Cultura

JORDI BATISTE

MÚSIC

“A la presentació de l’últim disc d’Ia & Batiste no hi va venir ningú”

La indústria de la música la porta gent del món del màrqueting capficada en què ven i què no ven; és màrqueting pur
En moments fotuts és quan raja la creativitat. Les cançons, de fet, són material de primera per tancar-te en el teu món

Ben pocs músics en actiu a Catalunya poden presumir del corpulent currículum de Jordi Batiste (Barcelona, 1948): pioner del pop-rock en català quan a penes era un adolescent amb Els Tres Tambors; cofundador del Grup de Folk i, també, dels progressius Màquina!, discos dels quals, com el del “croissant” que ell mateix va dissenyar, cotitzen encara ben alt en el mercat internacional de venda de vinil; part, amb Ia Clua, del duo de culte Ia & Batiste; i protagonista, com a artífex de l’Orquestra Plateria en la pell d’un àlter ego, Rocky Muntanyola, o, en col·laboració amb Gerard Quintana, del grup Els Miralls de Dylan, d’altres capítols destacats de la música a Catalunya dels últims 50 anys. Capficat, no obstant, en no viure de les proeses del passat, Batiste fa gairebé dos anys que presenta noves cançons amb l’epígraf Entresons. Les estrenarà en directe demà al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona (20.30 h) en un concert impulsat a dues bandes pels festivals Tradicionàrius i Barnasants, i en què es farà acompanyar del seu fill Marcel a la bateria, Gabi Arguimbau a la guitarra i Laia Rius al violí.

