Arts escèniques

CLARA POCH

ACTRIU I CANTANT

“El capitalisme és al seu propi precipici”

L’acrobàcia és el llenguatge fàcil perquè t’hi pots amagar al darrere, aconsegueixes que t’aplaudeixin de seguida
Quan s’enfonsen estructures i es trenquen esquemes, cal reinventar-se. El 2020 ha estat molt creatiu

Hi ha qui davant la paraula circ visualitza una acrobàcia espectacular o una entrada de clown. Per a Clara Poch i Marçal Calvet (fins ara Mumusic Circus; ara es volen donar a conèixer pels seus noms propis) aquest mot significa “presa de risc”. Potser per això, ara que els concerts estan reduïts a la mínima expressió i que la venda dels discos és un exercici quasi romàntic, han decidit construir un concert performàtic. Aquest dissabte, 13 de febrer, presenten el seu disc Fortuna en una actuació al Mercat de les Flors, a Barcelona, amb Joan Colomo i Edi Pou d’artistes convidats.

En els vostres darrers espectacles la música és un element clau, però ara ha passat a ser central.
Diguem que la música en viu sempre ha estat molt present en totes les nostres creacions, però mai n’havia estat la protagonista com ara. Tenim la necessitat d’evolucionar i de presentar-nos de la manera més honesta com ens sentim. Per a nosaltres circ és presa de risc, tant a l’escena com a la vida, i ens hem sentit amb la necessitat de connectar amb les parts més sensibles de nosaltres. I la música ens hi ajuda. Ara hem decidit treure el nostre primer treball. Fins ara només havíem fet un disc de l’espectacle de Petits prínceps. Ara la música és la base principal que ens serveix per expressar, de forma metafòrica, el circ que nosaltres vivim a dins.
Ho presenteu al Mercat de les Flors. Serà un concert amb les vostres habituals verticals, amb rastres d’acrobàcies?
En diem concert performatiu: és un concert però també hi ha discurs darrere i també hi ha arts circenses. Jo, per exemple, m’expresso molt a través del cos, tot i que estic cantant tota l’estona. Però la veu surt de la gestualitat. El Marçal també agafa els instruments i els fa servir a la seva manera, fa malabars amb el contrabaix. Hi ha una escenografia mòbil que em permet posar-me a diferents nivells i creem volums per obrir aquesta dimensió. Són cançons que s’encadenen.
Que s’encadenen vol dir que hi ha una trama, una tesi?
Sí que hi ha un fil conductor. Perquè, ara que hem convidat Joan Colomo i Edi Pou a participar-hi, ens hem adonat que és molt difícil canviar l’ordre de les cançons del directe, perquè està tot molt lligat amb unes dinàmiques escèniques. Hi ha tot un plantejament artístic al darrere que ha estat molt més sòlid del que ens imaginàvem.
Quan parla d’escenaris i volums, em ressona l’espectacle ‘Petits prínceps’, tot i que abans era amb cançons infantils.
Petits prínceps va ser com un parèntesi en la nostra trajectòria circense. Havia començat amb Merci Bien i Rodamon. El Petits... va sortir perquè acabàvem de tenir els nostres fills. Posteriorment, vam tornar al nostre llenguatge amb Amigoo i Flou Papagayo.
Us passeu la vida muntant i desmuntant escenari. Per què costa tant entrar a Barcelona i fer una temporada? Només n’heu fet una de petita al TNC amb ‘Petits prínceps’...
No ens hi hem barallat gaire perquè de bolos no ens en faltaven. El 2019, per exemple, vam fer massa bolos. En vam fer uns 120, i hi has de sumar els viatges i aeroports d’un lloc a un altre. Teníem els tres títols a la carretera. Això volia dir que havies de canviar d’escenari i de barret cada dos per tres, canviant les obres contínuament. En un festival vam fer dilluns Flou Papagayo, dimarts Amigoo i dimecres ens vam desplaçar a fer Petits prínceps a París, per exemple.
Anar variant els títols us devia deixar descansar l’un dels altres. No us crema fer-los tantes vegades?
Per sort són espectacles que donen espai a la improvisació, que es poden variar en funció del públic, són oberts. I és una diferència que hem trobat ara amb la música, que no pots perdre mai el compàs. És molt diferent de quan hem fet circ, en què sí, fluïm, el que importa és estar present. Tenir tanta feina, en realitat, és una arma de doble tall. Per una banda estem molt agraïts d’haver pogut treballar tant, però al final de la temporada vaig acabar amb un atac d’asma a l’hospital. Ara, vist amb més distància, ens sentim contents d’estar muntant i desmuntant cada dia i d’anar canviant de barret contínuament. Tampoc sempre va ser això. Va per onades, i vam aprofitar al màxim aquella última onada.
