“La nostra obsessió és trobar la part contrària”

Els últims quatre anys, el programa té una audiència mitjana de 500.000 espectadors amb puntes, en diversos reportatges, de 600.000. Són dades que tenim coincidint amb Salvados. El programa de Jordi Évole el que ha fet és arrossegar molta gent que abans veia un altre producte televisiu a aquella hora. Quant a l'hora de decidir continguts, no ens ha influït.

La crisi sí que ens ha influït decisivament. 30 minuts no és un programa de resum setmanal però sí que té una mirada d'actualitat, d'abordar els temes dels quals tothom parla. Però també és una finestra oberta al món. No hem de tancar la lupa exclusivament sobre allò que ens passa sinó que hem de fer l'esforç d'obrir-nos al món i veure què hi passa. En aquest sentit, intentem oferir els reportatges televisius més competitius i que més èxit tenen a les televisions internacionals. Són treballs sobre el que està passant com el reportatge Sota el setge que va realitzar el fotoperiodista Ricard García Vilanova.

Va ser un treball que va requerir molta elaboració en el muntatge, vam fer el guió conjuntament i va sortir un relat no sensacionalista, sinó un retrat de com pateix la població un setge d'un conflicte.

Hi ha altres productes informatius com Callejeros o Salvados que, de fet, són un altre gènere periodístic. El gènere del 30 minuts està present a les televisions de tot el món i és una manera d'explicar la realitat sense ser sensacionalistes; és com anar traient les capes d'una ceba, a poc a poc, fins arribar al nucli de la informació. La nostra obsessió és trobar la part contrària; no només el testimoni més còmplice amb l'espectador. El malson amb el reportatge de les preferents era trobar representació de les caixes. No podíem fer un relat només amb les víctimes sinó també incloure-hi les raons dels bancs; el mateix ens va passar amb les elèctriques. I és un exercici molt complicat perquè la gent no es vol posar fàcilment davant la càmera ni et vol contestar. Sinó, els reportatges són coixos. Altres cops apostem per una seqüència d'històries personals per entendre millor la realitat; també ho combinem amb el format d'informe. I és que no hi ha un model típic de 30 minuts, sinó una manera de fer, de mirar la realitat, amb rigor i pluralisme, que, en funció del tema, s'aplica l'estil que hi vagi millor.

Sí, de fet el director per antonomàsia de l'espai, Joan Salvat, ara ho és del Sense ficció. Quant a temàtiques, el Sense ficció s'ha especialitzat en la memòria històrica però també en el documental d'autor. 30 minuts s'ha circumscrit amb aquesta mirada a l'actualitat.

Ara n'estem elaborant un sobre el Senat, també ens centrarem en el cinema català: hi ha molt de talent, i com afronta el problema de finançament. Un altre que tenim al cap és sobre la intimitat i les xarxes socials.

En vam fer un, La independència pas a pas, i òbviament estarem atents a veure com evoluciona la qüestió.

Més que mai, cal reivindicar la figura del periodista, però sobretot la importància d'explicar el context, els antecedents i això ho fa un periodista. He viscut una època daurada dels enviats especials. Ara això és molt car. A Síria, els canals internacionals deixen el corresponsal al Líban i la feina la fa el freelance, que no li queda més remei que buscar-se la vida oferint-se al millor postor. Cal recordar que sense la feina d'aquests freelances, que en molts casos es juguen la vida, quedaria ocult un treball periodístic magnífic.