Llibres
JOAN SALA
Editor
“Crec en els gremis, la unió fa la força”
Tinc ben equilibrada la balança entre la importància de la cultura de qualitat i que la part comercial també té valor
En tots els àmbits del sector tenim una cosa molt important, la diversitat, però també un problema, la petitesa
Joan Sala té el cap ben moblat i sempre actiu, barrinant. I una visió perifèrica que li permet, de fet l’hi obliga, evitar l’“Això sempre –o això mai– s’ha fet així”. Quan va anar contractant el seu equip actual, exigia que no es tingués experiència editorial. Trencador. Li agrada anar en moto pel camp, el bosc, la muntanya, no per circuit, carretera, autopista. Significatiu. Diu les coses clares, com la seva mirada, amb una honestedat de veu radiofònica que a vegades li provoca conflictes amb qui no accepta certes evidències. No et farà mai una mala passada, va de cara i admet els seus errors. Ara bé, tu no intentis jugar-l’hi... Perdràs segur. És un líder nat que sap i vol jugar en equip, com ha demostrat al capdavant de l’editorial Comanegra, que celebra 15 anys.
Biòleg de formació, va treballar molts anys a la indústria de la carn...
Vinc d’una família de fabricants d’embotits que van crear l’empresa el 1843. Jo era la setena generació i quan vaig acabar biologia vaig començar a col·laborar a l’empresa familiar. Primer feia tasques de biòleg, però, com que el meu pare es va dedicar a la política, vaig passar a dirigir-la. Em vaig haver d’espavilar i fer formació addicional d’empresari.
Després de 32 anys en el sector dels embotits, què el va dur a fundar una editorial, quan tenia 54 anys?
Érem un grup d’amics de sopars i tertúlies que vam decidir crear una editorial. Molt amateur. Es va sostenir per la il·lusió de publicar fins que, passats dos o tres anys, es va fer evident que ens havíem de professionalitzar.
Ja era Comanegra?
Sí, des del principi. És la muntanya més alta de la Garrotxa. Tenia el nom registrat per a productes de carn, però com que ens va semblar adient per a una editorial, vam ampliar el registre.
Quan va sortir, el primer llibre?
El 2007, per això ara celebrem els 15 anys. Va ser Diari d’un astre intercomarcal, de Quimi Portet, que ara hem reeditat en una edició especial. L’editorial la vam constituir el 2006, però trigues un temps a treure el primer llibre.
Per què es va constituir a Barcelona?
Al principi no teníem ni local, treballàvem a casa de l’un o de l’altre. Com que, per circumstàncies personals, fa molts anys que visc a Barcelona, quan ja va ser empresa vam anar canviant de local fins a arribar on som ara, a l’Eixample.
Quines van ser les intencions fundacionals de l’editorial?
La primera, fer llibres amb què ens ho passéssim bé. Tres socis estaven en el sector, un era llibreter i dos, comercials de llibres. Ells detectaven títols que encara no existien, altres descatalogats... I això va marcar el caràcter de Comanegra: en ser cinc persones molt diferents, vam començar a fer llibres diferents. Vam començar i seguim sent eclèctics.
El castellà hi era a l’inici?
No. Fins al 2010 no vam començar a publicar en castellà, en concret la col·lecció de narrativa emocional, que ha tingut molt d’èxit. Vam tenir un crescendo en una època que vam vendre molt a Sud-amèrica i ens va fer agafar més ganes de publicar en castellà. Ara, però, tornem a publicar un 90% dels títols en català.
Comanegra ha evolucionat molt en 15 anys. Deveu haver passat grans moments...
I tant. El primer moment que jo ressenyaria com a important és la publicació de La llei del mirall, del japonès Yoshinori Noguchi. És quan em vaig adonar en primera persona que una editorial podia arribar a ser un negoci. Fins llavors ho veia difícil. D’aquest llibre n’hem venut més de 170.000 exemplars. Quan fas un producte que pot arribar a molta gent i ho gestiones bé, el negoci arriba.
Un altre moment destacable...?
Quan, d’acord amb la família, vam reeditar Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici i Pellicer. Un llibre bàsic per poder entendre la monumentalitat i la configuració de Barcelona, que estava descatalogadíssim i amb uns preus al mercat de segona mà impressionants.
I com se us va ocórrer?
