Conversa de taverna ensopida sobre la vida i la revolució. Si en la joventut, aquesta trobada seria banyada amb cervesa i conjugant les accions en un futur ben encès, ara només un got d’aigua amb una pastilla efervescent produeix un efecte excitant. És un treball carregat d’intuïció, que han cosit petites escenes en què es revela una certa buidor i unes ganes (infantils i ingènues) de redreçar la vida. Preciós, contundent, i que oxigena tant la trajectòria dels intèrprets com el públic que s’hi pot identificar en el present o en el futur.

Els quatre intèrprets venen de mons similars, però distants. Perquè la capacitat d’oralitat de Piero Steiner dista molt de la d’Andrés Corchero, que dansa amb una dimensió comparable a la de Pep Ramis, tot i que amb una fisicalitat ben diferent, i Enric Ases combat, des del seu posat d’espatlla caiguda fins al final, amb un gest i una mirada intensa en aquest espai i durant aquell temps. Es percep una diversió (una satisfacció ben endins dels intèrprets), una certa celebració de construir un retrat que viatja del fosc a l’irreal, fins a vorejar l’excentricisme del Tricicle. L’acció alterna espais de quietud, amb curses per tot l’espai. Ballant enganxats o perseguint-se ben separats, amb un caminar de passes petites, iròniques, com de pantalons abaixats.

En la maduresa, han comprès que ja han passat pel centre de la festa. I han vist que, al bell mig del rovell de l’ou hi ha un altre buit. I que si s’intenta mirar ben endins hi ha una altra festa vital amb un nou buit inabastable. Han acabat esdevenint observadors. Mirant com creix la planta, si és que no mor; com es degrada l’espai. I només, puntualment s’atreveixen a clamar per la set de justícia. Però la cullereta segueix caient fora del got. L’efecte excitant de la pastilla ha adormit el dolor i entra un sopor relaxant. Fi.