Surrealisme etern

“L’home que no pot visualitzar un cavall al galop sobre un tomàquet és un idiota”, deia André Breton, el pare del surrealisme, el moviment artístic que va irrompre als anys vint del segle passat amb una força que els seus folls fundadors no s’haurien pensat ni en el millor dels seus somnis que continuaria vigent anys, dècades i aviat un segle després. En l’art, però sobretot, com predicava Breton, en les nostres ments. I en les nostres vides. Aquesta nova manera de relacionar-nos amb la realitat més enllà del que veuen els nostres ulls és el nervi de l’exposició Objectes de desig (fins al 7 de juny), que presenta CaixaForum Barcelona amb un vell aliat dels seus projectes de disseny i arquitectura, l’alemany Vitra Design Museum.

Art? Disseny? Arquitectura? Aquesta mostra agermana totes aquestes disciplines (i d’altres, com el cinema) en 285 obres atrevides i radicals de tipologies i de procedències diverses que viatgen a les arrels d’aquest cavall al galop sobre un tomàquet. El surrealisme? Doncs no. Abans que Dalí convertís una llagosta en un telèfon, Marcel Duchamp ja havia fet de les seves el 1913 amb una roda de bicicleta damunt un tamboret de cuina per advertir-nos que el que és art no ho decideix un museu sinó la nostra imaginació lliure de tòpics i de prejudicis. I encara molt més abans que Dalí transformés els sensuals llavis de Mae West en un sofà, Gaudí ja havia dissenyat una cadira que emulava el cos humà (la de la Casa Calvet és del 1900). Gaudí, pioner dels pioners.

El cas del sofà amb forma de llavis de Dalí és d’estudi per entendre les influències d’anada i de tornada entre l’art i el disseny. El punt de partida és un collage del geni empordanès, fet als anys trenta, que al cap de res el dissenyador italià Carlo Mollino va tenir la idea de fer-ne el moble, que Dalí acabaria replicant com a escultura per al seu museu i, amb l’ajut d’Òscar Tusquets, com a sofà de producció industrial.

Tant se val què va ser primer, si l’ou o la gallina. “Les fronteres de l’art i el disseny són molt poroses i obertes”, sosté el comissari Mateo Kries, director del museu Vitra, amb aquesta tesi: que el surrealisme s’ha viralitzat en la nostra quotidianitat.

Els creadors han continuat, i continuen, estirant aquest fil. La cantant Björk es va inspirar en el famós rostre que plorava llàgrimes de cristall del fotògraf Man Ray per filmar el videoclip de Hidden place. L’arquitecta i dissenyadora Gae Aulenti es va apropiar del ready-made (o objecte fabricat) de Duchamp per crear una taula amb potes de roda de bicicleta. I l’artista Roberto Matta va donar volum al cèlebre bombí de les pintures d’un altre clàssic del surrealisme, René Magritte, del qual a l’exposició s’exposa una de les seves meravelloses il·lusions, un petit oli d’un tros de formatge tancat dins d’una formatgera de vidre. És o no és un formatge?

“El surrealisme ens va ensenyar a inventar mons nous que trencaven els límits de la racionalitat”, proclama el comissari. I de les convencions socials, hi afegeix. En els retrats andrògins de Claude Cahun salten pels aires els estereotips de gènere i són reveladors per reivindicar el paper de la dona en el surrealisme primigeni.

Que el surrealisme no va ser un model d’estètica frívola sinó un ideari d’ètica per comprendre la complexitat del ser humà també ho han captat dissenyadors contemporanis com Ingo Maurer, que va dinamitar el decòrum burgès en un llum fet amb una vaixella trencada.

L’exposició és un festival d’objectes que subverteixen els seus usos bàsics i significats determinats. Les seves formes insòlites són el triomf del subconscient, de l’erotisme, de les obsessions i de l’atzar. Creguin Breton: per absurds, fantasiosos, onírics, irònics o terrorífics que semblin, és d’idiotes no estimar-los.