Arts escèniques

L’escolta del Grec

Julio Manrique inaugura el festival d’estiu amb ‘Carrer Robadors’, l’aventura trepidant d’un jove àrab que sobreviu al destí d’una vida que el porta a arrelar-se a Barcelona

Després de ‘Jerusalem’, Manrique signa un viatge iniciàtic en contínua transició

Carrer Robadors és l’adaptació teatral de la novel·la de Mathias Énard que inaugurarà oficialment el festival Grec aquest diumenge al vespre. La novel·la, que segons els intèrprets àrabs del repartiment denota un notable coneixement de la cultura marroquina i gens de paternalisme, convida a posar a l’aparador una història similar a la de molts nouvinguts. La peça s’ha fet des d’una voluntat d’escolta mútua que ha estat rellevant per a tots. Pel director d’escena, Julio Manrique, la peça respira humanisme. Narra la vida d’algú “que s’està construint i que es defineix pel que ha viscut, no pas pels seus orígens”.

L’obra ja ha exhaurit pràcticament totes les entrades a l’amfiteatre (del 27 al 29 de juny). Al setembre farà tres setmanes de temporada al Teatre Romea. Bitò, que torna a rebre l’encàrrec de produir l’espectacle d’inauguració després de 21 anys, és ambiciosa, perquè confia a fer gira per Catalunya, trobar teatre en temporada a Madrid i, fins i tot, aconseguir gira internacional.

Manrique se submergeix en la història d’en Lakhdar, un jove que és expulsat de casa seva a Tànger i que ha d’afrontar l’embat de la vida. Com qualsevol jove. L’adaptació de la novel·la (a càrrec de Marc Artigau, Sergi Pompermayer i el mateix Manrique) beu de la intensitat de la joventut. No hi ha temps per adormir-se en una escena, en una aventura, que ja n’arrenca una altra. Per Manrique, era vital que aquest viatge, que va de Tànger a Barcelona passant per Algesires, fos molt brau. Perquè és com es viu la joventut. La peça, però, té reflexió, perquè el protagonista, ja a Barcelona, des d’on explica la seva pujada èpica a Europa, repensa els motius pels quals sempre troba una sortida. Com deia l’avi de Mohamed el-Bouhali, un dels actors àrabs del repartiment, “quan es tanca una porta, se n’obren deu”. Efectivament, en paraules de Manrique, el protagonista escapa d’una presó per accedir a una llibertat que el porta a una altra cel·la de la qual ha d’escapar. Al llarg de l’aventura, retroba amics de la infància que han pres altres camins i persones que proven d’ajudar-lo o bé s’aprofiten de la seva fragilitat legal.

La novel·la construeix la ficció des del 2010, amb el desvetllament de les primaveres àrabs, fins als volts del 2012, en plena crisi europea i en ple auge del moviment dels “indignats” a Barcelona. També, paral·lelament, esclaten atemptats terroristes que proven de convulsar la realitat. Énard (establert a Barcelona des del 2000), efectivament, va saber ordir una trama entre la ficció d’un jove àrab que s’escapa de Tànger fins a arribar a Barcelona i la realitat d’uns moviments polítics que anaven anunciant els mitjans de comunicació. La novel·la Carrer Robadors va ser obra finalista en el premi Goncourt el 2012. El director del Grec, Cesc Casadesús, celebrava haver portat el projecte a bon port, des de zero. I anunciava que Edicions 62 ha preparat una nova edició de la novel·la arran de l’estrena d’aquesta producció (per allò dels espòilers, recomana llegir-la un cop vista l’obra).

Manrique ja va triomfar al Grec amb Jerusalem (2019). Ara debuta amb el repte de la inauguració. El muntatge alterna català, castellà i àrab, “perquè és preciós i perquè era de llei”, rebla. Poc s’ha desvelat sobre el muntatge, tot i que s’intueix que tot es desenvolupa a través d’una gran caixa entre el blau del Mediterrani i el verd de la bandera marroquina. I que les projeccions ajuden a saltar d’un paisatge a l’altre. De fet, insinua Manrique, han treballat amb tota la companyia com podien fer les transicions. El repartiment es completa amb Elisabet Casanovas, Anna Castells, Abdelatih Hwidar i Carles Martínez.

“La millor manera d’aprendre és formar part d’aquesta companyia”

És una evidència que la cartellera convencional no atén la mateixa proporció de diversitat que hi ha al carrer. Aquesta ficció posa en relleu el testimoni dels que proven d’integrar-se en una societat europea. La tribuna del Grec permet ensenyar aquesta diversitat, tot i que hi hagi actors de procedència no àrab interpretant-la. Per Moha Amazian, el problema no és que hi hagi no àrabs interpretant àrabs, sinó que els àrabs no puguin interpretar encara un paper de metge “sense causar estranyesa”. Ayoub el-Hilali entén que (tot i que encara se suspèn la cartellera catalana en representativitat) no s’ha d’imposar ni victimitzar: “El temps ens posa a lloc.” En aquest sentit, aquest actor, que fa poc participava en el Puertas abiertas del Romea, entén que només Guillem Balart podia fer el paper protagonista de la novel·la iniciàtica i que cal temps per aprendre a explicar les històries pròpies. “La millor manera d’aprendre és formar part d’aquesta companyia”, sentenciava. Menys optimista era Mohamed el-Bouhali, que va debutar amb Carme Portaceli al Lliure fa prop de 20 anys: “S’avança, però és molt lent.” Tanmateix, sí que comprova com apareixen nous referents. Atribueix aquesta lentitud al fet que el discurs de la immigració “continua sent paternalista i assistencialista”, i no es creu prou en els valors que aporta a la cultura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda