. No és la felicitat el que determina si el que fas val la pena o no. A partir d’aquesta convicció, els meus personatges prenen unes decisions d’acord amb els efectes que tindran en els altres i no amb els propis desitjos. Potser em poso en un terreny perillós, però quan parlem de literatura femenina, una etiqueta que detesto bastant, s’encasella en l’autoficció, i és fatigant.
Pensa en algú com Amélie Nothomb?
Sí, però la Nothomb és una de les grans! És una solitària boja que fa una autoficció de categoria. Et pot agradar més o menys, però té un respecte enorme pel lector. La seva autoficció, a més d’estar escrita en un francès exquisit, està filtrada per un gran sentit de l’humor. Tant de bo tothom fes autoficció com ella. El problema és tota la resta. A Catalunya, només interessen les novel·les de senyores que se’n van a viure a l’Empordà per replantejar-se la vida. Aquell tornar a la terra, a la vida autèntica, a l’Arcàdia perduda. Tothom vol tornar a les arrels, i si no en tens, te les inventes.
La seva novel·la també pot ser llegida com la representació d’una manera de ser europeu, benestant i intel·lectual.
És una elecció conscient. Si parles d’una universitat de prestigi de la costa est americana ja estàs enfocant el text cap a una gent que no té problemes per pagar el lloguer i per tant justifica que el llibre tingui unes quantes referències cultes, encara que m’ho han criticat. Em penso que és fruit del complex d’inferioritat de la literatura catalana, que no creu que es pugui escriure res més que novel·les regionals, això sí, ambientades a l’Empordà, perquè si les situes a Mollerussa es veu que no tenen la mateixa gràcia.

Dels Balcans a Ucraïna

Natàlia Romaní treballava de consultora de projectes d’una empresa i “fent de negra” a la redacció d’El País quan va sortir-li l’oportunitat d’integrar-se al servei de premsa de la Comissió Europea. La seva primera destinació va ser als Balcans, just després de la guerra de Kosovo, i en va quedar “absolutament fascinada”. Hi va fer estades més o menys llargues durant deu anys, fins que aquell món ha fet sediment a la seva primera novel·la, La història de la nostàlgia, salpebrada de referents de la literatura europea i escrita amb una desinhibició atípica en una principiant, encara que afirma que “quan acabes un llibre sents certa repulsió”. Declara el seu interès per una narrativa híbrida, on es barregin l’assaig, la crònica, el dietari i el relat de viatges, a la manera de les llatinoamericanes Valeria Luiselli, Mariana Enríquez o Samanta Schweblin. Al Parlament europeu, on treballa, sosté que ha sorprès la resistència d’Ucraïna perquè s’havia sobrevalorat la capacitat de l’exèrcit rus, però també perquè no es va preveure que la identitat sola donaria tanta força als ucraïnesos. “I aquesta gent guanyaran”, afirma amb convicció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona