Cinema fet a partir de la vida

Fa dos anys, Joanna Hogg va presentar The souvenir, una pel·lícula reconegudament autobiogràfica en evocar-hi la seva formació en una escola de cinema, a mitjans dels anys 80, mentre mantenia una relació tòxica amb un home que la fascinava i l’atrapava, i que tenia una addició autodestructiva que va matar-lo: les seves belles imatges, a vegades borroses i velades, duen implícita la reflexió de com representar el record i arriben com un secret, tan íntim com el gest d’una jove que, en un petit quadre de Fragonard de l’any 1775 visible en el film, grava unes inicials (del seu amant?) a l’escorça d’un arbre. Le souvenir, que també és el títol de la pintura de Fragonard, reapareix en un moment al·lucinat de The souvenir II, que va ser rebuda amb entusiasme a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes .

Honor Swinton Byrne (la filla de Tilda Swinton, que també hi reapareix com la mare del personatge, de manera que el joc de miralls es multiplica) torna a encarnar l’alter ego de Hogg. Mentre indaga la personalitat del seu amant mort, realitza un film com a pràctica final de l’escola de cinema. Aquest film iniciàtic existeix i, de fet, es diu The souvenir. Passat el temps i en la seva maduresa personal i com a cineasta, Hogg recorda les circumstàncies en què va rodar-lo. Cinema fet a partir de la vida que, a través de la memòria i la imaginació, es transfigura: el cinema (la creació) com una manera d’afrontar/curar el dolor i una forma d’alliberament.

Ple d’ironia, d’audàcia, de bellesa, es fa estrany que aquest film no concursi a la secció oficial del festival. Tanmateix, només cal veure el muntatge, que recorda algunes de les grans pel·lícules programades en la història de la Quinzena de Realitzadors, per tenir present que ha acollit obres dignes de memòria. Com ho és aquesta. Per això, hi faig atenció sense seguir la convenció de prioritzar la secció oficial competitiva, que, de moment, transcorre discretament (no tant en el cas de la programació fora de concurs) amb la projecció de pel·lícules com ara Lingui, de Mahamat-Saleh Haroun, i Tout s’est bien passé, del prolífic François Ozon. En el cas de la primera, és una producció francesa rodada al Txad que narra una història de solidaritat femenina en contra de la impossibilitat d’avortar, del ritual de l’ablació, de les imposicions religioses i, de fet, dels homes de la comunitat. Tot i simpatitzar-hi i, malgrat la bellesa de la llum i dels colors africans, es fa difícil no considerar-la simple i amb trucs narratius forçats. Pel que fa a Tout s’est bien passé, compta amb Sophie Marceau (millor actriu que mai) i André Dussollier per, a partir d’una novel·la autobiogràfica de la també guionista Emmanuèle Bernheim, abordar la relació entre una dona i el seu pare, que, greument malalt, li demana que l’ajudi a morir. Estant d’acord amb el dret a l’eutanàsia, que França manté en la il·legalitat, es pot creure que Ozon no sempre troba el to en la seva narració.

Els admiradors de Paul Verhoeven suposaven que la cosa s’animaria amb Benedetta, basada en una novel·la de Judith C. Brown, Soeur Benedetta, entre sainte et lesbienne, que parteix dels actes del procés contra una monja toscana del segle XVII. Religiosa fervent temptada pels plaers del carn, va ser acusada de blasfema (deia que estava posseïda per Jesús) i d’actes sexuals “contra natura”. El poble de Pescia, en temps de pesta, va salvar-la del foc inquisitorial en considerar-la una santa. Amb Virginie Efira com a Benedetta, Verhoeven es lliura a tota mena d’excessos, amb humor maliciós i certa matusseria, jugant a provocar quan potser ja ningú està disposat a escandalitzar-se ni per una monja lesbiana ni per una Església podrida.