Comunicació

Joan Comalat

Fotògraf

“La dona guapa és la sublimació de la creació”

El millor moment de la seva carrera professional com a fotoperiodista va ser quan va fotografiar Salvador Dalí. Comalat només tenia 21 anys, però el pintor li va dedicar tota la seva atenció

FOTÒGRAF MOTORITZAT
Els banyolins estan acostumats a veure Joan Comalat moure's amunt i avall amb la seva moto, companya de singladura fotogràfica.
Els periodistes s'han acomodat una mica gràcies a la tecnologia. Fer la feina per telèfon pot ser pràctic,
però no és autèntic
Això de ser creatiu em ve de casa. En la nostra família, una part del cervell és comerciant i l'altra no toca
de peus a terra

Joan Comalat (Girona, 1953) fa més de 25 anys que es dedica professionalment a la fotografia, tant en el vessant fotoperiodístic com en l'artístic. Comalat va començar la trajectòria professional a Punt Diari, on va treballar nou anys, i els darrers vuit ho ha fet per al Diari de Girona cobrint el Pla de l'Estany. Autor de nombroses exposicions a Catalunya i Europa, l'editorial Rigau Editors acaba de publicar un recull de la seva obra en la col·lecció de llibres dedicats als fotògrafs banyolins.

Com es veu el món a través de l'objectiu d'una càmera?
Com si aterressis des d'un altre planeta i observessis la quantitat de coses que fan els humans; són coses que a vegades no entenc, però les retrato.
Fa més de vint anys que fa de fotoperiodista, sobretot al Pla de l'Estany. Té consciència de ser-ne el cronista gràfic?
Els deu últims anys, sí, perquè a banda del vostre corresponsal ningú més fa aquesta feina.
A Banyoles el coneix pràcticament tothom.
Sóc un banyolí d'extraradi. Als vuit anys en vaig marxar; vaig viure a Figueres, Barcelona i Girona. Vaig tornar a Banyoles per una qüestió autoterapèutica: s'hi viu molt bé.
Amb la ciutat té una relació d'amor-odi; per què?
Em dol que a Banyoles hagin desaparegut coses importants vinculades a l'art i edificis molt emblemàtics, per bé que s'ha millorat molt l'aigua i l'entorn de l'estany. Per això la meva relació amb la ciutat és dual.
Professionalment, quin ha estat el seu instant decisiu?
Va ser quan vaig retratar Salvador Dalí. Jo tenia 21 anys i estava molt nerviós, estava acollonit. Va deixar els periodistes de banda per posar per a mi. Ha estat el moment més important de la meva carrera fotogràfica.
Va fer la primera foto de portada de Punt Diari; deuria ser una experiència excitant.
Em van enviar al psiquiàtric de Salt i em van dir que hi estigués tres o quatre hores fent un reportatge. Després de ser-hi tantes hores a dins ja no sabia quins eren els sans i quins els afectats per malaltia.
Ha estat en els dos grans diaris de la ciutat en dos períodes molt diferents de la història del periodisme. Ha canviat molt el periodisme que es feia abans respecte al d'ara?
Al cent per cent. Ara hi ha molts sistemes de comunicació; abans el mòbil, internet i les càmeres digitals no existien. També ara hi ha més burocràcia que abans a l'hora de fer les coses. Potser hem guanyat en un camp, però abans el fotògraf era una mica més lliure per fer la feina.
El periodisme ha perdut voluntarisme?
Els periodistes s'han acomodat una mica; fan moltes coses per telèfon, cosa que no recomano. La gran riquesa que jo acumulo és haver respirat diverses atmosferes de diversos personatges: entrar a casa d'un pintor i sentir l'olor de pintura, d'un notari i sentir olor de notari... Fer la feina per telèfon pot ser pràctic, però no és autèntic.
També ha tingut una intensa col·laboració amb Edicions 62.
Han estat vint-i-cinc anys fent fotografies per a un llibre que es deia Catalunya dia a dia. En tots aquests anys només vaig ser un cop a la redacció de Barcelona. Sempre parlava per telèfon amb Marisa Trigo i quan es va jubilar la vaig voler conèixer personalment. Era la típica senyora de Barcelona, molt educada.
Com ha viscut la transició del món de la química a la digitalització?
Ha estat una transició molt dura. Tenia un amic a La Caixa i sempre li deia que això dels ordinadors no aniria enlloc. Em vaig haver de rebaixar i aprendre-ho tot del món digital. He estat autodidacte també en això, com en un 80% de les coses de la meva vida, inclosa la fotografia.
L'arribada del món digital és bona o dolenta per als fotògrafs?
Totalment bona.
I no promou l'intrusisme?
El primer que hauria de fer una persona que vol fer fotos, encara que sigui amb el mòbil, és comprar-se un llibre de fotografia per saber les coses mínimes, per aprendre, per saber què remena. Per exemple, molta gent es fa una autofoto amb el mòbil; no saben que l'estan fent amb un angular. Si volen lligar amb aquella foto no van pas bé!
