Música

Sidonie

GRUP DE MÚSICA

“La nostra carrera s’ha forjat sobre la base dels Stones”

Barcelona, juny del 1990. Els Rolling Stones, catorze anys després del seu primer i únic concert a la ciutat, es disposen a fer a l’Estadi Olímpic dos concerts del Urban Jungle Tour. Marc Ros, cantant, guitarrista i compositor de Sidonie, que aleshores té setze anys, fa dies que fa els deures tot escoltant Jumpin’ Jack flash i Honky tonk women en un d’aquells discos de vinil d’Historia de la música que editaven Orbis i Polydor. Trenta-dos anys més tard, Ros, al capdavant de Sidonie, un dels grups més orgullosament stonians del país, es disposa a obrir per Mick Jagger, Keith Richards i Ron Wood en l’inici,avui a Madrid, de la gira lde 60è aniversari –la primera a Europa sense Charlie Watts– de la banda britànica.

Com ha acabat Sidonie obrint un concert dels Stones?
La nostra carrera s’ha forjat sobre la base dels Stones. També de David Bowie i dels Beatles, però als Stones els hem arribat a citar tantes vegades en les entrevistes, i la seva influència és tan cabdal, que periodistes, mànagers i promotors ja fa temps que són coneixedors del nostre fanatisme. Al final algú va plantejar que fóssim nosaltres els que obríssim aquest concert, i això, és clar, ens fa molt feliços!
On eren i què feien quan els van dir la notícia?
A l’estudi, fa dos divendres, gravant una cançó, Pesado y estúpido, que estrenarem a Madrid. Feia setmanes que ens demanaven vídeos del grup, el currículum... Va ser rebre la notícia i deixar immediatament d’assajar. Era impossible concentrar-se!
Com va ser la seva introducció en l’univers dels Stones?
El meu primer concert, l’any 1990, va ser amb els Stones, i el segon, amb l’Elèctrica Dharma! Amb els Stones em va passar una mica com amb en Bowie: tenia una visió una mica distorsionada del que representaven. De petit havia vist vídeos de Mick Jagger en solitari, i havia escoltat cançons dels Stones molt vuitanteres, i fins que no vaig descobrir Jumpin’ Jack flash no sabia què hi havia realment darrere d’aquell grup. Va ser un amor per sempre.
Els Stones, l’any 1990, tenien l’edat... que vostè té ara!
Sí, això és molt bo, perquè en aquella època ja es parlava molt de si eren massa grans per estar dalt d’un escenari. Aleshores, a diferència d’ara, no era gens habitual veure un grup de rock amb aquella longevitat.
‘Steel wheels’, el disc que presentaven, no era gens dolent, però feia uns quants anys, ja, dels seus discos més llegendaris...
Sí, em sembla fortíssim que, entre el 1966 i el 1972, que són únicament sis anys, els Stones fossin capaços d’encadenar aquell reguitzell d’obres mestres. No entenc com algú pot ser capaç de fer tantes cançons increïbles en tan pocs anys, que és el que van fer també els Who, els Kinks i els Beatles.
Quina és la seva etapa stoniana preferida?
Potser l’Axel i en Jess te’n dirien una altra, però jo em quedo amb la primera, la de Brian Jones, quan van començar a experimentar i coquetejar amb la psicodèlia i altres estils, tot apartant-se una mica del rhythm & blues dels seus inicis. Aquell moment de transició, reflectit en discos com Aftermath (1966) o Between the buttons (1967), em sembla fascinant. Evidentment, Sticky fingers i Exile on Main St. són dos discarros, però en aquella època hi veig la fotografia perfecta del Swingin’ London, un moment increïble ja no només de la història de la música sinó de l’art, el cinema i la cultura pop.
Els ha vist en més ocasions?
Sí, entre set i deu vegades, no t’ho sabria dir. Recordo un concert molt especial, l’any 1999, a l’estadi de Wembley, on la telonera era Sheryl Crow, que va tocar amb ells Honky tonk women. Estava vivint una temporada a Londres, intentant treballar, sense un duro, i per poder anar a aquell concert em vaig arruïnar!
Què li semblen, en directe?
Crec que a Madrid trobarem a faltar molt el binomi Keith Richards-Charlie Watts, perquè ells eren els constructors del so dels Stones, però veure el que continuen fent, amb aquells finals de cançó tan descuidats, i enmig d’aquest món en què, en els grups, fins i tot les veus estan processades, és francament emocionant.
Hi ha alguna possibilitat de conèixer-los, abans del concert?
Hem vist els plànols i hi ha la possibilitat que, a la zona on hi ha un doctor, al darrere de l’escenari –per cert, ja m’agradaria en els concerts de Sidonie tenir... un doctor!–, s’hi pugui coincidir. Però, si passa, què els dius? És complicat saber triar les paraules, en aquestes situacions.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda