Cultura

FITO LURI

MÚSIC I POETA

“Ferrater és el tipus d’artista que m’atreu”

Quan canto, el que faig és intentar compensar amb la veu alguna vivència no agradable, una part més trista o més fosca de mi
Em sento al marge de la indústria musical; segons quines dinàmiques i ‘tempos’ d’aquesta indústria no casen amb mi

Fito Luri (Reus, 1971) va publicar el seu primer disc, Aromes, ara fa vint anys. Aquest home tranquil i perseverant presenta ara el seu novè disc, que és també el seu primer llibre, Salvar l’ànima ( Kasba Music ), un poemari il·lustrat per Jordi Guillamet, en què conviuen els poemes, escrits en negre sobre blanc, amb els textos de les cançons del CD adjunt, en blanc sobre negre. I alguna frase que necessitava un vermell intens de fons: “Com pots posar-me tan calent tenint la sang tan freda?”

Fa poques setmanes va aparèixer en aquesta mateixa secció un altre músic reusenc, Joan Masdéu, nascut el 1974. Segurament us coneixeu, no?
I tant! Vam anar junts a la mateixa escola, des de petits, i encara quedem per fer alguna cervesa de tant en tant.
Ho dic també perquè sembla que Reus és una ciutat culturalment molt activa.
Sí que ho és. Ho demostra, per exemple, el fet que té dos teatres grans, el Fortuny i el Bartrina, i altres cinc equipaments culturals amb programacions estables, la qual cosa no està gens malament per a una ciutat d’uns cent mil habitants. A final del segle XIX, Reus era encara la segona ciutat més important de Catalunya, després de Barcelona. Hi havia uns empresaris molt actius, que fins i tot van intentar crear un canal navegable des de Salou per tenir port propi, i que també van donar molta importància a la cultura. Ara encara n’hi ha, però els d’abans eren més collonuts [riu].
Conec tres Fitos músics: l’argentí Rodolfo Fito Páez (1963), el basc Adolfo Fito Cabrales (1966), el de Los Fitipaldis, i vostè. Tenen més coses en comú?
Tots els Fitos som Rodolfs o Adolfs. El meu pare es diu Adolf i a mi sempre m’han dit Fito: ni el meu pare m’ha dit mai Adolf i no m’hi sento identificat. Pel que fa als Fitos que has esmentat, Páez m’agrada molt i en Cabrales també m’interessa, des de l’època de Platero y Tú, quan feia aquell rock tan urbà. Amb ell vam coincidir quan va venir a tocar a la plaça de braus de Tarragona [l’actual Tarraco Arena] l’any 2010.
Ara fa 20 anys del seu primer disc...
És veritat, Aromes va sortir el 2002, no hi havia caigut. Aquell primer disc i el segon, Zoòtrop (2009), els va publicar la discogràfica reusenca Edicions Singulars. Els tres següents els vaig autoeditar, fins que amb Planetes càlids (2017) vaig iniciar la meva relació amb Kasba.
Nou discos en vint anys demostra una certa regularitat.
Mai no he acabat de triomfar, per dir-ho així, però jo faig això perquè necessito fer-ho. Escriure i cantar són per a mi necessitats vitals, formen part del meu hàbitat natural. Em sento al marge d’això que en diuen indústria musical, i entenc que segons quines dinàmiques i tempos d’aquesta indústria no casen amb mi.
No es marca objectius?
Per a mi l’objectiu d’un disc, per exemple, és fer-lo. I ja està, no hi ha cap altre objectiu. Sí, he volgut mantenir unes constants al llarg dels anys, com ara treballar amb gent del territori, tot i que Cru (2018) el va produir Pau Romero, i Marc Parrot es va encarregar de Diari de llambordes (2020). Jo continuo treballant i alimentant-me del territori, però ara el cercle és molt més ampli.
Per què ha decidit debutar com a poeta després de vuit discos publicats?
