Cultura

MARC CLOTET I FRESQUET

Actor i model

“Soc cent per cent Marc Clotet, a «Eufòria»”

Feia temps que no em passava que durant la setmana tinc unes ganes que arribi ja divendres per anar a gravar...
Demà faig 42 anys i el que vull en aquesta vida és continuar fent projectes, fer viatges i endur-me les millors experiències

Fill d’un dels metges més famosos i mediàtics (Bonaventura Clotet) i una mare que és el “pilar de la família” (Anna Fresquet), i germà d’una actriu amb qui comparteix professió (Aina Clotet), Marc Clotet (Barcelona, 29 d’abril de 1980) torna a viure un moment àlgid de la seva carrera com a actor, participant en sèries estrangeres com la italiana El Vaticano en la tormenta, la mexicana Por amar sin ley i l’argentina Último primer día, i coincidint amb una major popularitat a casa nostra després del seu pas per Les de l’hoquei, i sobretot disparada ara com un dels jutges del programa concurs Eufòria (TV3), el fenomen televisiu del moment a Catalunya.

Què fa un actor com tu en un programa com aquest?
Intentar aportar tot el que sap d’aquesta professió que és l’actuació, com pot ser saber situar-se damunt d’un escenari i davant unes càmeres. Oferir als concursants d’Eufòria totes aquelles eines que es fan servir allà on he arribat. Encara que tinc certs coneixements musicals –de petit vaig fer solfeig i guitarra–, m’agrada valorar un artista més enllà de la part musical, valorar més des del punt de vista de l’actitud, de la part actoral, d’entendre com es mou a l’escenari. Posar-ho allà a sobre i intentar que pugui servir per millorar. I tal com està plantejada la dinàmica del programa, decidir qui ho fa millor. Aquesta potser és més la meva part, però tant l’Elena Gadel com en Lildami també valoren aquestes parts, no només la veu, sinó també allò que transmeten els concursants a l’escenari. Tota aquesta actitud que s’ha de tenir quan et situes sota els focus i vols comunicar. Nosaltres, valorar, ajudar i, des d’una part constructiva, encara que sigui un “no” i situar-los a la zona de perill, perquè els serveixi per continuar creixent i inspirar-los amb el que a mi m’han anat dient els meus professors des que vaig passar per l’escola d’interpretació, compartir els meus coneixements. Al final cadascú fa el seu manual de com entendre aquesta professió, què és ser un artista i què és el que et serveix.
Què et va atraure del projecte perquè fessis el pas a participar-hi?
M’ho van proposar i vaig participar als càstings de jurat a finals de l’any passat. Com que estaven molt interessats que hi participés, ens vam entendre molt. S’ha de dir que els vaig comentar que fa més de quinze anys que, juntament amb la meva germana, l’Aina, donem classes a biòlegs, científics i farmacèutics de com parlar en públic, intentar veure les fortaleses i febleses que té cadascú i com podem ajudar perquè tinguin més eines. I això els va agradar molt.
Interpretes un paper o ets així de natural?
Soc cent per cent Marc Clotet. Soc jo intentant treure el millor de mi, ser al més just possible, desxifrar tot el que jo he rebut i transmetre-ho als concursants.
Rebeu consignes des de la direcció del programa o us repartiu una mena de rols entre els tres membres del jurat?
No, som cent per cent transparents. Si no ho fos et contestaria “això no t’ho puc dir”. Mai ens han demanat que fem cap paper ni res, només que fóssim nosaltres mateixos. És més, si ens ho haguessin dit, crec que sent com som tots tres no hauríem acceptat participar-hi. L’única consigna era que fóssim com som, amb llibertat absoluta i que diguem allò que veiem. No hem de consultar amb ningú. La nostra decisió no és final i es pot alterar amb els coaches. És, en tot cas, molta responsabilitat i això és el que m’agrada.
Això és important saber-ho, perquè a mesura que avança el programa cada decisió que preneu es mira amb lupa i aixeca passions. No deu ser fàcil fer de jurat.
