Llibres

MARIA SEMPERE

Editora

“La clau és aconseguir més lectors en català”

Seleccionem històries que ens facin entendre una mica més el món en què vivim, intentem que d’alguna manera impactin
Estem treballant en el nostre primer original en català, que esperem publicar l’any vinent; ens fa sentir contents

El món de l’edició ha vist com en els darrers 12 o 15 anys han aparegut tot de petites editorials amb les idees clares, despeses ajustades, gustos innovadors i buscant espais i lectors nous. Editorials amb responsables agosarats, valents, treballadors i, tot i les sotragades del sector –i ara de la pandèmia–, amb ganes de seguir lluitant amb fermesa, sense perdre la il·lusió i anant guanyant lectors de mica en mica. Parlem amb Maria Sempere, editora de Les Hores, un projecte que s’està consolidant i que està cridat a ser un dels nous segells de moda.

La seva història com a editora parteix d’un canvi, deixar una feina d’executiva i apostar per la passió pels llibres...
Vaig deixar Vueling a finals del 2015, feia 10 anys que hi treballava, els darrers com a directora de l’àrea de clients, coordinant els departaments d’atenció al client, oficines de vendes dels aeroports, el menú dels avions, les xarxes socials... Després d’aquesta experiència apassionant, veure créixer una aerolínia dels 15 als 150 avions, tenia ganes d’una altra mena de feina i de ritme de treball.
I es va decidir per l’edició...
Sempre m’ha apassionat la literatura i tenia la il·lusió de treballar en una editorial, així que vaig començar a plantejar-me la possibilitat real de fundar-ne una. Per introduir-me en aquest món vaig fer uns cursos d’edició i correcció a l’Ateneu Barcelonès i, mentre ho feia, arran de coincidències i amistats, vaig conèixer diversos editors i hi vaig conversar, com ara Laura Huerga, de Raig Verd; Aniol Rafel, de Periscopi; Luis Solano, de Libros del Asteroide; Enric Viladot, de Viena... També vaig contactar amb llibreters, traductors, correctors i escriptors. Tots van ser més que generosos compartint la seva experiència amb mi.
I com va triar què volia publicar?
El següent pas va ser mirar qui estava publicant què i em va sorprendre el gran nombre d’editorials independents que havien trobat el seu espai entre els lectors, i amb catàlegs de molta qualitat. Vam pensar que potser podríem fer-nos un lloc publicant ficció en llengua catalana amb propostes que reflexionessin sobre els temes que sempre han preocupat l’individu: les relacions humanes, el pas del temps, l’art, l’amor, la mort...
En català perquè és un mercat més petit i assequible o per altres motius?
Teníem clar que volíem publicar en llengua catalana perquè és la nostra llengua, i vam pensar que ens agradaria contribuir a enriquir-la mitjançant traduccions d’arreu del món i també donant a conèixer nous escriptors en llengua catalana. Si la proposta de novel·les en català és rica, aconseguirem que més catalanoparlants, però també castellanoparlants, triïn llegir en català.
Parla en plural... Vostè i qui més?
Manel Gómez, col·laborador de Les Hores, que actualment és professor de literatura en un institut i amb qui havíem coincidit a Vueling. En Manel es va afegir al projecte i entre tots dos decidim els títols a publicar i la línia editorial.
El nom de l’editorial marca el territori al qual volen accedir, oi?
El nom de Les Hores ens va semblar que evocava molt bé el tipus de narrativa que volíem publicar, sí: novel·les que reflexionin sobre la vida i el pas del temps però també que ho facin a partir de la quotidianitat. Molts lectors coneixen la novel·la The hours, de Michael Cunningham, premi Pulitzer de 1998, que s’inspira en la vida de Virginia Woolf i en la novel·la La senyora Dalloway. És una reflexió profunda sobre el sentit de la vida. I també hi ha el llibre de Josep Pla, Les hores, que mostra a partir de l’observació de fets quotidians com avança el temps en un poblet de l’Empordà.
El disseny editorial també és molt encertat, amb els cercles, els tons suaus, les imatges subtils...
La imatge vam intentar que evoqués un rellotge perquè hi hagués una coherència amb el nom. El degradat dels colors i una selecció acurada de les fotos en blanc i negre també reforçaven les nostres narratives.