Aquest és un llibre de poemes i pensaments, que sempre estic escrivint i continuaré fent-ho. De fet, en tinc molts de guardats, com per fer-ne quatre llibres. I per què els escric? Sovint em diuen que les meves cançons són ensucrades i que les canto amb una veu molt prima, una cosa que en Marc Parrot ja em va ajudar a corregir una mica durant la gravació del disc anterior. I em vaig adonar que, quan escric, no soc tan tou, suau o ensucrat. Crec que, quan canto, el que faig és intentar compensar amb la veu alguna vivència no agradable, una part més trista o més fosca de mi. Potser algunes cançons meves semblen ensucrades, però no surten d’un moment dolç, sinó d’un moment cru i aspre. D’un moment trist em surten cançons no tran tristes, però d’un moment alegre no em surten cançons: només el gaudeixo. Les cançons poden arribar a ser terapèutiques, per a mi i fins i tot per a l’oient. De fet, el disc es diu justament així perquè considero que cantant salvo la meva ànima. Ho dic a l’últim poema del llibre, Cantar: “Cantar sucre./ Cantar dolç./ Cantar típic./ Cantar felicitat./ Cantar suau./ Cantar felicitat./ Cantar èpic./ Cantar per compensar el dolor./ per salvar l’ànima.”
A la portada del llibre apareix dibuixat un home despullat d’esquena, anant cap a l’infinit. És així com es mostra en aquest llibre disc?
M’ha passat una cosa molt curiosa amb aquest treball: tothom em diu la mateixa cosa, que he estat molt valent fent això. L’obra en conjunt diu moltes coses, però globalment té un fil conductor: sentir. Així ho explico en el pròleg del llibre: “Salvar l’ànima explica que la tristesa i l’alegria van agafades de la mà, perquè totes dues neixen i beuen del mateix lloc. Perquè és l’ànima qui ho rep tot i des d’on surt tot.”
Han connectat bé amb l’il·lustrador?
Sí, realment crec que les il·lustracions tenen molt a veure amb els poemes i amb el territori en què s’han gestat. Curiosament, en Jordi Guillamet i jo passem els estius a Cornudella de Montsant, al Priorat, però no ens coneixíem d’abans, fins que ens vam trobar a La Renaixença, el cafè del poble [probablement el que cita a la cançó Cor nu d’ella, quan canta “A mà esquerra un bell cafè/ fa retrocedir l’hivern”], on ell seia a dibuixar. En Jordi ha sabut captar molt bé amb els seus dibuixos l’essència d’aquest llibre, en què encara no ensenyo totes les pedres de la bilis, però sí alguna de les que ja havia acumulat fins ara.
Continuarà deixant anar aquesta bilis en propers llibres?
Sí, no crec que trigui gaire a fer un nou llibre, aquesta vegada ja sense cap treball discogràfic complementari, però encara no sé quan. Ja t’he dit que no m’agrada córrer: el vaig escrivint al meu ritme, perquè és el que faig sempre, perquè escriure forma part de la meva quotidianitat. De fet, ja té títol. Es dirà Dies rebuts.
“A Gabriel Ferrater li agradava mirar els turmells/ de les dones joves, a mi també, però de totes/ les dones, no només de les joves”, escriu al poema ‘Glop de turmell’. Per què Ferrater (1922-1972)?
Per a mi Gabriel Ferrater és un referent, deixant de banda que també és reusenc. M’agrada molt com escriu: és un geni de les lletres catalanes contemporànies. De fet el vaig esmentar en aquest poema sense adonar-me que era l’Any Ferrater, fins que m’ho van remarcar a la Biblioteca Municipal Xavier Amorós de Reus, on vaig presentar Salvar l’ànima a final de març. Gabriel Ferrater s’obria en canal quan escrivia i feia les coses de veritat, sense preàmbuls, només perquè ho creia i ho sentia de veritat, al marge de totes les convencions literàries i editorials. És justament el tipus d’artista que més m’atreu.
Un artista ‘antiindústria’ com vostè?
En realitat, jo no em carrego la indústria, perquè entenc que és necessària per a la difusió del meu treball. Només dic que no em ve de gust adaptar-me a determinades dinàmiques que imposa la indústria per intentar arribar a més gent d’una manera forçada.
Ha aconseguit viure de la música?
