Narcís-Jordi Aragó

PERIODISTA I ESCRIPTOR

«No tinc cap ganes de jubilar-me»

Ha dirigit «Vida catòlica» (1962-1967), Presència (1967-1980) i «Revista de Girona» (1985-2009). Escriu a El Punt des del 1979 i n'és president del consell editorial. President d'honor de la fundació Rafael Masó de Girona. Té la Creu de Sant Jordi des del 2002, i pertany a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

«Vaig néixer al carrer Ciutadans, un dia al vespre. Tocaven el viàtic del bisbe Vila-Martínez, antecessor de Cartañà, i van fer tota una processó. Potser d'aquí em van venir les ganes de ser bisbe.» Narcís-Jordi Aragó i Masó va néixer el 29 de juny del 1932 a Girona. Se'm fa estrany que, pel cognom que duu, no li posessin Pere, nom de rei. «El nom és fruit del consens familiar. Pere va quedar arraconat; m'ho dic de segon o tercer; també em dic Gil, perquè la meva mare va anar a Núria i va tocar la campana. Els Masó volien Jordi: era l'any de l'Estatut [de Núria] i perquè hi havia un gran esperit catalanista.» El 1961 es va casar amb l'artista empordanesa Mercè Huerta.
Deixar «revista de girona»
Feia tants d'anys que la dirigia que algú podia pensar que
era un càrrec vitalici
Periodisme d'ara i d'abans
Hi havia més marxa. Tot i cobrar una misèria, ens sentíem gratificats perquè sortia una peça cada dia
Girona
Girona va fer un gran salt. S'ha globalitzat. Serà diferent de la que van explicar els poetes

Volia ser bisbe, però té un posat més de cardenal que passeja per Roma. Gens florentí, Narcís-Jordi Aragó i Masó és tan tímid que els que no el coneixen se'l miren amb respecte i veuen en ell un tipus tímid, arrogant i altiu. Els que l'arriben a conèixer, que ja costa, l'acaben respectant. Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta viuen a l'apartament de l'arquitecte Rafael Masó, construït a la casa familiar. El principal, on vivien Aragó i Huerta, serà la seu del Museu Rafael Masó. Quan hi arribem amb Jordi Soler, Mercè Huerta ens ensenya el pis. L'arquitecte Masó el va voler petit i confortable. El despatx de l'arquitecte, sobre el carrer de les Ballesteries, l'ocupa el seu nebot.

