Temps d'apocalipsi

Sigui perquè la mitjana d'edat del públic assistent era força baixa i la temàtica s'hi adeia, o perquè va oferir una autèntica lliçó magistral, l'última conferència de Temps de sèries, que ha organitzat el CaixaForum Girona, va concloure amb la més forta ovació de les quatre programades. La va impartir Gino Frezza, professor de la Universitat de Salern i prolífic assagista, que es va centrar, gens casualment, a parlar del temps del final, és a dir, l'apocalipsi, o, com ell va proposar, de l'endoapocalipsi. Això, a propòsit de The walking dead, “una de les sèries més importants del moment i que va més enllà de les expectatives del gènere”.

Autèntic fenomen de masses, que es diputa amb Joc de trons el lideratge de l'audiència mundial, és, com va remarcar Frezza, una sèrie que neix en l'actual context postapocalítptic que marca la societat, encara dominada per les pors i les angoixes col·lectives sorgides sobretot arran de l'11-S. I és que la figura del zombi, popularitzada des que George A. Romero la va canonitzar amb La nit dels morts vivents (1968) i les seves emblemàtiques seqüeles, sempre ha gaudit d'un component al·legòric de la realitat social de cada moment. El zombi com a baròmetre de les pors contemporànies, un ésser deforme en què tot sovint ens emmirallem, tant si aboca a un atac al capitalisme (en l'era Romero) com a la por a la invasió d'una massa forana (la immigració) o al pànic a les pandèmies que assolen mig món... En tot cas, com diu Frezza, el mort vivent “sempre ens recorda la certesa de la mort”.

Com bé remarca aquest professor italià, els morts ens inquieten perquè no descansen mai, i, ja des de la mitologia cristiana, aquests, en renéixer, han profanat el límit establert entre la vida i la mort. “No respecten la seva condició i trenquen la cadena filogenètica preestablerta”, explica. De tipologies de morts vivents n'hi ha diverses, però destaca que els d'aquesta sèrie són els que representen el nostre reflex i un ésser “que desfà la frontera entre l'home i la mort”. Més inquietant és descobrir, a parer de Frezza, una concepció innovadora com és saber que tots els humans en realitat són no-morts en potència, ja que, com apareix en el curs de la sèrie, resulta que tots estem afectats per un virus estrany que farà que en morir ens convertim en aquesta massa d'ànimes en pena afamades. És a dir, facis el que facis, acabaràs com ells.

És, doncs, en aquest estat de nihilisme absolut que han de sobreviure els protagonistes de The walking dead, lligats a un ambient entre l'estat, la natura, el col·lapse de les institucions civils i la reducció de la potència tecnològica; atrapats entre l'agressió dels zombis i la violència (ultra)salvatge dels humans que ajorna la fundació d'una nova civilització. El temps de l'endoapocalipsi al qual ell fa referència.

I aquí, en aquesta fi dels temps, sobresurten novament les lectures bíbliques del judici final, de llarga tradició iconogràfica, amb una deïtat venjativa i justiciera que –com també evoca el Leviatan de Hobbes– decideix qui és l'elegit i qui el condemnat. Res que no facin personatges com Rick, a trets; Michonne, tallant amb la catana, o Negan, amb l'impecable bat de beisbol de nom Lucille. El problema és que, en un món on Déu és absent, no hi haurà redempció ni per als vius ni per als morts. L'únic bri d'esperança és el camí, “l'únic itinerari possible”. Que ens agafin confessats.