I és coherent la mena de novel·les que trien, pel que fa a temàtica i fins i tot de volum, perquè no solen ser llargues...
Seleccionem històries que ens facin entendre una mica més el món en què vivim, intentem que d’alguna manera impactin el lector, que les recordi passats uns mesos, com ja deia Kafka... És cert que intentem publicar novel·les no gaire llargues, és una limitació que ens imposem per contenir les despeses, però esperem que aviat ens ho puguem saltar perquè no volem perdre’ns grans històries d’aquelles que necessiten espai per ser contades.
I com troben les perles que publiquen? Perquè no són noms gaire coneguts. Per tant, hi ha una feina de recerca i no d’anar a les subhastes de les fires literàries amb el talonari a la mà...
Com deia, busquem bones històries, històries que impactin, i per fer-ho llegim crítiques literàries, parlem amb agents de confiança i també estem molt atents a suggeriments que ens fan escriptors catalans o estrangers... Si ens agraden com escriuen ells probablement ens agradaran els autors que els inspiren. Busquem bons escriptors, bones històries... Que, per exemple, hàgim publicat més dones que homes és una simple coincidència, no és buscat. Les històries d’aquestes autores són les que, fins ara, més ens han seduït.
Descarten publicar obres originals en català? Fins ara tot són traduccions, de molts idiomes, això sí.
Volem publicar originals en català. N’hem tingut algun entre mans però finalment els autors han publicat amb editorials més grans que nosaltres. Estem treballant en el nostre primer original en català, que esperem publicar l’any vinent. Estem molt contents però alhora també és un gran repte perquè partim de zero...
Com no podia ser d’una altra manera, també em fa l’efecte que trien amb cura els traductors.
Els traductors són fonamentals per fer-nos arribar la veu d’autors d’altres llengües, les històries, els matisos, l’estil..., és una feina molt important i malauradament encara no prou reconeguda.
Vostè, que ve del món administratiu, sap de números. Ja els surten positius...?
Estem molt contents del suport que estem rebent de llibreters i periodistes i, sobretot, dels lectors. Tots són necessaris per aconseguir bons resultats. Els números van millorant any rere any. El 2020 pensàvem que seria un any de consolidació, teníem títols molt interessants, havien de venir autors a presentar-los, però amb la pandèmia tot això no ha pogut ser i per tant tot està anant una mica més lent del previst. Estem satisfets de la tendència, però.
D’alguna manera, les obres que publica ja tenen l’aval d’un cert èxit al seu país d’origen, premis, bones crítiques... I els drets de traducció són més barats que els del text original. Però cal afegir-hi la despesa de la traducció...
Sí, publicar traduccions sempre té l’aval de les crítiques que ja ha rebut la novel·la, però això no eximeix del risc de saber triar si el text tindrà una bona acollida aquí. I evidentment hi ha el cost de la traducció, però quan apostem per una novel·la és perquè confiem que trobarà els seus lectors.
S’han picat els dits amb alguna obra? O tenen el sostre econòmic molt clar i no el trenquen mai?
En diverses ocasions hem estat temptats de pagar bestretes més elevades que les que podíem assumir però, com dius, el fet de venir del món de la gestió sempre ens fa tocar de peus a terra. Hem deixat passar almenys dues novel·les perquè hem decidit no arriscar-nos, tot i estar molt temptats, però ara hem de ser conservadors... I, evidentment, hi ha molt bones novel·les a les quals sí que podem arribar!
De quin dels 23 títols que han publicat fins ara estan especialment orgullosos?
Un dels meus títols preferits és Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews. És una novel·la que reflexiona sobre el dret a decidir sobre la pròpia vida, és molt dur però alhora és un cant a la vida; preciós. És una autora fantàstica, molt reconeguda al Canadà i internacionalment. Estem entestats a donar-la a conèixer aquí. Sempre tracta temes molt potents però amb una sensibilitat i una ironia brillants. D’aquesta autora també hem publicat Elles parlen, i al gener publicarem un altre títol seu.
