Retorn amb debut

La Magrana va néixer com a editorial independent el 1975 per publicar llibres polítics, tot i que aviat també va publicar narrativa. El 2000, la va adquirir RBA fins que, fa pocs mesos, va passar a mans de Penguin Random House. Després d’uns anys d’inactivitat, La Magrana ha tornat amb tres novetats.

La primera és la novel·la Geosmina, debut de Cinta Farnós. També han publicat Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, un recull de crítiques de Ponç Puigdevall, i l’interessant thriller filosòfic La vida de l’altre, segona novel·la de Gabriel Marat.

Geosmina és el viatge intimista de la Llúcia, una noia que necessita trobar respostes a una infància sense vincles maternals i a un present en què se sent desarrelada. Viu a Irlanda i acaba de trencar amb el Liam quan el seu pare li truca per dir-li que la seva mare, la Blanca, ha tingut un accident de cotxe i és morta. Torna a casa, al poble ebrenc de la seva infància i adolescència, on s’enfrontarà al passat.

La Blanca va patir l’accident quan es dirigia a Astúries, a visitar la Coya, una antiga amiga. Un viatge que la Llúcia farà, i trobarà la clau per interpretar la seva mare. “L’evolució de la protagonista la marca descobrir com era la mare de veritat”, confessa Farnós. Una descoberta que no explicarem de quina mena és, però la Llúcia acaba entenent la renúncia de la mare. “Tot allò que no fem i que no diem acaba influenciant en tot el que fem i diem”, afirma Farnós, i per això “hi ha un procés d’aproximació i perdó cap a la mare i cap a ella mateixa”.

Cinta Farnós (el Perelló, 1986) té formació de politòloga i ja havia publicat alguns contes. “El gran tema de què tenia ganes de parlar a la novel·la és la incapacitat de vincular-se, en qualsevol dels significats possibles, arrelament físic, geogràfic i també a les relacions, la incapacitat de poder transmetre estima”, i a partir d’aquí va muntar la trama.

Farnós ha viscut a Irlanda i coneix bé les geografies que descriu. El seu estil és molt sensual, orgànic, detallista per “mostrar les atmosferes”, i reflexiu per mostrar els dubtes de la protagonista. “La part geogràfica és molt viscuda, molt caminada, però en la resta de la trama no hi ha gaire de mi.”

Les situacions i personatges son ficció, però “allò que escrivim té sempre un deix d’allò que hem viscut”. “Per mi, és impossible que el que escric no tingui algun matís del que he viscut”, admet l’autora, tot i que pot escriure de fets que no ha viscut, “com ara la mort dels pares”.

També ambienta una part de la trama en la joventut polititzada dels pares de la protagonista. “La tenia pensada des del principi, perquè havia de ser un moment d’eufòria col·lectiva, de canvis, un punt d’inflexió històric amb unes expectatives elevadíssimes, i va desembocar en una certa frustració en veure com va acabar la Transició”, explica.

Farnós també parla de les relacions de parella, de la mort, de la por. “Penso que puc parlar de coses que he sentit o viscut en algun grau d’intensitat o de coses que em podria fer por que passessin, com una manera de prevenir allò que la vida et pot portar.” Sobre si mai podria escriure sobre alguna cosa que en comptes de por li provoqués felicitat, riu i admet que podria fer un text de moments alegres.

“Una novel·la parla molt del moment que viu l’autor i Geosmina va néixer quan em pesaven més les pors que altres emocions; l’escriptura m’ajuda molt a gestionar les emocions”, però assegura que no és una autora que pateixi gaire, quan escriu.

“La meva creativitat està lligada a l’eufòria. Si estic contenta, la veu narrativa està més apagada i minva la creativitat. Quan la vida ens funciona molt bé, no tendim a tenir els moments d’introspecció, ni de calma, ni de repòs que pot generar més creativitat.”