–He vist, per fi, la mítica màquina d'escriure. D'ordinador no en tindreu mai?
–«Em fa una mandra horrorosa. Hi veig els avantatges, però també que canviaria la meva manera tradicional d'escriure: a l'hora d'escriure, primer ho faig a mà i després ho passo a màquina.»
–No ho feu d'una tacada, com l'Espinàs.
–«De gent amb la seva capacitat per picar-ho a màquina un sol cop n'hi ha pocs. Ho faig a mà; ho passo a màquina, el reviso, amb notes i abreviatures, i ho passo en net.»
–Conserveu aquest material en brut?
–«No necessàriament. Algun, sí, perquè es vegi com funciona.»
–Amb ordinador també es pot fer, i t'estalvies de repicar-ho.
–«És tan habitual, tan la meva manera de fer que, si no, no em sortiria. Potser ho faré a partir d'ara, amb més calma. No abomino les noves tecnologies. Reconec que algun dia haurem de posar-hi remei, però potser farem tard. Sóc negat per aquestes eines: com més prestacions tenen, menys m'atrauen. No m'agraden els mòbils.»
–He visitat les golfes de ca l'Aragó! He vist la calaixera i els arxivadors; no és cap llegenda! He vist la paperassa ingent ben ordenada. I molts deuen pensar que la informació i les cites de l'article dels dilluns a El Punt l'obteniu per la via de Google?
–«Per això ara ningú no em pregunta d'on la trec. Tinc memòria i percepció de les coses on són; és memòria gràfica. L'arxiu que has vist és caòtic i mal muntat, ple de retalls de diaris.»
–Fem l'entrevista envoltats de vídeos i veig algun DVD. No sou pas analfabet funcional de les noves tecnologies.
–«Les pel·lícules són de l'època feliç que TVE feia obres en versió original. Com que les emetien a la matinada, vaig aprendre a programar el vídeo per gravar-les. Per necessitat. De DVD no en tinc tants.»
–Sempre us he vist amb barba...
–«Va lligada a la meva vida periodística estricta. En Jaume Guillamet em va proposar ser corresponsal del Tele/eXprés. El dia del tracte, a Barcelona, vaig menjar un peix en mal estat. La primera crònica la vaig escriure des del llit, i vaig estar tres dies a casa sense sortir, em va créixer barba i, des de llavors, no me l'he afaitada. Ara em faria angúnia fer-ho. Mentre era al llit vaig decidir que signaria amb el sobrenom de Jordi Ballester, ja que vivia a les Ballesteries. Vaig ser-hi del 1970 fins al 1980.»
–Teníeu pseudònim?
–«Era director de Presència i no podia fer de corresponsal.»
–Abans, quina era la feina d'un corresponsal?
–«No té massa res a veure amb la que té avui. El corresponsal havia de tenir l'enginy per explicar la veritable informació, el que no volia el diari del Movimiento. Los Sitios deia el que deia l'alcalde. A Tele/eXprés hi havia les planes de Toda Cataluña i per fer-la havia de tenir molts corresponsals arreu del país. I ara és a l'inrevés: només els criden per a coses aparatoses, del ram del Punt Divers, de sang i fetge. La vida local i comarcal ha deixat d'interessat els grans rotatius. El cas de Girona és claríssim. Tret de Temporada Alta, d'un espectacle no se'n parla fins que arriba a Barcelona. Als diaris de Barcelona, la vida als pobles no interessa. D'Olot no se n'ha parlat més des del cas de la farmacèutica.»
–Vau ser president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes entre el 1986 (any de la constitució del Col·legi) fins al 1993. En el mateix període vau ser vicedegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i vau ser un dels fundadors de l'Associació de Premsa de Girona, l'any 1977. Abans hi havia més marxa periodística?
–«Molta més, i els corresponsals, tot i que cobràvem una misèria, ens sentíem gratificats perquè sortia una peça cada dia. Ara no sé si cobren més, però no els demanen res; ara estan tips d'enviar notes que els són rebutjades.»
–La comunicació està organitzada d'una altra manera.
–«Els periodistes es mouen poc de la taula i la cadira. Desconeixen la realitat, surten poc al carrer i saben allò que els gabinets de premsa els preparen. Els flux informatiu és superior, però l'excés d'informació no permet contrastar.»
–Reconec que, en moltes qüestions, el ritme el marquen els gabinets de premsa.
–«I les rodes de premsa? Si no ho preguntaves allà no es podia preguntar. Però ara, o no es pregunta o no es gosa...»