No és gens fàcil! Perquè la gent ho veu des de casa. S’ha de tenir present que nosaltres valorem cada actuació un cop ha acabat. No valorem al final després d’haver-les vist totes i aleshores no tens una visió global. Quan en veus una ja has de valorar i decidir si l’envies o no a la zona de perill. Ens és molt complicat i ens sap greu a vegades perquè busquem una perfecció a uns concursants que només han tingut quatre dies per preparar-se: aprendre’s una lletra, una coreografia, fer la seva proposta personal... No hi ha temps material perquè el seu cervell ho accepti bé i fan proeses absolutes! Però bé hem de nominar. Aquest és el joc.
Se’t veu còmode. Us ho passeu bé, oi?
Ens ho passem molt bé tots tres. En el meu cas, feia temps que no em passava una cosa així, que durant la setmana tinc unes ganes que arribi ja divendres per anar a gravar...
Canviarà alguna cosa el fet que a partir de demà el programa es faci en directe?
Tinc moltes ganes de viure-ho en directe per a tot Catalunya. A partir d’ara es podrà baixar una aplicació gratuïta amb la qual no només el públic present serà el que voti sinó que encara es democratitzarà més obrint-ho als espectadors de casa, que podran escollir qui es queda i qui se’n va. Tothom que ens veu podrà decidir el futur dels concursants. L’audiència serà més partícip.
‘Eufòria’ és un fenomen: el programa que ha recuperat la franja d’espectadors perduda dels joves i adolescents, que aplega famílies davant la televisió. Tot això a ‘la Nostra’. Suposo que n’esteu orgullosos els que hi col·laboreu.
Molt! I penso que no som suficientment conscients del que això està representant, perquè tots tenim altres feines i fem coses més enllà d’Eufòria, però ara aquests dies que passejava per Sant Jordi em parava la gent i em comentaven això que dius, que la gent es reuneix per veure el programa plegats.
Tot sovint declares que tens la sort de treballar del que més t’agrada. Què ha de tenir un projecte perquè l’acceptis?
Sigui aquí o més enllà, sobretot que estigui envoltat de gent que aprecies i amb gent que estimes i que valgui la pena. I en el cas d’Eufòria l’aventura que hi havia al darrere. La música m’encanta i era un repte perquè mai havia fet de jurat en un programa d’aquestes característiques. Demà faig 42 anys i del que tinc ganes en aquesta vida és de continuar fent projectes, fer viatges i endur-me les millors experiències.
Ets un cul inquiet i tampoc pares. Itàlia, Mèxic, l’Argentina...
Són històries en què en cadascuna hi havia alguna cosa que m’atreia. A mi m’agrada molt treballar a fora, perquè l’experiència que un guanya es multiplica. Treballar amb gent que no coneixes, cultures, equips i idiomes diferents. La de Mèxic era una producció que em va permetre rodar també als Estats Units en anglès, un idioma que parlo bé. Tots aquests viatges t’enriqueixen, t’aporten matisos i t’omplen. Tenen un valor afegit. A l’Argentina, on tot just s’acaba d’estrenar Último primer día, on soc el protagonista, interpreto un professor a mig camí entre el d’El club dels poetes morts i un dels que apareixen a Élite, un personatge carismàtic amb moltes capes i que amaga un secret. Es va estrenar la setmana passada i està funcionant molt bé. Tant de bo sigui un èxit i hàgim de rodar una nova temporada perquè ens hem entès molt bé amb la resta del repartiment i amb l’equip de rodatge.
I resulta difícil compaginar els rodatges amb la teva nova faceta parental?
Sí. A l’Argentina hi vam anar amb tota la família: la meva parella, la Natalia Sánchez, que és també actriu, i els meus dos fills, la Lia i en Neo. Amb ella ens anem cobrint quan toca i sí que ens dificulta fer certes coses, però creiem que als nostres fills els aportem un enriquiment personal molt gran pel fet d’acompanyar-nos en aquestes aventures. Encara són petits i això ens permet certa mobilitat, i quan no es pugui ho faran més puntualment o nosaltres anirem i vindrem.
Toques moltes tecles, també impulseu amb la teva parella i l’Aina una tasca solidària molt important: ‘Jo em corono ’.
