Adeu a la mare

Una menció del jurat de Primers Directors, un guardó de la crítica i el premi Joventut. Celia Rico (Sevilla, 1982) no competia en la secció oficial de Sant Sebastià, però el seu primer llargmetratge, Viaje al cuarto de una madre, va ser una de les revelacions del festival. Protagonitzat per Lola Dueñas i la jove actriu catalana Anna Castillo (Barcelona, 1993), el film està dedicat als seus pares. “No és exactament una pel·lícula autobiogràfica, però sí que és personal –va explicar la directora en una entrevista a El Punt Avui–. Està dedicada als meus pares perquè parla de l’amor. Encara ara, després de fer la pel·lícula, em pregunto quin és el verdader acte d’amor, i crec que és deixar marxar els fills.”

Film minimalista, rodat gairebé tot dins del pis on viuen, planteja un conflicte molt senzill: una mare i una filla viuen soles i estan molt unides, però la filla decideix marxar a Anglaterra i el seu món trontolla. “La pel·lícula també neix de la pregunta: es pot correspondre l’amor dels pares? No sé si es pot, però almenys els puc dedicar una pel·lícula.”

La llar té avantatges i inconvenients. “Soc molt casolana –reconeix Celia Rico– i m’agradava partir de la idea de la casa, aquest espai on un se sent segur, confortable, protegit... Però alhora pot ser l’espai on un s’amaga, s’engabia... Posar els personatges dins la casa em feia pensar en com n’és, de difícil creuar la frontera del que és privat al que és públic.” Compara la casa amb una teranyina i amb l’úter: “Pensava també en la imatge de l’aranya que fila, et crea una xarxa per aguantar-te, i alhora et pot atrapar. La casa ve a ser l’úter per a aquesta filla, que n’ha de sortir.”

La història de la mare i la filla també té una doble lectura: “Tenim por d’afrontar coses que aparentment poden ser tràgiques o doloroses, però després ens adonem que acceptar-les ens permet capgirar-ho tot. Quedar-se sense la filla és traumàtic, però després resulta que és alliberador.”La pel·lícula està plantejada “com un viatge, que serveix per descobrir alguna cosa, per arribar a un lloc distint d’on estaves”. “La proposta inicial és molt tancada, però s’obre amb el viatge real que fa la filla i el viatge emocional que fa la mare. Hi ha una idea d’esperança, d’una porta que s’obre”Viaje al cuarto de una madre és també un reflex de dues generacions distintes: “Hi ha una negació a repetir els patrons i els rols que han ocupat els pares. Amb una diferència, la generació de la mare no ha pogut escollir i en el cas de la filla, sí. Hi ha una esquerda generacional entre elles, però al final la pel·lícula basteix un pont entre les dues, i no és tan gran com semblava.”