Sí, encara que no necessàriament a través dels discos i els concerts. Abans de la pandèmia feia teatre familiar amb titelles i també visites teatralitzades amb música al patrimoni de Reus i del Priorat, però amb el confinament –que em va enxampar a mitja gravació del disc Diari de llambordes– ho vaig perdre tot i de sobte em vaig quedar sense mitjans de subsistència. Va ser llavors quan em va sorgir la possibilitat de treballar a l’agència de comunicació i màrqueting NuvölBlanc , des d’on continuo escrivint per a altres persones. I paral·lelament estic començant a recuperar l’activitat escènica que ja portava a terme abans de la pandèmia, amb el teatre familiar i les visites teatralitzades, que també m’han permès conèixer molt millor el patrimoni del meu territori més proper.
On i amb qui ha enregistrat les vuit cançons d’aquest disc?
Als Estudis Fantasia Records, que dirigeix Ramon Ubasart a Vilanova i la Geltrú. Ell també s’ha encarregat de la producció artística i de les programacions, les guitarres i algunes veus. També hi han participat els músics Albert Domingo, tocant el baix elèctric en tres temes, i Juanjo Alba, també responsable d’algunes programacions. Tots dos van participar, per exemple, en la gravació de la cançó que hem triat com a primer single i videoclip promocional del disc, Falciots prenent el sol .
Quan té previst fer la presentació oficial del disc en concert?
De moment, durant la primavera i l’estiu estic portant a terme presentacions del llibre arreu, en les quals només toco un parell de cançons amb la guitarra. La presentació oficial, amb la banda, tindrà lloc el 8 d’octubre al Teatre Fortuny de Reus, i serà un concert que obrirà al mateix temps el Festival Accents i la temporada de l’Associació de Concerts de Reus. En aquest concert, també hi col·laborarà Jordi Guillemí, que durant l’actuació pintarà en directe un quadre de grans dimensions. A més de presentar-hi les cançons de Salvar l’ànima, també faré un repàs de les del disc anterior, Diari de llambordes, perquè tinguin una altra oportunitat després d’aquests mesos de pandèmia en què no les he pogut tocar en directe tant com hauria volgut fer-ho. I també tinc previst que a l’escenari hi hagi un o dos personatges del món teatral recitant alguns de la setantena de poemes del llibre. Tot plegat, amb un concepte escènic proper i íntim.
La seva proposta és ideal per a teatres i auditoris.
Sí, és evident que al Canet Rock jo no hi pinto res. Només hi aniré perquè haig de portar-hi la meva filla [riu].
En canvi, fa una estona deia que li agradava el rock urbà de Platero y Tú...
M’agrada el rock, però també el jazz i molts altres estils musicals. La música que escolto a casa meva és molt variada, i crec que això es nota en la meva pròpia música. Per això no m’importa gens que algú digui que un tema meu és massa llarg, per exemple. A mi m’és ben igual, només m’ho vull passar bé tocant-lo. Al final, es tracta només de sentir i de transmetre coses. I per aconseguir-ho crec que és molt millor actuar en espais petits, amb el públic assegut ben a prop dels músics.
Creu que ja té una veu pròpia, un estil reconeixible, ara que té 50 anys i 20 de trajectòria artística en solitari?
Sí, crec que la gent ja identifica la meva manera d’escriure i de cantar, després de tants anys voltant pels escenaris. Però l’experiència també m’ha deixat ben clar que mai no pots agradar a tothom, i per això ja no ho intento.
On el podran trobar els lectors i oients el dia de Sant Jordi, si volen un exemplar signat de ‘Salvar l’ànima’?
A la plaça del Mercadal de Reus i els seus voltants, on es concentren tradicionalment les parades de llibreries, floristeries i entitats de la ciutat durant la diada de Sant Jordi .


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.