Però, fent memòria, en els vostres espectacles es destil·la alguna cosa més que uns salts mortals... Té més pes el to poètic que l’acrobàtic.
Venim d’escoles de circ però l’entenem com a assumir riscos. El Marçal fa verticals i jo, en la meva època, feia aeris. Però entenc que circ vol dir explorar i provar contínuament. Sempre hi ha hagut aquest pont més metafòric i poètic. Al final, era la clau del nostre circ i anàvem traient importància a les proeses físiques. Perquè et pots amagar al darrere d’una acrobàcia, és el llenguatge fàcil, aconsegueixes que t’aplaudeixin de seguida. Per això el món del circ se’ns ha fet curt i necessitàvem anar més enllà. Ara la música és el nou camí del nostre circ. Ara ens basem en la veu, l’instrument, l’energia, la música...
En realitat, sigui en circ, sigui en música, mai feu un paper, sempre sou vosaltres.
És molt important això per a nosaltres. És un dels propòsits clau del nostre treball artístic. Hem de transmetre el que som, sent molt honestos amb el que som a dins. Per això ara ens embranquem en la música, perquè és el que ens surt. Reivindiquem la puresa, l’essència.
Us hi tireu de cap quan els grups musicals tenen molts problemes per actuar i quan vendre discos és quasi una fantasia, probablement en el pitjor moment de tots.
Sí, en som plenament conscients. Però coincideix amb aquest 2020 que, malgrat el drama, ha estat un any molt creatiu, en general. Quan s’enfonsen les estructures i les rutines i es trenquen els esquemes, tots ens hem de reinventar. En el nostre cas, Mumusic Circus la deixem congelada, enrere, perquè se’ns han anul·lat moltes gires. Aquest fracàs ens ha impulsat a fer el que portem a dins, sense cap ambició, serà el que sigui i arribarà fins on es pugui, però és el més honest. La qüestió és no parar d’escoltar-se i no parar de crear. Fer música implica estar moltes hores a casa, creant, fent videoclips. Ha estat un regal perquè no ens ha donat opció a esquivar-ho: “Feu això que porteu dins de fa tant temps.” Mumusic era la nostra zona de confort, ara hem hagut de sortir-ne. El disc es titula Fortuna perquè vol dir també atzar i canvi. Ja no ens sentíem massa representats amb el circ que ensenyàvem fins ara. I sí, hi ha molta competència i és el pitjor moment de tots. Doncs mira, és presa de risc, per això deu ser la peça de circ més gran que hem fet mai.
S’ha acabat ‘Flou Papagayo’, doncs?
En aquest sentit ha estat molt dur haver de parar. És ingestionable, amb tantes anul·lacions. Han estat unes dificultats que han nascut de la frustració. Es presentava un any estupendíssim i ha caigut tot. Portava tres temporades a full, amb molts bolos. També va passar amb el primer espectacle, Merci Bien. Nosaltres ens prenem l’èxit de Flou com un comiat molt bonic.
Com creeu entre tots dos?
Com a duet funcionem de manera molt complementària. El Marçal escriu i compon les cançons, les va fent. Ell posa la primera llavor i després jo l’agafo i li dono forma. Com en una parella l’home posa la llavor i la dona l’engendra. Ell sempre té la matèria primera, és molt creatiu. Jo he agafat les seves cançons i hi he fet la producció; he variat alguna frase i he pensat l’ordre de l’espectacle. L’un sense l’altre no ens en sortiríem.
Com veu el llançament del projecte?
Fatal. El 2020 i el 2021 són temps d’incubar i de crear coses noves, de reinventar-se. De bolos, anem fent. I la incertesa està per caure, estem pendents de les noves mesures de restriccions. S’ha d’agafar tot al vol, estem oberts i som optimistes. Anem caminant. I surten sorpreses.
Què explica ‘Fortuna’?
Coincideix amb el to del circ que dèiem abans. Parla de saltar al buit, de comiat, de deixar enrere allò que coneixíem. I ara sí que toca fer el salt mortal de veritat. Portem tota la vida dient que fem circ, però com aquest no n’havíem fet mai.
Què es pot fer en aquest moment d’incertesa tant al circ com a la cultura, en general?