–Si no hi ha més possibilitat de contacte es pregunta en la roda de premsa, però de vegades val més callar, per no aixecar la llebre, i preguntar en privat...
–«I tot i que et convoquen, els protagonistes tenen por de concretar. S'enroquen. Es blinden. S'amaguen, no volen contestar. Victorino Anguera, el penúltim governador civil franquista, era un dictador, però responia; el que volia. Et podia engegar. Però dir que no hi ha preguntes o que segons què no es pot preguntar no ho havia fet mai.»
– El recurs és del president Jordi Pujol.
– «...aleshores arribava Bonmatí. Feia una pregunta i, després tothom tenia ganes d'anar seguint.»
–Vau estudiar dret, i se'm fa estrany veure-us com a un advocat.
–«Vaig exercir-ne durant vint anys; des dels 22 fins als 42 anys. Quan feia Presència no cobrava ni un ral; mai no vaig cobrar res de Presència.»
–Imagino que la vocació de periodista hi devia ser, amb l'avi matern, Rafel Masó i Pagès, fundador del Diari de Girona, fundat el 1897 i mort el 19 de juliol del 1936...
–«Tancat sota l'amenaça dels rojos. En canvi, L'Autonomista plega el dia de l'entrada dels nacionals. Estanislau Aragó, el meu pare, era procurador i d'afició escrivia al diari de l'avi. I el besavi, Gudenci Masó, oficial de jutjat, va fundar El Constitucional, a Girona.»
– Veig que sí, que el periodisme és vocacional i les lleis són un recurs de supervivència.
– «L'estudi de dret és com el llatí; n'estic content perquè proporciona bons fonaments per tenir ordre al cap i saber fer una exposició amb ordre i precisió. El pare, quan va saber que volia fer periodisme, es va feia il·lusionar.»
–Però per què vau estudiar dret?
–«Per dues raons: era l'única carrera que podia fer per lliure; filosofia i lletres, no. I a casa no volien que me n'anés a Barcelona. Un cop acabada la carrera, vaig poder obrir un despatx, gràcies a algun client de l'oncle, algun del pare; vaig fer d'administrador d'algunes cases; vaig fer de tot...»
– Penal?
– «Civil, matrimonial, penal, laboral... Vaig fer vida normal d'advocat sense desesperar-me. Faig d'advocat fins que tinc sou fix, quan entro al servei de documentació de la Cambra de Comerç. Hi vaig ser del 1978 fins al 1995, quan em vaig prejubilar.»
–Vau estudiar periodisme. Feia falta?
–«I tant! Vaig ser director de Presència pel fet d'haver estudiat la carrera. Em vaig examinar amb Adolfo Muñoz Alonso, un ideòleg del tardofranquisme. Deia que el català era un virus de l'ànima. Es feien tres cursos; dos a Barcelona i un, a Madrid. També la podia fer per lliure. Aleshores, del 1962 fins al 1967 era a Vida Catòlica, pràcticament sol, amb en Ginés.»
–En Josep Maria Ginés, que va ser president de la Cambra?
–«Ell em va cridar a la Cambra per dur la premsa, el butlletí i el centre de documentació; primer fent-hi hores, i després es va institucionalitzar el càrrec. Ell, sense ser periodista, en sabia tant o més que jo, i sabia maquetar. Era un gran escriptor: els discursos i els editorials de la Cambra de Girona els va fer tots ell, sempre. Va col·laborar amb El Pirineo. Era un home amb una vocació social i humanista immensa, d'un grup de gent que, malgrat el bàndol, valia molt.»
–Heu dit que us vau prejubilar el 1995. Si tot just aquest mes d'octubre del 2009, amb 77 anys, us heu jubilat de director de la Revista de Girona... Hi éreu des del 1985!
–«Feia tants d'anys que hi era que algú podia pensar que era un càrrec vitalici. Plego ara per l'edat i per la llargària excessiva en el càrrec, però també perquè volia veure consolidat el nou projecte. Plegant quan el fèiem es podia pensar que no m'agradava. El nou model és el que s'havia de fer. Ho deixo perquè els temes que es tracten ja no els visc d'aprop, perquè ja no formen part de la meva vida i no tinc criteri per dir si se n'ha de parlar o no. Acabaria fent nosa: un vell frena les coses. El llast se l'han de treure: me'n vaig abans no em facin fora.»
–Deixeu un bon equip: Cortadellas, Bagué i Pujadó.
–«Quan vaig arribar la redacció era unipersonal: la gent enviava el material i jo el col·locava. Tots els articles i les fotos de l'últim número han arribat per correu electrònic; el material lliurat a mà ja no surt, dificulta... Des del 2007 hi ha un equip de redacció molt preparat i la informàtica ha avançat molt.»
