Necrològiques

CULTURA

El llegat d’Albert Manent, 10 anys després de la seva mort

El 14 d’abril del 2014 moria a Barcelona l’escriptor Albert Manent i Segimon, que va néixer a Premià de Dalt el 23 de setembre de 1930. Com si es tractés d’una fina ironia pròpia d’ell, precisament va morir en un dia tan assenyalat com la proclamació de “la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica” del 14 d’abril 1931, segons la tercera declaració que va fer Francesc Macià, futur president de la Generalitat de Catalunya. I tots sabem que, per desgràcia, la Segona República va acabar com va acabar.

Manent era una persona que s’estimava profundament el país i que creia molt més en la tasca del dia a dia d’anar enfortint Catalunya i assolir petites, mitjanes i grans victòries, que no en les grans proclames inicialment il·lusionants que posteriorment fracassaven i portaven a la frustració i al desànim. Ell era persona d’anar a guanyar, i no pas d’anar a perdre.

El seu catalanisme li venia per les dues branques de la família: el seu pare, el poeta Marià Manent, i el seu avi Domènec Segimon, advocat, el qual va ser jutge municipal i tinent alcalde de Reus per La Lliga. Albert Manent va formar part d’alguns grups del catalanisme catòlic que lluitaven contra el franquisme i que es movien a l’entorn de la figura de Jordi Pujol, que aleshores ja despuntava com a líder.

Convenientment fitxat per la policia espanyola, durant un bon temps –parlem dels anys cinquanta del segle passat– havia d’anar a declarar de tant en tant a la policia com a mesura de control. De vegades l’anaven a buscar i se l’emportaven a la temuda comissaria de la Via Laietana. Quan tornava a casa deia: “papà, un dia d’aquests em pegaran”. Tanmateix, va tenir la sort que mai el van arribar a pegar ni a torturar segurament pel fet que el seu pare estava molt involucrat en el PEN Català, associat al PEN Internacional, i el franquisme era suficientment intel·ligent per saber-se frenar davant de causes que els podria portar a una polèmica pública internacional que els desprestigiaria.

El coneixement de la seva obra és abastament coneguda, que comprèn fins a 60 volums (inclosos els 7 dels 9 pòstums que s’han publicat fins ara), però en detallarem uns trets definidors. Més d’una vegada el meu pare m’havia explicat que tenia vocació per conrear aquells gèneres literaris de creació, com la poesia, el conte i la novel·la. El cert és que els seus primers dos llibre publicats, Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951), eren poemaris.

Posteriorment, en una conversa que va mantenir amb el seu amic poeta Joan Oliver “Pere Quart”, aquest li va fer la reflexió següent mitjançant unes paraules semblants a aquestes: “Manent, si tots escrivim poesia, aleshores qui es dedicarà a relatar la nostra història?”. I des d’aleshores ençà Manent mai més va escriure poesia i es va dedicar a fer història de la cultura, entre d’altres gèneres.

Entre els lectors i la crítica sempre han estat molt apreciats tant les seves biografies dels principals poetes noucentistes (Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix, Jaume Bofill i Mates, Marià Manent i Tomàs Garcés) com els seus cinc volums de retrats literaris d’intel·lectuals, polítics, religiosos, activistes i “algun il·luminat”, com els anomenava ell.

Pel que fa a les biografies, li va quedar per fer la de Josep Maria López-Picó, però mai va acabar de posar-s’hi perquè fer-la significava haver-se de llegir la seva extensa obra poètica, i per això no tenia temps. De retrats en va arribar a publicar un total de 94, dels quals 89 eren recollits en els llibres i cinc els va publicar dispersament a la Revista de Catalunya, un dels quals dedicat a Albert Jané, el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Fa un cert temps, algun editor havia mostrat interès en publicar-los tots en un sol volum, però per ara la cosa no ha tirat endavant. Mai va arribar a publicar un dietari o unes memòries completes, però sí diversos volums parcials: El molí de l’ombra. Dietari polític i de retrats (1946-1975) (1986), La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956) (2008), Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) (2010) i Sota els estels de Ca l’Herbolari. Un infant a la Guerra Civil (2013), els quals, tots els anys sumats, arriben a explicar 41 anys dels 83 i mig que va viure. Una informació que espero a ampliar els propers anys, ja que un servidor treballa en aprofundir en la seva vida.