Perquè el soci llibreter es va adonar que tindria demanda. De fet, ja l’havien intentat reeditar, però la família de l’Alexandre Cirici n’era reticent. Nosaltres els vam convèncer que ho podíem fer bé, de manera que ells s’hi trobessin còmodes, i va ser quan, amb la Itziar González, vam fer una revisió del llibre, sobretot separant el que ja no existia, com ara el Museu Clarà, i fent una actualització a partir del 1982. Recordaré tota la vida que vam fer la presentació a la capella de Santa Àgueda, a dins hi havia unes 400 persones i 200 es van quedar al carrer per falta d’espai... Va ser brutal.
Un últim moment per recordar...?
Quan Comanegra va passar a ser empresa. Cap a la meitat d’aquests 15 anys em vaig quedar tot el paquet accionarial i vaig crear un equip nou, l’actual, amb el Jordi Puig i l’Alba Cayón, que són els dos puntals de l’editorial. És una editorial molt d’equip, però sempre hi ha d’haver un lideratge, que assumim entre tots tres. A més, ells també són socis de l’editorial.
Quants anys vau trigar perquè fos autosuficient, a no perdre-hi calés...?
En l’etapa amateur anàvem fent les paus, que és al que aspires. Un cop professionalitzats, vam crear una estructura per publicar una sèrie de llibres anuals i vam estar dos anys amb números vermells. El tercer any ja vam tenir números blaus, petits però blaus, i des d’aleshores sempre hem tingut beneficis.
Quants títols anuals publiqueu?
Vam tenir una punta de 60 títols el 2018. El 2019 en vam fer 55. El 2020, amb la pandèmia, ho vam reduir dràsticament a 37 títols, amb el colofó agradable que vam mantenir la facturació. Reduint tants títols, el fet de mantenir la facturació ens va donar molta energia. El 2021 vam publicar uns 40 títols i aquest, entre 40 i 50.
I per què aquell màxim de 60?
Perquè, per fer números blaus, jo tenia la idea que calia fer uns deu títols per cada treballador de l’empresa. Aleshores érem sis, ara en som set. Una altra cosa és quan pots publicar títols més potents, amb autors més coneguts, quan la gent et coneix més, et fa més confiança, llavors et pots permetre el luxe de, reduint títols, mantenir o augmentar la facturació. I la filosofia de Comanegra no és créixer molt. Creixerem tant com puguem en facturació, però estem còmodes amb aquests 40-50 títols l’any. Comencem dient que en farem 40 i al final ens acostem als 50 perquè, al llarg de l’any, t’arriben coses que no hi pots dir que no.
Lamentablement, hem tingut un Sant Jordi apedregat i passat per aigua...
Sí, el temps no va ser propici i sap molt greu pels companys que han tingut problemes. Vull destacar, però, que la gran notícia és que la gent va sortir en massa a gaudir dels llibres i de les roses i que les xifres, amb tot, van ser extraordinàries.
Doncs, a pilota passada, per quins tres títols de Comanegra encara es mullaria?
Les muses, novel·la pòstuma de Jordi Cussà que tanca la seva trilogia de la història del món. És boníssima i una llàstima que ell no pugui gaudir de la bona acollida que està tenint.
Segona recomanació...?
Fronteres, de Vicent Partal. Un assaig molt ben escrit que ens parla de la teoria de les fronteres, de com van aparèixer durant la Revolució Francesa i de com van canviant. La major part de les fronteres actuals no existien fa 150 anys... A més, hi ha una part d’ell com a corresponsal de diferents mitjans de comunicació, un text quasi poètic que et fa venir ganes d’anar a les fronteres de què parla.
El tercer..., el nou àlbum de l’Estel·la?
Efectivament. Després de totes les vicissituds judicials, surt el tercer àlbum, Història de Catalunya, aquest cop amb dibuixos de Xevidom i adreçat a nanos, però mantenint píndoles de reivindicació i de llibertat d’expressió.
Si no n’hi havia prou iniciant-se en el món editorial venint d’un altre, va assumir responsabilitats: president de la Setmana del Llibre i d’Editors.cat. El van enredar?
Ho vaig demanar jo. En el sector de la carn ja havia estat a les associacions gremials. Crec en els gremis perquè la unió fa la força. Si no hi ha un bon gremi no s’aconsegueixen coses davant l’administració, que sempre fa curt donant. Per treure alguna cosa cal un interlocutor fort. Quan vaig entrar en aquest sector vaig creure que havia d’aportar el que pogués i, sobretot, que havia d’aprendre molt, i la manera era entrant a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Vaig parlar amb la Montse Ayats i em vaig oferir.
I d’aquí va passar a ser el cap de la Setmana del Llibre en Català...