Què són els ‘entresons’?
Aquell moment en què et despertes però no acabes d’estar despert del tot, i en què fins i tot somies de manera conscient. Duermevelas, se’n diu, en castellà. És un estat, aquest, que si l’aprofites pot ser molt bo per a la creativitat. Li vaig posar aquest títol perquè, en la primera remesa de cançons, n’hi havia una, Sota l’arc de pedra, que va estar feta en un d’aquests moments.
Dura més de sis minuts i té un punt psicodèlic, la cançó.
Qui no em conegui podrà pensar que m’he pres alguna cosa [riu]. Explica moltes coses de la meva vida, també, que es poden interpretar com es vulgui. Hi ha un moment, per exemple, en què dic: “Volia pols, i anava a l’era.” Els de la meva generació vam tenir moments arriscats i de jugar-nos-la una mica, sobretot en el tema de les relacions i els sentiments. Les meves cançons, últimament, tenen un component molt personal. La música serveix per treure’t coses de dins que potser no expliques a ningú...
Quines cançons més hi ha en aquest projecte?
N’hi ha una que es diu Pallarès 2 i que és la segona part d’una que vaig fer, l’any 1972, per al primer disc d’Ia & Batiste. Era la història d’un personatge inventat, i ara explico una mica què se n’ha fet.
I què se n’ha fet, doncs?
Doncs va acabar treballant en una notaria amb el màxim anhel que algun dia li toqués la Primitiva i se’n pogués anar a viure en una d’aquestes illes paradisíaques. Un home gris, vaja, tot i que en la cançó explico una mica el perquè. No m’agradaria fer-ne cap espòiler, però [riu]. Hi ha una altra cançó, Desconsolats, que explica com una abraçada desconsolada pot convertir-se en un esclat d’amor. Jo, en això, soc molt dels anys setanta, sempre he cregut en la bondat i l’amor.
Aquest estiu complirà 74 anys. Quin paper continua jugant la música en vostè?
Continua sent un dels motors de la meva vida. Em desperto cada matí pensant en si canviaré la lletra d’una determinada cançó, per exemple.
Li és fàcil, fer-ne de noves?
Sí, tinc aquesta sort. L’altre dia parlava amb un músic a qui precisament li passava tot el contrari, i em confessava que feia temps que era incapaç de fer cap cançó. Hi ha tantes coses, però… En moments fotuts, a més, és quan raja la creativitat, ja que la música serveix per evadir-te i, al capdavall, una obra musical és una fantasia, un somni, un entreson... Per exemple, quan vaig fer la mili, en què estava força putejat, vaig compondre quasi totes les cançons del primer disc d’Ia & Batiste. Les cançons, de fet, són material de primera per tancar-te en el teu món.
El servei militar va condicionar molt el curs de moltes bandes de l’època. Màquina!, sobretot.
Jo, de la mili, me n’havia de deslliurar, ja que l’Oriol Regàs, mànager de Màquina!, m’havia dit “que estava tot arreglat”. El que ell no sabia, però, ni jo tampoc, és que jo tenia ja una fitxa policial per “catalanista”, o el que fos, ja que amb quinze anys, amb Els Tres Tambors, havia cantat una cançó prohibida i ens havien posat una multa governativa. No únicament, doncs, no va valdre cap endoll per deslliurar-me’n, sinó que em va tocar una mili a Lleida sense permisos excepte al final, que em van fer una mena d’amnistia i em van llicenciar dos mesos abans que els meus companys.
Com s’explica que, amb quinze anys, formés amb el seu germà Albert un grup com Els Tres Tambors?
No ho sé, suposo que és una cosa innata, perquè no sé gaire d’on ens ve. El tiet del meu pare era pintor, escultor i decorador, i la meva tieta, Nadala Batiste, va ser actriu tota la vida. El meu avi de banda materna, d’altra banda, cantava a l’Orfeó Català. Amb deu anys, la meva padrina em va regalar una guitarra i, abans, havia tingut una harmònica i m’inventava cançons. En tenia dues, de fet, que me les feien tocar sempre en les festes familiars: La marxa de les bicicletes i El bosc [riu]. La meva mare sempre tenia la ràdio posada: ranxeres mexicanes, Juanito Valderrama, cançó italiana... i, pel que es veu, en aquella època, jo ja deia que volia “ser cantant”.
Com van forjar-se els ideals pacifistes que van dur-lo a compondre, amb 15 anys, la ‘Cançó del noi dels cabells llargs’?
Suposo que escoltant Pete Seeger i Peter, Paul & Mary. A molta gent jove d’aquí inquieta però que encara no havíem trobat el camí allò ens va servir de via per expressar el què sentíem. Després van venir els Beatles, per descomptat, Dylan o els Byrds, que arribaven sobretot per Andorra, i, a partir del 1968 o així, en programes com el d’en Pallardó a Radio Juventud, els Kinks o els Cream. Era una meravella. Ara, en canvi, quan poses la ràdio...
No es talli.
Ara la música no es valora ni es promociona, és màrqueting pur. La indústria de la música la porta gent del món del màrqueting capficada en què ven i què no ven, i, per tant, poc o gens disposada a jugar-se-la en coses trencadores. De tota manera per sort encara trobo de tant en tant coses que em semblen trencadores i creatives: Xarim Aresté, Tarta Relena, Sanjosex, Joan Colomo, Joan Garriga, Carles Belda, Pësh... O, una mica més enrere, Adrià Puntí, de qui soc molt fan.