Altres gèneres els quals va treballar Manent van ser els estudis històrics, literaris i bibliogràfics sobre la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i l’Església, al costat d’estudis sobre editors del nou-cents, sobre la presència històrica del llop a Catalunya i de biografies sobre Cercós, un guerriller carlí, i Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya.

També destacà amb la publicació de diverses toponímies del territori del Camp de Tarragona i dels reculls dialectals de núvols, boires i vents de fins a 22 comarques catalanes, de vegades en col·laboració amb altres persones, una tasca fruit d’enquestes fetes poble per poble que, segons el Dr. Josep Murgades, és “pròpia dels franciscanisme”. I excel·lí en la direcció de diccionaris que han estat i són font de consulta i prou útils per al país: Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992-1993); Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (1998-2000), juntament amb Ramon Corts i Joan Galtés; i Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (2013), juntament amb Josep Poca.

El meu pare tenia una devoció pels seus mestres, que eren molts, i el seu amic Joaquim Molas se’n reia dient-li que “en tens tants que et descomptes”. No va deixar mai de treballar fins pocs dies abans de la seva mort, tot i que a partir dels 80 anys (es va jubilar a l’edat de 73), quan va començar a tenir problemes de salut, va afluixar significativament el ritme. Gat vell i ja malalt, l’inici del Procés el va seguir amb cautela, i patia, perquè hi veia molt de sentiment i poca raó, i intuïa que els preparatius no eren suficients per assolir un repte majúscul a causa de la ingenuïtat o falta d’experiència, tal com es va demostrar posteriorment. Recordo que tres anys abans de morir –sempre va tenir el cap clar–, li vaig preguntar si ell voldria la independència posant-li com a exemple la “teoria del botonet” (fer la secessió sense una trencadissa excessiva), i em va respondre immediatament i sense dubtar-ho amb un “és clar que sí!”.

Albert Manent va formar part del que jo anomeno “generació Pujol”, que va més enllà de les sigles d’un partit polític. Com afirma amb encert la filòloga Pilar Garcia-Sedas, es tracta d’una generació irrepetible, i és que era una generació que per sobre de tot pensava en el país i que coneixia perfectament les seves virtuts, el seus defectes i els seus límits. Van fer una tasca memorable.

Després de treballar força anys a l’Editorial Joventut, Manent va ajudar a reconstruir la nació quan va tenir l’oportunitat de treballar a la Generalitat de Catalunya, primer al Departament de Cultura com a director general de Difusió Cultural i després al de Presidència com a assessor del president Pujol.

Manent era una persona que més aviat veia el got mig ple, però que precisament, en veure la part buida, treballava per omplir-la. I això l’estimulava a continuar treballant per Catalunya, fins i tot en els moments més difícils, els del franquisme. Els últims anys es lamentava de la pèrdua de qualitat, en termes generals, que impregnava molt sectors de la societat. Igual que Joan Triadú, Josep Maria Ainaud i d’altres, pensava sempre en el relleu generacional i ajudava, sempre que li ho demanaven, la gent jove: els rebia a casa i els donava informació a aquells que estaven fent la tesi, a d’altres els esperonava perquè estudiessin un tema literari o històric poc tractat, els encoratjava en la cultura de l’esforç i a fer bé la feina...

En definitiva, els orientava des del realisme més il·lusionant. Quan va morir, un amic meu em va dir: “pots estar ben orgullós del teu pare: era una persona coherent”. Certament, la seva coherència entre el pensar, dir i fer al llarg de tota la seva vida el col·locava entre les personalitats que eren referents per a molts.

El llegat d’Albert Manent és múltiple, i significa també no perdre la fe en el país, treballar per a les noves generacions i anar a buscar victòries.

(*) Filòleg, historiador. Fill d’Albert Manent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.