Música

Crònica

El ritual de la música

No ha de ser fàcil marxar d’un grup d’èxit com Els Amics de les Arts i iniciar el teu propi camí, intentant desmarcar-te del que has fet abans per evitar comparacions i perquè, en definitiva, si inicies una nova etapa és per canviar, no?

Amb aquesta premissa, Eduard Costa (Banyoles, 1977), que tot just el 23 de novembre del 2018 oferia el seu últim concert amb Els Amics de les Arts, va presentar dissabte passat al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Strenes , el primer disc del seu nou projecte, L’Últim Indi , més que en solitari, amb un caire molt personal, d’intimitats gairebé anímiques. Del seu grup anterior n’ha conservat un certa visió optimista de la vida i de la música, però sense el sentit de l’humor que havia estat una de les marques de la casa sobretot al principi. Això sí: vist amb perspectiva, és simptomàtic que l’últim tema d’Un estrany poder, l’últim disc d’Els Amics, fos El vent tallant: “Tant de bo pogués ser un indi! Al galop del meu cavall, el vent tallant...” Aquell indi se sembla molt a aquest indi, L’Últim Indi .

Es va aixecar el teló del Municipal mentre bufava el vent “per tornar a sentir” i la primera sorpresa va ser trobar a l’escenari el cantant i la seva banda de cinc músics –simplificant-ho, dos guitarristes, un baix, un bateria i una percussionista, que tocava en alguns moments un gran tambor– amb un cor d’onze veus al darrere. Eren membres de The Gospel Viu Choir, la formació dirigida per Moisès Sala, que també ha col·laborat en la gravació del disc. Les veus del cor van reforçar el sentit de cant tribal que Costa ha volgut donar a temes com ara Les llavors, Els tambors i Les paraules, cançons que busquen una connexió profunda i transcendent amb la natura, en el marc de tot un “ritual de la música”.

És simptomàtic que aquest projecte municipal hagi nascut d’un poemari (33 esquerdes per mirar entre pensaments) l’edició del qual, com va recordar Costa, va ser un regal de la seva dona quan va fer 40 anys, amb alguns dels poemes que el músic havia escrit al llarg del temps. Hi ha molta poesia i molts espais oberts, molta natura, en cançons com ara L’arbre blanc, El foc –interpretada al voltant d’una llum que simulava ser un foc de camp– o L’espigó, creada en una nit davant del mar a Sant Pol, on viu. I així van anar desfilant les 14 cançons del disc –tot el que té ara a la maleta, com va subratllar–, amb petits detalls escenogràfics com les caputxes de les tres coristes de Les llobes i la que ell mateix va dur tot seguit, com una espècie d’ermità en connexió amb La pluja fina i La sorra del desert, lluny de les lleis dels homes, incloses les lleis del pop.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant