Cultura
Enyorada ‘finestrera’
Agustí Pons presenta la reedició de la biografia ‘Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona’, acompanyat d’Anna Capmany, neboda de la intel·lectual
“Quan vam estar més unides va ser durant la malaltia”, afirma Anna Capmany, la neboda
“Capmany va denunciar la classe dirigent que preferia els calés al país”, assegura Pons
El 3 d’agost vinent farà 100 anys del naixement a Barcelona de Maria Aurèlia Capmany, que va morir el 1991. Per commemorar la xifra rodona, Meteora i l’Ajuntament de Barcelona han reeditat la biografia Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, del periodista i escriptor Agustí Pons.
“La primera edició la va publicar Columna el 2000 i està desapareguda, no surt ni al cercador Iberlibro, que hi són tots!”, comenta Pons.
L’editor Jordi Fernando confessa: “És un llibre especial per a Meteora i per a mi, que vaig treballar quatre anys amb la Maria Aurèlia quan ella era regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; és una manera d’agrair-li el que vaig aprendre al seu costat. Sempre va ser mestra; quan obria la boca, es feia un silenci amatent.”
El llibre té 475 pàgines atapeïdes. “Està destinat al públic que no va llegir l’edició anterior, perquè hi ha algunes correccions i, d’afegit, unes novetats al capítol 11, on parlo de la relació dels nostres autors amb els grans corrents intel·lectuals de l’època i, en especial, d’ella amb Sartre, Camus i Manuel Vázquez Montalbán”, explica Pons.
Va ser una intel·lectual amb múltiples facetes en el món de la cultura, de la política i del pensament. I una dona de caràcter que no li va fer por anar contra corrent quan calia. A més, va treballar molt, com demostren unes xifres marcades pel 7. Va publicar 17 novel·les, 7 llibres de narrativa breu, 7 d’infantil, 7 obres de teatre, 27 assajos, a més de dietaris, guions per a ràdio i televisió, i traduccions del francès, l’italià i l’anglès.
Ajudar a formar un país
“El llegat de Capmany té dues parts: les obres literàries i com va ajudar a conformar el país després del franquisme, perquè com havia de ser la democràcia no estava escrit”, continua Pons.
“Va reivindicar el catalanisme com a expressió del sentiment català, que ara sembla una obvietat, però aleshores no ho era. I va lluitar contra el fet de lligar el català com a llengua amb la burgesia. També va donar a la història la reivindicació de l’esquerra no marxista, perquè va apostar per una socialdemocràcia ja als anys seixanta i setanta del segle passat.”
“No es va enlluernar mai amb la idea comunista”, en una època en què si no et declaraves comunista et posaven al paquet dels franquistes i en què “el pensament marxista era majoritari entre la intel·lectualitat”.
Un altre dels llegats del pensament de Maria Aurèlia Capmany va ser la “reivindicació de la dona, lluitant contra corrent, és a dir, declarant que la llibertat de la dona s’assoliria a través d’associacions no feministes, sinó de drets generals”, un cop més mal vist, en especial per les feministes.
“En totes aquestes reivindicacions, la història li ha donat la raó”, assegura Pons, abans de resumir que “el leitmotiv de l’obra de Capmany va ser la denúncia de la classe dirigent que preferia els calés al país”.
En la roda de premsa també hi va ser present Anna Capmany, filla del germà petit de l’autora, Jordi, i marmessora de l’obra de la seva tieta. Va explicar algunes anècdotes sobre ella.
“No era una tieta normal, no et duia a passeig; no sabia gaire què fer amb una criatura, però sí que s’ho podia passar bé, com quan va dur la meva germana gran, que tenia dos o tres anys, a veure una exposició de pessebres i la nena va dir que hi havia una nena Jesús, perquè duia els cabells llargs... A la Maria Aurèlia li encantava i sempre explicava l’anècdota”, detalla entre rialles Anna Capmany.
No va conèixer la figura més interessant de la Maria Aurèlia fins que no va passar de llarg l’adolescència i, potser influïda per “la mare què en sap?”, ella i la seva germana “preguntàvem el que fos a l’Aurèlia quan teníem dubtes”.
“Quan vam estar més unides va ser quan li van trobar el primer càncer de pit. Durant la malaltia, cada dia li portava tot de diaris a l’hospital del Mar. També va ser un puntal anímic la Carmen, la mena d’assistent que va tenir tota la vida. I també hi passava sovint Pasqual Maragall, que se l’estimava molt. I la Carmina Virgili, una gran amiga que la va ajudar molt i sempre en silenci”, rebla la neboda.
Sobre les visites de Maragall, Agustí Pons opina que “hi havia una mena d’atracció recíproca entre l’alta cultura, representada pels Maragall, i la cultura popular, que és d’on ella provenia”.
Agustí Pons és un gran biògraf de personatges –Joan Triadú, Pere Calders, Néstor Luján, Raimon Noguera, Salvador Espriu...– i, alhora, d’una època. “La majoria de les meves biografies parlen d’aquesta època, la de la generació d’Ariel, podríem dir, amb la Maria Aurèlia, l’Espriu, el Triadú, Palau i Fabre...” I com a especialista té un criteri clar: “De biografies només n’hi ha de bones i de dolentes, i m’emprenya quan diuen que les meves són periodístiques. Vull fer biografies per al gran públic, no per als acadèmics, però ho faig amb rigor acadèmic. Com diuen, de què serveix escriure una genialitat a la cinquena ratlla si el lector t’ha abandonat a la segona?”
Jordi Fernando comenta que ja coneixia el vessant polític, d’editora i d’escriptora de Capmany, però assegura: “Llegint aquesta biografia he conegut la part teatral: durant més de deu anys va ser el seu únic món.” I Pons afegeix amb la rauxa que el caracteritza: “Per això em sembla injust que el TNC no hagi estrenat encara cap obra de la Maria Aurèlia.”
“La Maria Aurèlia Capmany es definia com a novel·lista i finestrera, abocar-se a la finestra, mirar i retratar el que hi passava per sota; no va poder tancar-se a casa per escriure i prou perquè havia de guanyar-se la vida. Amb tot, ens va deixar obres magnífiques, com Un lloc entre els morts”, afirma Pons.