Tornant a ‘Entresons’, hi ha una cançó –‘Entresons’, precisament– feta a partir de trossos de lletres seves de molts anys enrere. Quina relació manté amb tota aquesta motxilla de bandes, projectes i cançons que porta al damunt?
Vaig passar una època en què del passat preferia no parlar-ne. M’interessava parlar del que estava fent, no pas de si se’m considerava o no un referent. Ara, però, ho valoro més i entenc que van ser uns anys en què la llibertat creativa es valorava i es pagava. Anaves a Als 4 Vents [discogràfica fundada l’any 1967 per Àngel Fàbregues] i et deien: “Feu, feu…” Es pagava els músics i, si calien quatre violins, es contractaven quatre violins. No és com ara, que has de fer un Verkami. Màquina!, per tant, era la llibertat total. Cap de nosaltres ho valorava gaire, aleshores, perquè ens vèiem només com uns xavals tocant la música que ens agradava i prou. I, amb el Grup de Folk, fins no fa gaire pensava que havia estat una història una mica rància. Que si “tres pometes té el pomer”… Ara, però, m’adono que, certament, va representar una alternativa als Setze Jutges i un sector de la gent jove hi va poder trobar el seu lloc.
Se l’assenyala com l’introductor de Sisa.
Havia estat amb l’Enric Herrera [fundador, també, de Màquina!] tocant per Tunis en un grup i ens vam conèixer. Era molt creatiu i surrealista, ja. Recordo començar a escriure amb ell un llibre que deu córrer per casa en alguna llibreta. El vam dur amb en Pau [Riba] al Grup de Folk i primer el van suspendre. Va cantar Allà on s’amaga el sol, però en Pau i jo, certament, vam haver d’apretar molt. Al Grup de Folk hi havia els politiqueros, que estaven en una lluita més social; els que investigaven més el folk, com el Xesco [Boix] o en Jaume Arnella, i els més rockeros, com ara en Sisa, en Pau, jo o l’Oriol Tramvia.
Pau Riba, aleshores, ja era un esperit tan lliure?
Sí, i tant! En Pau va ser inalterable al llarg dels segles, un tío molt autèntic. Se’m fa difícil parlar-ne en passat... Al principi érem molt col·legues i havíem col·laborat també en portades de discos. Jo havia tocat el baix en discos seus i de Pau i Jordi. Sempre va ser algú molt lliure, algú que no va voler entrar mai dins del sistema, amb les conseqüències que això comporta.
Quan se’n va adonar, que els discos de Màquina!, com ‘Why?’ (1970), amb un croissant dissenyat per vostè que fins i tot va cridar l’atenció de Dalí, tenien l’aura de culte que han acabat tenint en mercats d’arreu del món?
Doncs fa quatre o cinc anys, quan en tot aquest món de les xarxes vaig començar a trobar-me articles que en parlaven. No ens n’havíem adonat, d’això. El disc de Why? és una parida, en el bon sentit de la paraula. Estàvem superllançats i fèiem el que ens donava la gana, sense donar-hi gaire valor. La discogràfica, però, com deia abans, ens deixava fer el que volíem, i aquest era el gran secret. Gràcies a això un sector de la gent jove s’hi va identificar. A Madrid ens van fúmer fora del local on tocàvem, el primer cop, però el segon, quan ja havia sortit el disc i locutors com en Joaquín Luqui o en Tomás Martín Blanco en parlaven, va ser increïble. Sevilla, Pamplona, Lleó… hi arribàvem sense saber gaire què hi trobaríem, i al·lucinàvem.
Discos d’Ia & Batiste com ‘Un gran dia’ (1972) o ‘Chichonera’s Cat’ (1975), d’altra banda, han tingut acurades reedicions en disc de vinil orientades al mercat internacional.
Quan l’Ia i jo vam començar teníem 20 i 23 anys i se’ns titllava de “veterans” [riu]. Teníem, també, molta llibertat i una particularitat: que tocàvem amb músics molt bons. Max Sunyer, Kitflus, Santi Arisa... En els discos nostres hi havia des de Simon & Garfunkel a Pink Floyd. Tampoc sabia que se’ns apreciés gaire, però. En la presentació de l’últim disc, l’any 1995, al London de Barcelona, no hi va venir ningú, tot i que TV3 ens havia fet un reportatge al Port de Barcelona amb golondrines per anunciar-lo. Recordo l’Ia i jo a la porta mirant a banda i banda del carrer i no va venir ningú! Zero! Vaig pensar: “Ja està, a Ia & Batiste ja no ens coneix ningú.”

Una família que escriu

Jordi Batiste ha passat per una fase creativa ingent els últims anys. L’any 2019 publicava La lluna en el fang (Picap), un disc que recreava la història d’amor dels seus pares a partir dels escrits que havien deixat. “El meu pare escrivia i, en certa manera, era un periodista frustrat”, recorda. “Volia ser-ho, però el va enganxar la guerra i després no va tenir més remei que dedicar-se al negoci dels seus pares, que era de vetes i fils. Fins al dia abans de morir, als 95 anys, però, encara el veies escrivint a l’ordinador”. Més desconeguda, però, era la faceta de la seva mare: “Tenia molts escrits, també, la qual cosa em van sorprendre molt, ja que escrivia molt bé, tenia un llenguatge ben poètic”. “Eren gent prou oberta i progressista, tenint en compte el que hi havia en aquella època”, recorda. “Jo volia ser artista i, per sort, ho van entendre molt bé. Tant al meu germà com a mi ens van potenciar les nostres vocacions.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.