Cultura

Mirador

Força i forma

Amb un toc de genialitat de la casa, quan un periodista li va preguntar quina sensació li provocava haver reunit a Soliloquis de nyigui-nyogui (Edicions 62) part de la seva poesia publicada, inèdita o dispersa, entre el 1977 i el 2020, Enric Casasses va disparar: “M’ha sorprès la feinada que havia fet amb la sensació de no haver fet res.” I la veritat és que el camí ha estat meticulós, d’orfebre, diguin el que diguin. Casasses ha connectat, s’ha fet estimar i ha sabut convertir la poesia –ningú diria que en una altra època anàvem per tavernes i presons– en unes peces valuoses, d’oïda popular, lliure i, alhora, ben falcada –o desfalcada– en la tradició. En definitiva: “Són els poemes llargs o llarguets, narratius, o quasi, que he anat escrivint del 1977 ençà, i ordenats amb l’ordre en què els vaig escriure: primer, el primer que vaig fer, i últim, l’últim.” Casasses ha dividit els Soliloquis de nyigui-nyogui en dues parts: l’una inclou els poemes del 1977 al 1988, i l’altra va del 1994 al 2020. Cada poema és una peça independent, encara que els primers queden “una mica lligats entre si per la força de la forma”.

En una zona de poetes, en què els poetes s’odien entre ells i en què sense els poetes no tindríem ni la meitat d’història, aquest veterà revolucionari ha militat en una causa, per a la majoria perduda, però que ha sabut impregnar de música i d’accents, de dalt a baix, i de dreta a esquerra. Amb 70 anys ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i l’altre dia va reflexionar en veu baixa, i vocalitzant poc, per dir que ningú diria, mirant en els seus propis papers, el que havia escrit una eternitat abans, i que dedicava al druida Víctor Compta, que li ho va publicar de bon començament. El poema acabava amb uns versos profètics, que Casasses va interpretar amb un xic d’ironia, gairebé d’acudit: “...Jo no en tinc res, de Jesucrist, / soc bastant fluix i força trist, / soc un xic ruc, / pro com tothom, puc parlar, puc / perquè els he vist com treuen suc / d’aquest raïm / d’ull, boca i mans que tots tenim / per fer-ne el vi que compartim: / perdut d’amor. / Aquí tot sol, jo en faig licor: / no ho considero cap honor.”

Soliloquis de nyigui-nyogui aplega prop de 15.000 versos i reuneix els poemes llargs, i alguns d’inèdits. Casasses es va treure del barret que continuaria escrivint en minúscules “mentre no acabi la repressió política”. Hi ha introduït alguns canvis, ja que considera que va fer censura en alguns versos perquè alguns protagonistes encara eren vius. Hi ha incorporat el poema del 2020 A pes de braços, escrit durant el confinament, mentre vivia amb la mare, Pepita Figueras. L’altre soliloqui inèdit és Novel·la de referències, el primer capítol d’una novel·la que només va iniciar i que va començar a agafar cos el març del 1988. Després va quedar en un calaix fins que el 2008, vint anys després, en va intentar escriure un segon capítol.

El poeta i editor Jordi Cornudella ha considerat que ha estat un luxe poder ser contemporanis de Casasses, amb poemes que “són catedrals, edificis construïts d’una solidesa enorme”. Enric Casasses va parlar d’alguns dels moments complicats de la biografia dels poemes, la vida al marge i les drogues, que van liquidar alguns dels cervells de la seva generació entre els vuitanta i la primera meitat dels noranta, quan alguns amics patien “la plaga de l’heroïna”. “Era molt forta, arribava a totes les capes de la societat; hi havia heroïnòmans de totes les classes socials”, deia.

Sobre la recopilació, el poeta ens diu en la introducció: “Tots aquests soliloquis que ara tenim reunits, i posats per ordre de composició, ja havien sortit, de manera una mica o força desordenada, publicats en llibres, excepte A pes de braços (que, emperò, es pot escoltar dit per mi al principi d’un vídeo del CCCB) i Novel·la de referències, que es publica ara per primer cop. Els altres els reeditem tots gairebé tal com van ser publicats, i dic gairebé perquè he consultat, quan n’hi ha, els manuscrits, i fatalment els poemes han sofert alguna correcció, no gaires retocs i molt pocs canvis, excepte La cosa aquella i Plaça Raspall; en els dos casos, quan he desenterrat els vells manuscrits, m’he endut unes quantes sorpreses.”

Soliloquis de nyigui-nyogui és un conjunt aparatós de més de 500 pàgines per als que estem acostumats a tocar llibres de poesia prims, però es pot llegir com una novel·la amb música incorporada. Pel que fa al contingut, hi ha de tot, des de tires enumeratives –en què el poeta afina la punteria– fins a una antologia de referències i poetes que l’han marcat, amb declaracions de principis, que van més enllà de l’aforisme: “Els més valents són sempre menys violents.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor novaiorquès Don Winslow guanya el XVII Premi Pepe Carvalho

barcelona
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora

“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”

barcelona
Billy Bragg
MÚSIC

“La definició americana de ‘llibertat’ ha esdevingut predominant”

BARCELONA
opinió

Gaudí i l’avantguarda francesa

Historiador de l’art
opinió

‘Stella splendens’

Historiadora de l’art
Crítica
òpera

Repetició amb escassa diferència

Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Salt

Qüestió pendent

Barcelona

El Museu de l’Empordà dissol fronteres

Figueres