novel·la
Lluís Llort
Paternitats al fons del pou
L’inici de La dona pèl-roja enganxa gràcies al truc de presentar-te la història com a ja viscuda i narrada des d’un present allunyat en el temps. El Nobel Orhan Pamuk sap jugar amb pocs elements i ofereix una primera part, de les tres que té la novel·la, en què no passa gran cosa, aparentment, però que aconsegueix hipnotitzar el lector. La cadència de fets és lenta, però no el ritme narratiu. I la potència simbòlica i emocional, alta i d’efectes retardats.
Un jove d’uns 16 anys, estudiós i fill d’un farmacèutic faldiller i d’esquerres que ha desaparegut, és enviat a una localitat propera a Istanbul a construir un pou amb un mestre d’aquest art. Al poblet, prop d’allà on treballen i acampen, el noi s’encaterina d’una dona, una actriu, que li dobla l’edat i que porta els cabells acolorits de vermell amb henna. La relació amb el mestre és intensa. I la feina, dura.
L’ambient mig oníric s’esberla en sec i el noi torna –o fuig– a casa, donant origen a la segona part en què se’ns narren, de manera força accelerada, les vivències del noi i la seva esposa durant una trentena d’anys. Es fan rics gràcies al sector immobiliari i ell, per un acte promocional, torna al poble on de jove va excavar un pou i que sempre ha tingut ben present. Allà l’espera una sorpresa.
I la sorpresa obre la tercera i última part, molt més breu que les dues anteriors, en què es tanca el cercle amb un recurs similar al de l’inici, un text redactat per un personatge, i amb l’afegit d’una pirueta dramàtica una mica recargolada en què la dona pèl-roja esdevé un epicentre passional i intergeneracional.
La temàtica triada per l’autor
Pamuk volia parlar de la paternitat. I ho fa. I es volia basar en dues obres: Èdip rei, de Sòfocles i amb un to occidental, en què el fill mata el pare, i Llibre dels Reis, escrita pel poeta sufí Ferdousí i, per tant, més oriental, en què en una de les històries d’aquest llibre de més de 1.500 pàgines un pare mata el fill. En tots dos casos, sense ser-ne conscients. Pamuk fins i tot juga amb elements freudians, perquè ell es va formar amb un pare absent i per aquest motiu feia més de 25 anys que li voltava pel cap la idea central de la novel·la.
I Pamuk també ens parla de la construcció de pous a la manera tradicional, amb l’afegit simbòlic que tenen aquestes construccions. I de la història i els costums de Turquia. I de política. I de literatura. I d’amor i mancances, de renúncies i angoixes, de silencis i de mort.
Tenint en compte que els títols de Pamuk ronden les 500 pàgines, aquest és curt i, potser per això, és el que s’ha venut més a Turquia. Si la primera part et transporta allà on l’autor vol, amb regust del Camus de L’estranger, les altres dues són distretes, però amb les informacions afegides d’una manera una mica abrupta. Una obra recomanable, de totes maneres.