Continua activa perquè això no s’ha acabat. Si bé hem superat la primera fase crítica i sembla que respirem una mica més, no sabem quant temps durarà la covid i si tornarem a patir mesures extraordinàries. El que sí que sabem és que cal invertir molts recursos per aturar la pandèmia i trobar una cura. Des de Jo em corono seguim fent accions i posant veus a aquesta necessitat de lluita. Estem focalitzant molt el treball en el centre de la covid persistent, que és un dels més importants del món. Hi ha un tant per cent molt elevat de gent que ha patit la malaltia i no ha pogut tornar a la normalitat física i mental. Hi ha estudis per veure què els passa i suport psicològic i mèdic. Invertir en les investigacions de les vacunes i en els tractaments existents. Els que s’hi dediquen, com el meu pare, hi deixen cos i ànima. I calen molts diners, tants que quan veus que es gasten molt en altres coses dius quina llàstima. Falta que la gent posi el seu granet de sorra per complementar l’aportació que es fa dels diners públics.
Una campanya que ha rebut el suport de personalitats com Sharon Stone, Leo Messi, Antonio Banderas, Pep Guardiola, Carlos Latre...
És cert, ens ajuden molt fent d’altaveu i s’ha d’agrair que hi participin, la col·laboració que vam tenir des del minut 1 i que va permetre viralitzar la campanya. És una de les iniciatives més importants que hi ha hagut al món en recaptació per a la lluita contra la covid-19.
Ara que dius viralitzar, en un altre context, la Natalia Sánchez també ho va aconseguir involuntàriament arran d’una entrevista en què va demostrar el nivell de català assolit en tan poc temps. Com veus la polèmica que sempre afecta la nostra llengua?
No s’entén, quan sabem que totes les llengües són riquesa, i com més petites són més tresor són per a la humanitat. Una llengua que es perd és com quan s’extingeix una espècie. A l’escola s’hauria d’ensenyar a estimar aquesta diversitat nostra, com una riquesa. I quan et trobes algú com la Natalia, que ho entén així, que vol aprendre una llengua perquè la parla la seva parella i perquè s’integrarà millor a la cultura, i ho fa amb facilitat i amb tanta normalitat... La llàstima és que això sobti! Com també és una riquesa saber el castellà per a nosaltres. I com m’agradaria que a l’escola m’haguessin ensenyat el gallec o el basc; si anés a viure a Galícia o al País Basc, voldria aprendre-les. Quan hi ha desconeixement és quan es generen polèmiques. La llengua és preciosa, sigui d’on sigui, i no voler-la aprendre és no voler-se integrar. El saber no ocupa lloc, com diuen. Hem de seguir treballant perquè no sigui un cas aïllat.
La teva parella, la teva germana, tu. No és molt endogàmic això de ser actors i actrius; resulta complicat conviure-hi?
Al contrari, és molt positiu. Crec que t’ajuda, perquè estem en una professió prou complicada, amb uns horaris complexos, en què a vegades tot es concentra o tens períodes en què ets tu qui has de generar els teus projectes. Crec que és bo estar en el mateix vaixell. També podem fer coses junts, com ara amb l’Aina, que hem creat una productora i estem posant en marxa els nostres projectes.
I aplicar la teva carrera, direcció i administració d’empreses?
És clar, soc una petita empresa unipersonal. Ara aplico coneixements de la meva carrera: des de la part financera, els recursos humans o la que era la meva especialitat, el màrqueting. Com més carregada tinguis la motxilla, més eines tindràs per tirar endavant a la vida.

Un actor no només atractiu

Molts el vam descobrir a El cor de la ciutat. Es va fer popular amb el Pau Montaner d’El comisario i com el professor Vicente Vaquero de Física o química. La seva relació amb l’actriu Ana de Armas –amb qui es va casar i divorciar–, el va fer sortir a les revistes del cor. No ha parat, però ara, en plena maduresa vital –és pare de dos fills amb la també actriu Natalia Sánchez– i interpretativa, veu com la popularitat reviu amb força. Que li repeteixin que és atractiu no li importa, n’és només conscient perquè li ho diuen. Ell se centra a treballar. Com diu: “Per a alguns ho seré o per a altres no. Soc conscient que aquesta cara no és un escut amb el qual guanyaré totes les batalles, perquè sé que no. Un ha d’acceptar que no has d’agradar a tothom. Per això no aparento. És com els dic als concursants d’Eufòria: després de cada actuació t’has de sentir bé amb tu, saber que has donat el cent per cent. Només així pots aprendre i millorar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.