Cultura

Mirador

Bond: acció i reflexió

La grandesa de ‘Sin tiempo para morir’ és que és un film poblat per orfes en què no hi pot haver pares

El terrorista Lyutsifer Safin té la base d’operacions en un illa solitària situada entre Rússia i el Japó. James Bond detecta la base disposat a salvar el món. En un moment situat cap al final, Bond troba un ninot de peluix i l’agafa. L’escena pot semblar intranscendent, però més d’un espectador pot preguntar-se què fa 007 entendrint-se després de 25 pel·lícules en què ha mostrat molt poques febleses. L’escena que marca un punt d’inflexió en el desenvolupament de la trama posa en evidència que Sin tiempo para morir no és més que la culminació d’un llarg projecte gestat al voltant de la figura de Daniel Craig que no té cap altra finalitat que desconstruir James Bond. La nova etapa de la saga es va proposar treure’l del seu lloc mític per donar-li una dimensió més humana i convertir-lo en un heroi que, en el fons, està més preocupat per salvar-se a ell mateix que per salvar el món.

En la trajectòria de James Bond hi ha un punt d’inflexió clau anomenat Skyfall. A l’inici de la pel·lícula, Bond moria per després ressuscitar. L’espia es transformava en home i des d’una posició fantasmagòrica viatjava fins a l’úter matern per descobrir que era un orfe. Més tard a Spectre, Bond mostrava com es descomponia un món determinat –l’MI6– mentre que ell assumia la seva condició de figura d’altres temps. Bond es convertia en l’exagent 007, ja no es podia presentar com l’espia seductor, perquè l’havien apartat del cos d’espionatge de la Gran Bretanya. Quan li demanen quin era el seu ofici, afirma que era un assassí. La llicència per matar l’ha convertit en un àngel de la mort.

Sin tiempo para morir dona un tomb a aquesta lògica ja que l’espectre de Bond acaba convertint-se en un ésser sensible capaç d’enamorar-se, patir, dubtar i sobretot disposat a assumir un sacrifici com a camí de redempció personal i com a fórmula per poder preservar una descendència. Bond està en una situació límit, tant perquè els temps han canviat, com perquè ell mateix ja no podrà tornar a ser aquell que era. El seductor cínic i misogin d’altres temps no té sentit, en temps de la correcció, i ara Bond pot tornar-se tendre davant un osset de peluix.

És cert que Bond continua pilotant cotxes amb sorpreses, que té rellotges que el poden salvar de qualsevol situació i que pot ser perseguit per uns quants vehicles i deixar-los a tots plegats fora de circulació. La pel·lícula no perd el pols dels bons temps, però tot és més mesurat, fins i tot per permetre trobar un ritme que parteixi de l’equilibri entre la reflexió autoconscient sobre la validesa de la saga en temps de correcció i la fidelitat a alguns dels seus paràmetres. És com si, un cop acabat el temps de l’acció, arribés el temps de la reflexió, darrere què sempre sura el temps de la mort.

Sin tiempo para morir té la virtut d’aquelles pel·lícules que exploren camins sense retorn, que necessiten immolar-se per acabar reconeixent el seu sentiment d’orfandat. Hi ha com una estranyesa davant un univers informatitzat en què la tecnologia informàtica també canvia la relació amb el mal. La grandesa de Sin tiempo para morir és que és una pel·lícula poblada per orfes en què no hi pot haver pares. Des de la primera escena, sabem que el trauma que turmenta el terrorista Lyutsifer Safin és la seva orfandat, haver vist com el mal destruïa els seus pares. Madeleine Swann, la dona de qui Bond està enamorat, també va quedar òrfena de mare i sap que no pot ser ella mateixa sense destruir el seu pare. I Bond, de qui a Skyfall descobrim que era orfe i que el van adoptar, sap que si assumeix la paternitat el seu lloc al món deixarà d’existir. No hi ha temps per als vells monstres del passat i només cal aniquilar-los o deixar que assumeixin de manera romàntica la seva desaparició, que en el fons no és altra cosa que la seva tragèdia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor novaiorquès Don Winslow guanya el XVII Premi Pepe Carvalho

barcelona
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora

“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”

barcelona
Billy Bragg
MÚSIC

“La definició americana de ‘llibertat’ ha esdevingut predominant”

BARCELONA
opinió

Gaudí i l’avantguarda francesa

Historiador de l’art
opinió

‘Stella splendens’

Historiadora de l’art
Crítica
òpera

Repetició amb escassa diferència

Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Salt

Qüestió pendent

Barcelona

El Museu de l’Empordà dissol fronteres

Figueres