L'ofici especialitzat de fotoperiodista està en vies d'extinció?
Sí. Si una persona vol fer de fotoperiodista el millor que pot fer ara és aprendre a fer anar una càmera de filmar. A les televisions petites funciona el model de reporter que s'ho fa tot.
No tot a la seva vida és periodisme; ha cultivat la fotografia artística i fins i tot ha exposat a Holanda. Llàstima que la fotografia d'exposició no doni diners...
He exposat a Holanda, a Andorra, a Eivissa i arreu dels Països Catalans. És una llàstima que siguin pocs, molt pocs, els que puguin guanyar diners amb la fotografia artística, que jo anomeno d'investigació visual. A Girona hi ha un centenar de fotògrafs, però només n'hi ha dos o tres que fan algun ingrés de vendre les seves fotos. Tampoc són ingressos regulars, però.
De la seva fotografia han dit que té una personalitat plena de fantasia i imaginació.
Sóc cosí germà de Lluís Vilà Vendrell, l'artista banyolí que va morir. Ell era una font d'inducció de fer coses atrevides; el trobo a faltar molt. Era un impuls creatiu. De fet, ser creatiu em ve de família. La meva mare pintava, el meu pare tocava el piano, el meu germà toca el violí, i la seva dona, l'acordió. A la nostra família, una part del cervell és comerciant i l'altra no toca de peus a terra.
El 1977 va fundar el col·lectiu
3 Peus, que feia exposicions a la Llotja del Tint. Hi tornaria, ara?
Sí. Vam portar cracks de la fotografia de Barcelona a fer conferències a la Llotja i algun va venir a dormir a casa perquè no teníem diners per pagar-los l'hotel.
I l'any 80 és cofundador i codirector de la Galeria Spectrum de Girona. Una experiència de tres anys: curta però intensa?
Va ser molt interessant. Volíem promoure l'educació visual, juntament amb Ramon Penosa i Quim Bosch. A part d'això de l'Spectrum, vaig estar tres anys a la Casa de Cultura portant cada mes un fotògraf que explicava la seva obra. Va tenir molt d'èxit.
A mitjan dècada dels vuitanta marxa al Centre Internacional de Fotografia de Nova York. Com recorda l'experiència americana?
A la vida has de lluitar; jo ja havia estat als Estats Units i se m'havia posat al cap anar a fer uns workshops en aquest centre. Vaig demanar a El Punt un permís de tres mesos. Em vaig assabentar que donaven unes beques, en vaig demanar una i me la van concedir. Amb aquests diners, una ajuda dels meus pares i uns cèntims estalviats vaig poder-ho cobrir tot menys el dia a dia, que l'havia de solucionar. Vaig menjar molt d'arròs!
Té un fons a la Diputació amb més de 100.000 negatius.
Malgrat que algú pugui dir que sóc una mica gasiu, sempre he fet les coses a la vida per amor. Entregar els negatius és un acte d'amor a la societat. Per mimetisme, molts fotògrafs han fet el mateix. El primer a fer-ho, abans que jo, va ser en Pablito, després Miquel Ruiz, Dani Duch i altres. Ara aquest arxiu és dels millors de Catalunya.
Content amb la publicació de Rigau Editors?
Pensava que només dedicaven llibres a fotògrafs desapareguts. Ha estat un detall per part de Rigau dedicar un llibre a un fotògraf que encara és viu, ara que encara més o menys m'aguanto els pets. L'única condició era que totes les fotos del llibre fossin fetes a Banyoles, excepte una d'en Maragall, feta a Rupià.
En el llibre demostra una predisposició especial per la dona nua.
No estic casat, però sempre he idealitzat les dones. Quan tenia 40 anys buscava la dona com a punt sublim de bellesa del creador, si és que hi ha un Déu, i la vaig trobar. He retratat dones molt guapes. La dona guapa és la sublimació de la creació divina, és una radiació de llum.
És un artista complet, també és músic.
El meu primer grup el vaig fer amb quinze anys, i des d'aleshores no he deixat la guitarra. Ara estic aprenent a tocar l'acordió.
Alguna vegada s'ha definit com un místic i un home de bé.
Els que hem estat en col·legis d'hermanos hem acabat impregnats d'un cert misticisme. I com a home de bé, intento no fer mal a ningú.
Té mèrit mantenir un cert misticisme quan està en constant contacte amb la realitat.
La vida té dues vessants: l'íntima i la pública. Quan estàs en públic et transformes una mica. En la intimitat m'agrada meditar cada dia i fer gimnàstica.
Es veu molts anys amb la càmera a la mà?
Em volia jubilar als 62 anys, això no vol dir que deixi de fer fotos, però hi ha moltes coses que m'agraden, sobretot viatjar. Em veig encara amb la càmera a la mà, però per fer treballs per devoció, no per obligació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.