El problema és que ve de més enrere. Plantejar això obligaria a revisar el sistema. És difícil trobar una resposta a un problema concret, veient l’arrel que hi ha al darrere. Perquè el virus no evolucioni ens hem de confinar, però com s’aguanta si no hi ha ajudes econòmiques per al sector, ni per a cap altre?
A Europa se sorprenen que els teatres a Catalunya i l’Estat espanyol estiguin oberts, com si fos una sensibilitat dels polítics. Però el que denota, més aviat, és la precarietat del sector.
Totalment. Però no és un tema que es concreti en la cultura.
Per tant, busquem solucions en general i no específiques per a la cultura.
Exacte. És que ara més que mai ens hem de mirar com a iguals i fer pinya. La societat és una. Si ho separem per sectors, això és un error, perquè sempre hi ha desigualtats dins de cada sector. No soc una defensora de protegir només el meu camp. I agafar-ho tot, de cop, és massa gros. Molts diuen que ha de petar alguna cosa.
A ‘Fortuna’, en què parleu de fer el salt a l’abisme, no doneu tampoc solucions.
El que diem és que el coronavirus és un missatge que ens adverteix que no anàvem bé com a societat. El coronavirus ens ha parat a tots. Aquest és només un dels milions de senyals que ens indiquen la deriva. Només hem de pensar en els refugiats o en moltes desgràcies que passen i que la societat no mou ni un dit. Ara sabem que hem de canviar però tampoc sabem ben bé què. A l’espectacle expresso molt aquest desconcert i dic: “El pastor ja no sap com encarar la tempesta i les ovelles estan ben desorientades.” Als que vetllen pel sistema també se’ls escapa de les mans. El capitalisme ha arribat al seu propi precipici. L’únic que sé treure de tot això és que, ara més que mai, cal fer pinya: anem al que és essencial, a allò que ens uneix. Ara veiem que el coronavirus sí que acaba afectant a tothom.
Quan parleu de circ menys acrobàtic i més de sensacions, us apropeu molt als Baro d’Evel. Hi està d’acord?
En Blai Mateu havia de venir a participar en el concert d’aquest dissabte. Tots dos vam estudiar a la mateixa escola i ens coneixem molt. Al concert de presentació, a més del Colomo i l’Edi, hauríem volgut que en Blai hi fos. Volíem convidar persones que ens inspiren molt tant del món de la música com del circ. Al final no ha pogut venir per raons de calendari i de Covid. I per què en Blai? A part que és un gran company i amic, és perquè, pel que fa a circ, ens identifiquem molt. Amb un llenguatge en què no hi ha fronteres, el circ es pot entendre de moltes maneres. Quan veig un espectacle seu no hi veig un circ, sovint els cataloguen com a “noves tendències”. Com nosaltres, el seu llenguatge primari és l’acrobàcia, però el desmunten amb altres accions.
L’Edi, dels Za!, també han indagat entre la música i l’escena amb loscorderos, per exemple.
L’Edi i el Colomo són artistes convidats. Toquen uns quants temes, al final. El Colomo, que també és de Sant Celoni, ha intervingut molt en el disc en segones veus. Són companys de camí que ens ensenyen molt. I L’Edi és una persona que ja el vaig veure actuar amb loscorderos i m’encanta el seu treball. És un regal molt gran perquè tot ha fluït molt bé.

Una veu que balla i que vola

Clara Poch (sempre amb el seu company Marçal Calvet) és una veu que va començar assajant exercicis aeris de circ. Ara prefereix tocar de peus a terra i fer que siguin la seva veu i el seu moviment els que s’enlairin. Ella sap batre a punt de neu la música i la lletra d’en Marçal. La cuina en directe, amb l’honestedat de ser ella mateixa a l’escena, sigui en una peça amb elements acrobàtics (com fins ara amb la seva companyia Mumusic Circus) o bé reivindicant-se com a cantant d’aquest duet amb cançons carregades d’imatges i metàfores i en què alternen el català i el castellà. En el seu risc d’experimentar, plantegen un nu format d’espectacle en què la base és un concert però que farciran amb elements i equilibris dels seus treballs circenses. Ho fan perquè ho senten així; no se senten còmodes sent un personatge diferent d’ells mateixos. Des d’aquesta integritat sincera és fàcil connectar-hi, sigui en el format que sigui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona