Rigola retrata, a ‘Ofèlia’, l’angoixa
El passatge poètic s’inspira en el personatge de ‘Hamlet’ que evoca un cansament de viure
L’actriu Roser Vilajosana posa veu i cos en aquest poema escènic, a partir del personatge d’Ofèlia
Ofèlia cau al riu quan es trenca una branca. I, segons les paraules que Shakespeare cedeix a la reina Gertrudis, la noia no es veu amb forces de lluitar per mirar de sortir-ne, es deixa atrapar per la profunditat de l’aigua i mor. El director Àlex Rigola llegeix aquesta renúncia com un “traumatisme” per una obra precoç renaixentista: Shakespeare atorga a Hamlet el centre del poder, la capacitat de decidir de l’home per sobre de la fe religiosa. Ofèlia es representa avui i demà al Canal, dins del Temporada Alta . És la darrera estrena de la 30a edició, que va començar a principis d’octubre.
La posada en escena d’Ofèlia s’havia previst com una acció itinerant del públic, que es desplaçava dins del set amb uns auriculars. L’últim mes de feina en la posada en escena ha refet el plantejament escènic i es farà amb el públic assegut a la grada, contemplant un gran quadre panoràmic, com una imatge del fotògraf Gregory Crewdson, un autor capaç de narrar històries i ambients en una sola imatge, com els quadres inquietants d’Edward Hopper (una altra referència habitual del teatre contemporani europeu).
L’equip de dramatúrgia, liderat per Rigola, ha procurat incloure les conclusions de la seva recerca en l’ambientació, sense mirar de semblar pedagògics ni de donar respostes a l’angoixa (i al suïcidi), que en aquest any de pandèmia ha augmentat notablement. El director comentava ahir al matí en la roda de premsa que el nombre d’intents de suïcidi entre dones joves en l’últim any (arran de la pandèmia) ha crescut un 190%. Per Rigola, el patiment de Hamlet es trasllada als nostres dies quan procurem preguntar-nos si “deixem un món millor o pitjor als que ara tenen 30 anys”. El neoliberalisme ha centrifugat la societat i ha convertit els ciutadans en individus que es desentenen de la comunitat. Potser per això, la protagonista apareix al principi dins d’un cotxe vell, “heretat”, i ja té dificultats per posar-lo en marxa. Dels quatre quadres, només en un s’incorpora el text de Shakespeare. En les altres parts del muntatge, s’incorporen a través de l’espai sonor –com ara un programa de ràdio que es pot sentir des del cotxe– altres autories. Rigola evita fer un teatre documental (com sí que va abordar en la instal·lació Macho man, per exemple). Trasllada l’angoixa i el crit del personatge mític d’Ofèlia a l’escena (que seria inspiració per als romàntics) i convida el públic a veure’s en el quadre que emergeix del llenç en blanc, comenta l’actriu.
LA XIFRA
L’actriu, el personatge i l’espai
El director Àlex Rigola segueix amb la seva metodologia dels darrers anys, que va estrenar a Ivanov (Teatre Lliure, 2017): cada actor s’interpreta a ell mateix. I és a partir de les vivències comunes amb el personatge que li cedeix la rèplica (habitualment, obres de Txékhov) que es reconstrueix la història. S’agafa un clàssic i es traspassa a l’actualitat a través de la pell i la respiració dels intèrprets del segle XXI. En aquest joc de miralls d’Ofèlia, Roser Vilajosana no deixa de ser ella mateixa i absorbeix el vers que diu Gertrudis en què es descriu la seva mort tràgica, però també incorpora versos de les rèpliques de Hamlet (“conegut pel príncep depressiu”, diu Rigola). On sí que hi ha un canvi radical en la metodologia és en la importància aquesta vegada de l’espai escènic i sonor. Són nous personatges al costat de Roser Vilajosana.