Des de la seva experiència encara modesta en el món editorial, què li ha sorprès, què ha vist que no s’esperava?
Com a negatiu, el poc suport que rep la cultura, en general, en aquest país. Aparentment és un element essencial per a tots els governants i polítics però el suport real és insuficient. Actualment es dedica un 0,65% del pressupost de la Generalitat a la cultura, quan la mitjana a Europa està al voltant del 2%, que és el que reclama la plataforma Actua Cultura. Però no tan sols això, també està pendent fer un pla efectiu, coordinat entre les diferents administracions i agents implicats, per fomentar la lectura en totes les etapes educatives; hi ha hagut diverses iniciatives al llarg dels anys però cap ha donat bons resultats.
I hi ha res de bo, en el que ha vist?
Sí. Destacaria que hi ha una gran col·laboració entre les editorials, sobretot parlo de les editorials independents, que és principalment amb les que nosaltres ens relacionem. Vam tenir la sort de poder col·laborar amb l’Associació Llegir en Català des de ben al principi i de passar a formar-ne part més tard. El suport i els consells que hem rebut de tots els seus editors han esta sempre fonamentals per prendre certes decisions o reorientar el nostre camí. Tots sabem que és un sector complicat i que les complicitats són bàsiques per consolidar-nos. I per aconseguir, entre tots, més lectors en llengua catalana, que és clarament un objectiu compartit per tots nosaltres...
En algun moment s’ha penedit d’haver iniciat aquesta aventura editorial?
Endegar aquest projecte i veure com es va consolidant proporciona una gran satisfacció. Quan un lector comenta que ha gaudit amb una de les novel·les de Les Hores, ens sentim satisfets. És clar que la incertesa de com aniran les coses fa que estiguis més inquiet que treballant per a una gran empresa. Però també et fa estar més despert, tot el dia rumiant...
El mercat català, els darrers 10 o 15 anys, ha vist com apareixien tot de petites editorials amb intencions clares, economia de mínims, ocupant espais prou verges, amb estil propi... A què creu que es deu, aquest fenomen?
Aquestes editorials independents han sabut trobar propostes que abans no era possible trobar en llengua catalana, autors contemporanis que sortien dels cànons més comercials, novel·les de no-ficció, literatura fantàstica... Encara ara, només un 26% dels lectors llegeixen en llengua catalana, i entre els catalanoparlants hi ha un 50% que tria l’opció castellana. Com més rica sigui l’oferta en català, més lectors optaran per llegir en aquesta llengua, i les petites editorials independents estan aconseguint lectors devots de les seves propostes.
La clau d’aquest nou teixit editorial fa l’efecte que és repartir el pastís econòmic entre més, abaratir costos i fer les coses ben fetes i amb personalitat.
La feina de tots és aconseguir més lectors en llengua catalana, aquesta és la clau que garantirà la consolidació i el creixement d’aquestes editorials... i de moltes més, si cal!

Del ‘Volando voy’ al ‘Vals de les hores’

Maria Sempere (Barcelona, 1972) va estudiar ciències polítiques i sociologia a la UAB i va fer un màster de direcció d’empreses a Esade. Al llarg de més de vint anys va passar per diferents càrrecs i empreses abans de fer un picat des dels núvols dels números per dibuixar un bonic looping en el cel de les lletres quan va posar en marxa l’editorial independent Les Hores. El  maig del 2017 va publicar el primer títol, Història d’un matrimoni, del noruec Geir Gulliksen (amb traducció d’Alexandra Pujol); el 23è és d’aquest octubre, Cossos celestes, de l’autora omanita Jokha Alharthi (amb traducció de Margarida Castells). La majoria dels autors que publica (de moment cap original català, però falta poc) no són coneguts a casa nostra però arriben avalats per premis internacionals i responen a una sensibilitat atractiva. Noms com ara Alina Bronsky, Sylvain Prudhomme, Miriam Toews, Emily Ruskovich, Hanne Orstavik... Per passar hores i hores llegint bona literatura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda