Comunicació

La crònica

“La guerra és un lloc fosc i terrible”

Des del dolor tot sovint s’explica què és l’amor. En el cas de Manel Alías Tort (Berga, 1977), ell explica què és el dolor des del seu amor per Rússia. Qui ha estat molts anys el corresponsal de TV3 i de Catalunya Ràdio en aquell país i durant l’any 2022 l’enviat especial a la guerra d’Ucraïna va demostrar ahir, en una Casa de Cultura de Girona plena a vessar, els seus dots de fer-se escoltar fent allò que li ha fet merèixer el Premi Nacional de Periodisme: ser proper i fer-se sentir proper amb el relat que explica, amb una mirada pròpia i amb una enorme sensibilitat. Els temes eren prou complexos, una guerra que ens afecta a tots i les complexitats de la política i la societat russes, i als quals el periodista va intentar donar resposta en una conversa conduïda per la periodista Marta Costa-Pau, en el marc de la Setmana dels Rahola.

Intentant desfer tòpics, desmarcant-se de qualsevol aura heroica i fins i tot assumint que l’atzar i la sort sempre l’han acompanyat –i això, lluny del narcisisme que tenen altres corresponsals de guerra, com un que va intervenir d’entre el públic en el torn de preguntes–, Alías va començar per confessar la “poc modèlica” forma com va anar a parar a Moscou. “Volia voltar pel món, però vaig fer números i no podia anar més enllà de Sabadell”, així que va haver d’aplicar el pla B: optar a la plaça que oferia TV3 i fer mèrits per anar a la de Londres. Així de ras i simple.

Per a sort nostra va ser ell qui hi va anar i va poder oferir aquelles cròniques tan personals que hem pogut sentir, no sense “posar-se les piles”, com diu, i intentant conèixer un país complex fugint d’idees prefabricades. Un “codi per desxifrar” que va necessitar el seu temps. El primer que va descobrir va ser que “si aquí els polítics temen els periodistes, allà són els periodistes els qui temen els polítics”, remarcant que la versió oficial no és fiable, gens. Tampoc la propera ara que estem en temps de guerra, com va detallar, “en què ni els amics volen opinar per telèfon”. Que és complicat treballar-hi, i encara més saber el que realment hi passa, va quedar clar.

Es va esplaiar per fer-nos entendre que el poble rus ha patit. “Molt, i tampoc ho ha tingut fàcil per expressar-se”, en el sentit que votar allà no és d’una qualitat que en diríem democràtica; no hi ha dret a la protesta ni a la manifestació, i la població ha acabat renunciant als seus drets.“D’aquí que estiguin millor preparats per rebre males notícies”, va afegir.

El periodista català creu que pot haver estat vigilat, però mai s’ha sentit amenaçat. “Soc massa petit, no crec que els molesti”, va dir. Cert que sempre que ens informava des d’allà, ho feia calculant frases i qualificacions que el poguessin posar en algun compromís, com dir que el conflicte armat era una guerra. Alías té clar que calen periodistes que informin des dels conflictes. Tanmateix, com expressa, té recança absoluta a convertir aquesta feina en un acte d’heroisme com a vegades es presenta, fent referència a l’enquesta que, feta a estudiants de la facultat, sortia que convertir-se en periodista esportiu i ser corresponsal de guerra eren les sortides més desitjades. “Això és molt perillós, mitificar el conflicte bèl·lic, convertir la guerra en un decorat espectacular. No, allò és un lloc fosc i terrible!” Tant, que dubta tornar-hi mai, sent conscient també que la família és qui pateix més.

Més complicat li resulta trobar respostes, diu, com albirar un final de la guerra. “No sabem com ni quan acabarà.” L’únic que sap és que “Rússia sí que hi ha perdut”. Ho va argumentar dient que l’OTAN està més forta que mai, que de desnazificar com pretén Putin, “res de res”, amb un Zelenski heroic no només per a Ucraïna, i uns Estats Units a qui la guerra sembla que els afecta poc, per no dir el contrari. “L’únic que n’ha tret Putin, amb aquesta guerra, és que tots estiguem pitjor que fa un any i que el món trontolla perquè ell és poderós, i això li deu agradar.” I una dada per acabar, que fa basarda: si a Rússia hi van morir més de 20 milions combatent en la Segona Guerra Mundial en el que ha esdevingut el màxim orgull històric, què no pot passar?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia