Patrimoni

Patrimoni

La memòria que perviu

La casa Vincke de Palamós, un palauet de principis del segle passat que s’està reconvertint en un hotel de luxe, s’erigeix en un exemple de com conciliar el manteniment del patrimoni més enllà de la seva catalogació i protecció

Palamós és un poble amb molta història en comparació amb el patrimoni que finalment resta dempeus avui en dia, especialment als nuclis. L’investigador local Pere Trijueque ha fet durant dècades una feina constant per aprofundir-hi; una tasca especialment complexa si es vol ser rigorós. I el seu treball, juntament a d’altres que segueixen el seu llegat, n’és una prova exemplar.

Bombardejat durant la Guerra Civil, atacat per l’exèrcit francès o fins i tot saquejat pels homes del temible pirata turc Barba-rossa i amb el tsunami del turisme iniciat el segle passat, qualsevol resta, edifici o pedra que queda a Palamós, fins i tot el patrimoni natural, és ara mateix realment un tresor d’incalculable valor. No és tant parlar de falta de visió a l’hora de mantenir-lo, que segurament també –un exemple desgraciat és la demolició totalment intencionada i especulativa de la casa Ribera o l’estació del tren–, com de la importància que aquest poble ha de donar, i dona, al que li queda. Un dels seus bucs senyera –en té d’altres, evidentment– és un palauet de principis del segle passat: la casa Vincke, que ara és reconverteix en un hotel.

L’any 1941 es va registrar la venda d’una finca a nom de Gerard Vincke Goll, amb l’ús de fruit a nom del seu pare, Enric Vincke. Aquesta propietat era en realitat dues finques agrupades en tota l’illa de cases compresa entre els carrers de l’Avió, de la Mercè, de López Puigcerver i del president Francesc Macià. A partir d’aquesta data és quan la finca ja es va començar a conèixer amb el nom de casa Vincke, si bé no va ser construïda per la família d’aquest industrial, d’origen alemany, Enric Vincke Wischmeyer. La finca té una llarga història. El 1866 pertanyia al comerciant de Calonge Martí Vilar i en aquell moment tenia planta baixa, un pis i un magatzem adossat. Després de passar a mans de Miquel Matas, el 1901 la va adquirir Miquel Gubert, que és qui li va atorgar l’aspecte actual amb els dos pisos, en unes obres que es van fer entre 1910 i 1912 i que van donar peu a un deliciós palauet on actualments’estan finalitzant els treballs per mitjà de l’emprenedoria del seu propietari, Ramon Satorra –que fins ara hi vivia–, i el Grup Mas de Torrent, per reconvertir-lo en un hotel de quatre estrelles amb nou habitacions.

Enric Vincke va residir a Palamós, tret de les seves estades a Niça, fins a la seva mort, el 1958. El 1929 s’hi havia traslladat a viure com a director de la fàbrica de l’empresa nord-americana Armstrong –que havia comprat Manufacturas del Corcho, a Palafrugell, i Conchera Internacional, a Palamós–. Durant la Guerra Civil la casa dels Vincke va ser bombardejada i va ser llavors quan es van plantejar la compra d’aquesta palauet situat relativament a prop de les naus de l’empresa, que amb els anys va ser adquirida pel grup Hutchinson, avui a la Pietat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda