Lluny de la normalitat

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), és un dels dos motors de l’editorial Males Herbes, juntament amb Ricard Planas. Un segell personal i valent que aposta per obres i autors que, a més de ser males herbes, prosperen pels marges.

Mas també és poeta i fa lletres i canta en diversos grups. Curiosament, però, la narrativa la publica en altres editorials. Una manera de posar-se a prova. El 2012 va publicar a L’Albí Crònica d’un delicte menor i el 2017 Afores, a Edicions del 1984, editorial amb què repeteix ara amb Estigmes. Sempre obres breus, sintètiques, poètiques, inquietants, amb descripcions creatives d’espais, accions i personatges.

Estigmes, com Afores, passa al poble fictici de Puigsech, que podria ser el Macondo de Mas. “Penso més en l’Ilium de Kurt Vonnegut, un poble que apareix a la majoria dels seus libres però que no té per què ser el centre de l’acció, ni la clau del llibre; Puigsech simplement és un territori de ficció que conec molt bé, i això em facilita la feina a l’hora d’ubicar-hi les històries que vull explicar”, detalla Mas.

L’obra comença el 1997, amb un jove que arriba amb la seva Vespino a un local que comparteixen un grup d’amics. Allà troba en Germ en un estat mental deplorable. I seguim aquest personatge i els de la resta del poble al llarg d’un estiu ple de trencaments, en especial amb la realitat.

“A Estigmes, el 90% del que hi passa és ficció, són fets inventats, excepte alguna escena sense importància per a la trama que sí que és treta literalment de la realitat. Tanmateix, com passa sempre, els fets inventats estan inspirats en fets reals, perquè encara que uns i altres no tinguin res a veure, sí que tenen en comú les reaccions psicològiques i emocionals dels personatges. El llibre més fantasiós està inspirat en la manera de veure la realitat del seu autor.”

La narrativa hipnòtica de Mas resulta molt visual. “Vaig començar la història a partir d’una imatge, un concepte i algunes sensacions, però a mesura que l’escriptura anava avançant, s’hi barrejaven altres elements i el text prenia una dimensió nova, força diferent de la idea boirosa que en tenia al començament. Pel que fa la trama, només tenia quatre ratlles orientatives que eren el punt de partida, per això sovint he hagut de tornar enrere i buscar un altre camí per als personatges.”

L’alta intensitat literària –tot el primer capítol, sense anar més lluny– fa l’efecte que és fruit de molta depuració, de molta reescriptura, de buscar l’essència... “Sí, faig moltíssima reescriptura. El primer capítol d’Estigmes, per exemple, l’he estat reescrivint durant quatre anys. Això està relacionat amb el fet de no tenir una trama tancada des del començament, ja que, sovint, quan fas un capítol nou, has de reescriure coses dels anteriors, i així també els vas polint. Crec que cada frase pot arribar a dir el que vull que digui en tots els sentits, no només en el contingut de les paraules. M’interessa treballar el ritme i la potència expressiva a l’hora de construir els paràgrafs.”

Els temes que apareixen a Estigmes són variats i complexos: la droga, la bogeria, la depressió, l’alcoholisme social als bars, les relacions de família i les socials, la música, l’antropologia o mítica dels espais naturals... “Alguns dels temes que dius per mi formen part del mateix tema, i els altres hi estan directament relacionats. La droga, la bogeria, l’alcoholisme i la cultura underground (més que la música, la Brida –la protagonista femenina– descobreix el punk) generen situacions de desencaix amb el concepte social de normalitat, i, per tant, s’escapen del sentit comú. M’interessa explorar el que s’escapa del que tothom considera normal, i veure com això obre vies cap a llocs secrets, físics o mentals. Si entenem que el concepte de normalitat és el que dona forma i límits al concepte de realitat, tot el que s’escapi d’allò normal és susceptible d’entrar al territori del fantàstic”, teoritza Ramon Mas.