Paròdies, elogis i alguns dards enverinats

Diu el youtuber badaloní Loulogio (702.000 seguidors): “La comèdia involuntària és el meu gènere cinematogràfic preferit.” Ho fa en un vídeo sobre l'adaptació cinematogràfica de Daredevil, en què es mostra menys destraler del que ell mateix s'esperava, tractant-se d'una pel·lícula protagonitzada per Ben Affleck. Professor d'art, monologuista i destacat youtuber, Loulogio opina de pel·lícules com ho pot fer també d'un còmic o de l'anunci de Nadal. Com a la vida real, molts youtubers parlen sobre les pel·lícules que han vist. Però és difícil trobar trets comuns en aquest món de fortes individualitats, d'aventurers tancats a casa, exhibicionistes i solitaris, per molt que els seus seguidors es comptin a milers, centenars de milers o milions. Potser el perfil més freqüent dels que parlen de cinema és aquesta mena d'habitant de la Terra Mitjana, on conflueixen cinema i literatura fantàstica, còmic, videojocs... A Youtube poden exhibir el seu enginy, sentit de l'humor i coneixements, i de passada mostrar el seu santuari, amb pòsters dels seus ídols, figuretes de superherois o dinosaures.

Ni Loulogio encaixa amb el perfil freaky, ni ho fa tampoc El Chico Morera, un dels pocs youtubers especialitzats en cinema, que és també director i guionista. Entre els seus vídeos hi ha nombroses crítiques de pel·lícules (reviews). Diu, per exemple, que els zombis de Guerra mundial Z semblen “gent que ha sortit d'un after hours perquè se li ha acabat la farlopa” i que el film és massa poc violent: “Si no vols narrar violència, fes una pel·lícula sobre els óssos amorosos, no sobre zombis.” No es limita a les bromes políticament incorrectes: cita Chaplin (“la vida és una comèdia en pla general i un drama en primer pla”) per definir El lobo de Wall Street, el primer “autèntic” film de Martin Scorsese en 10 anys.

La gamma de continguts dels youtubers relacionats amb el cinema és molt diversa: elogis desmesurats, crítiques despietades, paròdies de pel·lícules conegudes, curts animats... El seu potencial publicitari, sustentat en audiències milionàries d'adolescents i joves –el públic majoritari del cinema–, no ha passat gens desapercebut a les grans distribuïdores, que els contracten per a actes promocionals, els conviden a projeccions exclusives i els inclouen a l'agenda dels llançaments més importants. Sony ha creat La otra película, un format de ficció que parodia els seus films importants (l'agent James Bond, Pixels, Corazones de acero...) amb El Rubius (el youtuber amb més seguidors de l'estat) i el seu col·lega Mangel. Aquest cap de setmana, per exemple, Warner Bros. ha estrenat Animales fantásticos y dónde encontrarlos, una extensió de l'univers de Harry Potter amb guió de J.K. Rowling, i l'estudi va convidar la youtuber mexicana Paola del Castillo al set de rodatge. A més d'incloure els youtubers a l'agenda promocional i als pressupostos dels grans llançaments, les grans distribuïdores nord-americanes tenen el seu canal de Youtube per al mercat espanyol: Sony, Warner, Paramount, Universal, 20th Century Fox...

La professionalització dels youtubers més populars i l'escassa regulació i control dificulten la separació clara entre la publicitat i l'opinió. Als Estats Units ja hi ha hagut alguna sentència per publicitat encoberta de videojocs. Toni Aguilar, llicenciat en filosofia i màster en tecnologies aplicades a l'educació per la UOC, adverteix dels perills d'aquest format: “Hi ha youtubers venent moda, videojocs... És important que els joves tinguin criteri perquè puguin llegir aquest llenguatge i saber que a darrere hi ha una intenció.” Per a Toni Aguilar, “és una evidència” que els youtubers “s'han convertit en un referent per a ells”. “La pregunta és si és un referent positiu o no. El primer contacte que tenen els nanos sol ser amb els youtubers que es dediquen a fer bromes, i accedeixen a un tipus de consum cultural molt lleuger per anomenar-ho així, sense cap intenció educativa o de transmetre uns valors universals. Això és el que ens pot preocupar als que ens dediquem a l'educació.”

Toni Aguilar, que actualment és director de l'Escola Pia de Mataró i fa vint anys que treballa com a docent, sobretot amb adolescents, pensa que no es pot negar el caràcter cultural d'aquest consum: “Tot és cultura, tot i que no és el tipus de cultura que voldríem per als nostres joves, sovint perquè no hi tenen un accés filtrat i guiat. Els joves van als youtubers i ningú els acompanya a fer aquest procés d'aprenentatge. Si no fem una educació que ensenyi els joves a ser molt crítics, correm el perill que els youtubers siguin els prescriptors de la cultura i el coneixement, i per tant, això pot arribar a ser un perill.” La dificultat que suposa per als adults no és excusa, segons Toni Aguilar: “Hem d'entendre el món dels joves, no podem renunciar al nostre paper com a educadors com a pares, com a mestres, com a societat. No deixarem els nostres fills en un lloc desconegut a les 12 de la nit, però en canvi ho fem en aquests altres espais d'Internet que ens són desconeguts. Tenen altres avantatges, però també tenen perills. La nostra obligació com a pares i educadors és acompanyar-los, sense envair el seu espai personal. Hem de fer l'esforç de conèixer el món dels nostres joves.”