–Amb tot, continuareu al consell editorial de la Revista de Girona?
–«No tinc cap ganes de jubilar-me. Ja faré coses, però no manaré. Manar és divertit, manar m'agrada; tampoc he manat sobre grans coses. Les vegades que he estat president no m'ha perjudicat la timidesa. De fet, no plego. Només he deixat de manar.»
–Aleshores, per què no vau acceptar ser director d'El Punt?
–«Mai ningú d'El Punt m'ha fet una proposta formal. El 1979, quan en Just Casero i en Pius Pujades ho organitzaven tot per sortir, en Guillament em va comentar que jo ho podria fer, igual que ho podrien haver fet d'altres.»
–I si la proposta hagués estat formal?
–«Hauria dit que no, per la situació laboral, a la Cambra, i psicològica. Més tard, a l'inici de l'època de Joan Bosch, vaig tenir una proposta formal. Per ser director editorial, una mena de director espiritual. I no vaig veure clar què volien.»
–Penseu escriure, descarregat de feina de la Revista de Girona?
–«Alguna cosa hauré de fer.»
–Alguna novel·la?
–«Sóc negat per la ficció. No tinc imaginació. Sé explicar el que veig, el que toco. Tampoc no he escrit mai poesia, llevat d'alguna coseta.»
–Escriureu les memòries?
–«El que puc explicar no sé si pot tenir interès per a l'arxiu. Unes memòries, no les faré pas. Alguna que s'hi assembli. Parlar de gent, de coses que han passat, amb un to gens acadèmic. Potser ho hauré de fer. A qui interessarà? Més enllà de les fronteres de Girona, potser no interessarà ningú. En tot cas, seria la situació arquetípica del que passava a tot l'Estat.»
–Allò ultralocal explica més bé que res les coses generals.
–«Voler donar importància al que et va passar a tu fa angúnia, i si m'ho fa un altre, vergonya aliena.»
–Bé que us heu relacionat amb Pujol, Pla o Espriu, no?
–«Com més interès nacional tenien, menys relació hi vaig tenir. Cada cop tinc menys cartes d'aquesta gent. I he de parlar de morts, no pas de vius.»
–I recopilar els articles?
–«Això no ho compra ningú. Algú ho ha provat, i són llibres obsolets que acaben a les parades de vell.»
–Però si teniu columnes intemporals.
–«Una selecció de columnes amb vigència perpètua, potser sí.»
–Potser sobre Girona?
–«El retrat literari de la ciutat era d'un àmbit concret i petit. Fer literatura de la ciutat actual costarà molt. Serà difícil una obra com les de Galdós o Gironella. Hauria de ser algú que pugui abastar-ho tot i d'una manera original.»
–Amb Casero, Guillamet i Pujades vau escriure, el 1972, Girona grisa i negra. Com veieu Girona?
–«És impossible tornar enrere. Girona va fer un gran salt amb la democràcia. Al llibre no hi dèiem cap mentida. Era un repàs llarg de la realitat que no sortia al diari oficial i que, com a corresponsals, sabíem. Aquesta Girona es va esbravar i es va escampar la boira quan se'n va el tap de la dictadura. Hi van haver governants que es van dedicar a la pròpia ciutat.»
–I pinten les façanes de l'Onyar?
–«La pintada de les façanes va ser la metàfora. Es van relligar barris i es van trencar muralles. En són responsables els ajuntaments successius i la societat en general. El malefici essencial ja està trencat. En aquella ciutat grisa i negra hi havia tradició, costums, maneres de viure, que li donaven personalitat. En créixer va perdre els valors que la feien ser diferent. Avui, totes les ciutats s'assemblen. Girona era com una gran llosa funerària. Tenia moltes coses negatives, però la identitat s'ha esbravat.»
– En aquelles tradicions s'hi identificava el règim franquista.
– «Molts gironins no deuen haver entrat mai a la Catedral. Girona és diferent i globalitzada. Hi havia uns valors ètics que ja no tornaran. Girona serà diferent a la que van explicar els poetes.»
–Creieu en l'existència de l'oasi gironí, una mena de Girona profunda, la GP, uns ressorts de poder?
–«Hi ha algunes famílies que sí, però no crec que sigui una conjunció de poder, diners i influència. Hi ha famílies que han emergit i d'altres que han caigut. La majoria dels que han estat importants s'han fet ells mateixos. No provenen de grans nissagues... Aquella crosta que s'abrigava amb la senyera, no. Aquí, els catalanistes eren gent més aviat pobra: idealista, no per de grans negocis. Van arribar a ser per ganes de ser-ho.»


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.