Res no és per sempre

“Els controladors aeris de l’aeroport Girona-Costa Brava estan en inferioritat retributiva i de plantilla respecte del personal d’altres aeroports on l’activitat és un 2.500 % inferior, segons denuncia el sindicat de controladors...” Així començava una informació firmada per una servidora el 13 d’agost de 1988 a la plana 8 del que en aquell moment es deia Punt Diari. Feia poc que hi treballava. Hi vaig arribar aquell mateix estiu acabada de sortir del forn de la universitat, on havia estudiat ciències de la informació. O sigui, periodisme. Aquell primerenc article sobre els controladors aeris va ser com una premonició del que vindria després, ja que gran part de la meva activitat al diari va ser a la secció d’economia.

Ara, quan pensava de què podria parlar i què voldria explicar en aquest article, em van venir al cap moltes històries i anècdotes relacionades amb notícies sobre empreses i entitats que malauradament ja no existeixen. I és que em va tocar viure’n de sonades. La que més, el declivi i la caiguda del Grupo Torras-KIO, antiga Torras Hostench, que va arrossegar les empreses tèxtils Indústries Burés d’Anglès i Coma Cros de Salt i també va afectar de ple la paperera Torraspapel de Sarrià de Ter. Recordo especialment les assemblees dels treballadors i les treballadores de la Burés a Anglès i les seves multitudinàries manifestacions a la Barcelona postolímpica, amb tancada a les oficines del Grupo Torras inclosa. Aquell dia jo m’havia convertit en un implant –ara sé que es diu així– dels treballadors que es van traslladar de bon matí a la capital per intentar forçar una solució que permetés la continuïtat de l’empresa i dels llocs de treball.

La cosa es va anar escalfant i va ser necessària la intervenció de la policia per evitar que els empleats ocupessin l’edifici. Mentrestatant jo era a dins amb el grup que intentava entrevistar-se amb algú que manés, cosa difícil perquè el Grupo Torras-KIO, liderat pel inefable Javier de la Rosa, ja era en aquell moment un desgavell monumental. En algun moment vaig sortir a fora per trucar des d’una cabina al diari per explicar què estava passant. Que havíem ocupat les oficines, jo inclosa, i que esperàvem a veure què. Sí, sí, vaig trucar des d’una cabina. Perquè el 1992, de mòbils, res de res. I internet, encara menys. I tot i que ara sembli impossible, la feina es podia fer igual.

Com deia, als anys noranta les crisis de les tèxtils van ser sonades. Tot el contrari d’una altra, que seguint la fama de respecte i discreció que caracteritza la societat japonesa, gairebé va passar sense pena ni glòria. O així és com ho recordo, que a vegades la memòria pot ser molt selectiva. Em refereixo a la de la multinacional japonesa Panasonic, amb fàbrica a Celrà. Recordo perfectament d’aquesta empresa l’acte simbòlic de la plantada d’un arbre commemoratiu cada vegada que se celebrava una fita. Com per exemple el vintè aniversari de la implantació al municipi, o que s’havia assolit la xifra concreta i rodona de fabricació de l’aspiradora número 500.000. Tot molt ordenat, net i polit. Eren els anys noranta del segle passat i, encara que pugui sonar estrany, les mateixes autoritats que assistien a aquells actes se sorprenien de segons quins costums que vistos amb els ulls d’avui trobem ben normals. Com comprovar que la plantilla feia gimnàs abans de començar la jornada laboral o veure repartits per tota la fàbrica missatges per animar a tenir bona actitud a la feina.

Eren altres temps i ara res és el mateix. Com els bancs i les caixes, que cada any convocaven els periodistes per presentar-nos cofois els resultats anuals, la majoria dels quals ara ja desapareguts. Com Banca Catalana, Caixa Girona, Caixa Terrassa, Caixa Catalunya... Habitualment ho feien durant un dinar a l’hotel Fornells Park, ara també desaparegut com a hotel, però que en aquella època era el mes top de la ciutat. Es podia donar el cas que en 15 dies anessis a dinar al Fornells Park cinc o sis vegades. Ells, perquè evidentment sempre eren homes, semblava que s’ho agafaven com un divertimento i amb certa actitud prepotent de pensar que els periodistes no ens podíem permetre aquell dinar de luxe, que era veritat, i que, si ens tractaven bé, l’article que escriuríem seria més favorable, que no era tan veritat.

El cas és que tot això és el que m’ha passat pel cap que volia compartir quan m’he posat a escriure. Tot pensant que per molt que ens ho sembli, res és permanent. Un article que no voldria acabar sense donar les gràcies a aquest diari que ara fa 45 anys per l’oportunitat que em va donar i perquè si res he après del periodisme ha estat gràcies als 23 anys que hi vaig treballar.