Sí, quan la Montse Ayats va ser presidenta de l’associació va deixar de ser-ho de la Setmana i hi vaig entrar jo. En altres aspectes potser no, però en el format de la Setmana jo tenia coses per aportar, en la meva faceta més empresarial. Tinc ben equilibrada la balança entre la importància de la cultura, de fer les coses ben fetes i amb qualitat, i la importància que aquestes coses també s’han de vendre i que la part comercial té valor.
Els bons resultats de la seva gestió al capdavant de la Setmana són públics i quantificables, però llavors va passar a ser president d’Editors.cat...
Només un any, per substituir la Montse Ayats, que estava lògicament esgotada per l’exigència que va ser l’etapa més dura de la pandèmia, en què ella i els altres responsables del sector van treballar molt. Com que érem un equip, vaig agafar jo la responsabilitat. Estic molt satisfet de la feina que hem fet tots dos aquests anys i ara cal donar pas a gent nova que aporti altres coses.
Com veu el món editorial català? Podria anar pitjor, oi?
El món editorial està passant un bon moment. Té núvols negres a l’horitzó? Segur, però si ho fem bé no ens han d’inquietar i ens hem de procurar uns bons paraigües. El sector editorial va tenir una davallada molt forta el 2010-2012, perquè a la cultura les crisis les patim amb un cert retard en relació amb altres sectors: la gent abans deixa de consumir altres coses que cultura. Es va patir molt, però a partir d’aquí hi va haver un creixement petit però sostingut. Fins que va arribar la pandèmia i ens vam espantar molt, perquè vam quedar tancats i va ser a les portes de Sant Jordi, que en el sector editorial català encara és més gros. Però ens vam espavilar i van aparèixer iniciatives de tota mena, vam fer soroll i quan la gent es va cansar de les sèries de televisió va començar a llegir.
Paradoxalment, la pandèmia ha anat bé?
Vam sortir de la pandèmia amb més lectors; els que ja tenien llibres a casa els van esgotar i van sortir a comprar-ne més i ho van fer a les llibreries de proximitat, cosa que vam fomentar perquè, si no, moltes haurien tancat. El resum d’un any tràgic com va ser el 2020 és que el sector del llibre va tancar amb una facturació molt similar a la del 2019. Això a base de feina i iniciatives. Un gran èxit.
I la producció en català està creixent...
Sí, i també els índexs de lectura i els de venda de llibres... Hem aconseguit uns nivells de diversitat molt alts, tenim moltes editorials que publiquen llibres molt diferents i per tant tothom troba el seu llibre en català; hem aconseguit, via ajuts, que la no-ficció traduïda també hi pugui ser en català; estem aconseguint que el còmic en català vagi guanyant terreny... I tot això ve de la feina de fa molts anys. Amb afegits com l’Institut Ramon Llull, que està treballant bé i cada vegada veiem més llibres catalans traduïts a altres idiomes.
Tot pinta bé, doncs...
Veig molts brots verds, però no deixem de tenir problemes i m’he saltat el principal: que en aquest país només deu autors –és un dir– poden viure d’escriure. I això és terrible. Per això reclamem el 2% per a la cultura, perquè una bona part vagi a parar al creador.
Es publica massa, però? Caldria ser més exigents, posar més filtres de qualitat?
Tenim més editorials, llibreries, distribuïdors i autors que molts països del nostre entorn, la llàstima és que tenim molts menys lectors. Perquè, en tots els àmbits del sector, tenim una cosa molt important, la diversitat, però també un problema, la petitesa. I molts s’enfadaran amb mi perquè dic això, però no poden negar que és cert.
Carbasser motorista
Joan Sala Torrent (Olot, 1959) els darrers anys ha estat el pare carabasser en negar-se a anar a les llistes de cap dels partits que l’hi han demanat (té genètica per ser un bon polític: el seu pare va ser el senador Ramon Sala) i en rebutjar tres propostes d’escriure les seves memòries. “Tinc fluïdesa verbal però no sé escriure, cosa que aniria bé que més gent reconegués.” Si mai les fa, les escriurà algú altre. Li agrada llegir i té un ritme de lectura alt perquè hi dedica temps. Un temps futur que ja té dissenyat. “Tres dies setmanals de feina, aquí a Comanegra, i els altres quatre de vida allunyada de la ciutat, a la caseta de Roquetes, per poder llegir i passejar amb moto per la muntanya, aturant-me sovint a fotografiar ocells. Així espero viure els meus últims anys, si no em surten problemes més grossos...”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
