Cultura

opinió

La força de la nostàlgia

La llibreria Ulyssus de Girona acollirà aquest dijous, 7 d’octubre (20 h) la presentació de la versió revisada per Eusebi Ayensa de la ‘Crònica d’una ciutat’, de l’escriptor cretenc Pandelís Prevelakis. El periodista Xavier Moret en serà el presentador

Que el record, empeltat sovint de nostàlgia, és una de les forces creatives més fortes que hi ha és una cosa que el lector ja sap. Als exemples que ens venen a la memòria (Homer, Proust, Kavafis o Cartarescu, entre d’altres), voldríem afegir ara el d’un escriptor grec, Pandelís Prevelakis, nascut l’any 1909 a Réthimno, al nord de l’illa de Creta –bressol de la primera civilització occidental–, i mort a Atenes l’any 1986, on havia exercit durant molts anys com a professor d’història de l’art. I ve a tomb fer-ho ara, quan acaba de veure la llum la reedició per Univers Llibres de la seva obra més coneguda, Crònica d’una ciutat (1937), amb una introducció i traducció profundament revisades per qui això signa, i una presentació i pròleg nous, per part de Rafel Nadal i de la professora cretenca Khrissa Damianaki, respectivament. Com recorda Prevelakis mateix, l’historiador intenta descobrir les causes dels fets històrics. El cronista, en canvi, molt més modest, es limita a consignar els fets i els personatges dignes de ser recordats. I això és precisament aquesta crònica, que va despertar una profunda admiració en un lector tan exigent com Josep Pla. “Prevelakis –deia Pla– descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables. Es dirà que això és un ‘petit món’, un món passat, mort i enterrat. Però el cas és que aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.

Així, el seu autor, mogut per un fort sentiment d’enyorança després de tres anys lluny de Creta, fa una evocació profundament lírica de la seva ciutat natal, la veneciana Réthimno, de la qual explica les grans i petites històries d’ahir, convenientment passades pel sedàs de la memòria. Una d’aquestes històries –possiblement la més emotiva de totes– és la de l’intercanvi forçat de població entre Grècia i Turquia de l’any 1923, com a resultat de la fracassada campanya militar grega a l’Àsia Menor de l’any anterior, coneguda com a ‘Gran Catàstrofe’. Aquest intercanvi afectà tots els turcs establerts en sòl grec i, per part grega, provocà el desarrelament i expulsió de les seves cases de més d’un milió i mig de persones. Prevelakis, molts anys després de la redacció de la Crònica, va llegir en un diari cretenc un article titulat El darrer enterrament turc a Réthimno, que va recordar davant dels seus conciutadans en un discurs pronunciat el 1977 amb motiu del quarantè aniversari de la redacció de la seva obra. L’escena descrita –del tot real i que donem a conèixer per primer cop en aquesta reedició– va tenir lloc quan els turcs de Réthimno ja havien pujat a contracor als vaixells que els havien de dur de retorn a la seva terra d’origen, i constitueix un excel·lent i alhora tràgic exemple de les conseqüències tan negatives que poden arribar a tenir les mesures dràstiques per intentar donar una solució definitiva a la complexa barreja ètnica i religiosa de l’Europa sud-oriental. Un dels vaixells es resistia a llevar l’àncora i tothom es preguntava quina estranya força el retenia a les aigües del port rethimniota. Ben aviat es va desentrellar l’enigma: el capità de la nau havia concedit permís a una dona turca per anar a enterrar el seu únic fill, un nadó que havia mort en el moment mateix d’embarcar. Alienes als obscurs interessos que regeixen sovint les decisions polítiques, les dones cristianes de Réthimno van acudir a corre-cuita per fer-li costat i plorar amb ella, i li va dur fins i tot un llençol blanc per amortallar l’infant i enterrar-lo al cementiri turc. “La mare s’esgarrapa les galtes –escriu Prevelakis– mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor de tragèdia grega, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en una terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva”.

Al capdavall, un aplec d’històries senzilles protagonitzades per personatges senzills, que amb tot, tants anys després, ens segueixen emocionant i ens encomanen la joia de viure a redós d’aquest mar que agermana grecs i catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.