Urbanisme

Urbanisme

Un projecte fallit

Ara fa 25 anys, l’històric vapor tèxtil Terrassa Industrial, tancat a finals dels seixanta, iniciava la transformació en dos gratacels i galeries comercials

L’Ajuntament va concebre un projecte a mida que preveia ‘estirar’ el centre de la ciutat des de la plaça Vella fins al nou complex lúdic i d’oci

El pla va fracassar i les galeries comercials estan buides

Ara fa 25 anys, les màquines van començar a moure terres al solar que havia ocupat l’antiga Terrassa Industrial, un dels vapors de tints i acabats més potents del país durant la postguerra i que va haver de tancar per la crisi del tèxtil dels anys 70 al barri del Segle XX. Aquest era un solar que esperava una solució des que el pla general del 1983 l’havia convertit en una àrea de millora urbana (AMU), una figura urbanística ideada per facilitar la reconversió d’antigues peces industrials situades al centre de la ciutat i ja en desús en zones d’habitatges, serveis i equipaments. La bondat dels AMU era que els promotors estaven obligats a cedir una part del sostre edificable. La realitat, però, és que en molts casos aquestes cessions van servir per guanyar vials i espais públics que després ha de mantenir l’Ajuntament i no pas nous equipaments. En el cas de la Terrassa Industrial, el desenvolupament urbanístic es divideix en dues fases molt diferents, la que s’iniciava ara fa 25 anys i que va culminar amb la construcció d’habitatges públics i l’adequació de la plaça al costat de l’antiga xemeneia de la fàbrica tèxtil, i les obres que van culminar, l’any 2004, amb la inauguració del que es va anomenar el Parc Central Segle XXI, un espai conegut com les Torres del Segle XXI pels gratacels que hi ha .

En els anys previs a la construcció de les torres, l’Ajuntament de Terrassa va esmerçar molts esforços a fer entendre que aquest espai no era una peça individual, sinó que formava part d’un pla més ambiciós per estirar el centre de la ciutat cap al barri del Segle XX. La idea, verbalitzada en moltes ocasions pel mateix alcalde, Manuel Royes, era generar una nova gran rambla de vianants entre la plaça Vella i el nou Segle XXI. La realitat, però, és que aquest flux, teòric, de vianants, no existeix i el complex del Segle XXI és com un bolet que no acaba de connectar amb el centre. I aquest fet objectiu té part de la culpa del fracàs continuat de moltes de les iniciatives econòmiques que s’hi han instal·lat, sobretot des del tancament, el maig del 2012, dels multicinema.

Salvador Pérez, que llavors era el president de l’associació de veïns del Segle XX, atribueix el pla “al concepte erroni de ciutat que hi havia: no es pensava en la ciutat cap a dins, en com millorar els serveis a les persones, sinó en el concepte erroni de deixar de ser poble… com va quedar clar en el pla general del 1998, que marcava un sostre de 250.000 habitants i feia impossible un desenvolupament sostenible de la ciutat”. Pérez defensa que la proposta que feien els veïns era vàlida, “justament perquè era sostenible”. “El nostre projecte incloïa habitatge, públic i privat, una plaça de veritat, no com la que va quedar, equipaments i un aparcament perifèric, justament per evitar que els cotxes arribin al centre de la ciutat”, recorda. Pérez defensa que hi havia un cert acord en aquest primer projecte, però que va ser el consistori el que va canviar d’idea. “Algú va omplir el cap a Royes amb la idea que Terrassa no podia ser plana i van començar a treballar en un projecte faraònic amb torres de fins a 30 plantes…”, defensa el líder veïnal. “Per aquest motiu”, argumenta, “es va anar a buscar a un empresari en aquell moment de moda, Guillermo Cabello, que va acceptar”. Els veïns s’hi van oposar i van aconseguir diferents canvis en el projecte, com ara una rebaixa en les altures de les torres

L’empresa de Cabello, llavors també president del Terrassa FC, Inmovalero, va impulsar el complex residencial i comercial que es venia amb el nom comercial de Les Torres del Segle XXI i que incloïa uns 150 habitatges d’alt nivell distribuïts, inicialment, en tres grans gratacels, un supermercat de proximitat i unes galeries comercials que sumen uns 35.000 metres quadrats i un aparcament de rotació de 700 places. Finalment, la Generalitat va imposar que part del sostre edificable es fes en un edifici més baix i dos gratacels de 15 plantes.

Des de llavors, la història d’aquestes galeries comercials va lligada a la quantitat de cadàvers empresarials que ha deixat al seu pas. Més enllà de la pròpia empresa de Cabello, ara amb la seu al Brasil, la quantitat de firmes que han passat per les galeries és innumerable: el Mesón El Jamon, Per Àpats, Friends Coffe-Bar, D-Fusta, Pricoinsa, Caixa Penedès, Caixa Terrassa (l’actual oficina del BBVA també ha tancar recentment), o fa pocs mesos Wasabi, en són només uns exemples. El tancament dels multicinema, però, va ser, potser, un dels cops més durs, ja que, si més no, trencava el discurs oficial que el centre s’havia ampliat cap al Segle XX. L’Àrea Catalana d’Exhibició Cinematogràfica va tancar les onze sales del multicinema el 26 d’abril de l’any 2012, i ho va fer assegurant que era una “decisió administrativa” i que tenia la intenció de tornar a obrir després d’uns quatre mesos d’obres. De fet, el cartell que hi ha a les antigues taquilles del cinema encara diu que el tancament és provisional.

En José Arévalo, gerent del John’s Italian Restaurant & Caffé, local que juntament amb el Chumi-churri són uns dels únics que sobreviuen, i el Xavier Raso, antic treballador del complex i veí, asseguren que “la història del complex venia marcada des del seu inici: construït i gestionat per la mateixa empresa promotora en l’auge de la bombolla immobiliària, va ressentir-se molt de la incipient crisi i va deixar buits aproximadament el 90% dels locals”. Arévalo i Raso expliquen que “des de l’any 2010 es va intentar reprendre el contacte amb la ciutat promovent diferents accions publicitàries i d’integració a la ciutat; vam ser patrocinadors de la festa major de la ciutat, vam promoure un mercat d’artesania els dissabtes, la pista de gel, concerts…”. Amb vista al futur, i tot i els problemes, Arévalo i Raso són optimistes sobre la possibilitat que el complex comercial se’n surti, tot i que, actualment, passejar per les galeries comercials sigui fer-ho saltant de local buit en local buit.

Trenta anys de litigis
La història de la Terrassa Industrial sembla destinada als conflictes. La fàbrica de tints i acabats va presentar suspensió de pagaments l’any 1967, després de diversos processos de reestructuració que havien reduït la plantilla en 700 treballadors, tot passant de 900 a 200. Va començar un procés de litigis entre els antics treballadors, el seu advocat i la Generalitat, que no va cloure fins a finals dels anys 90, quan els terrenys van passar a ser públics.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Pedagogia per a un busseig més sostenible al litoral

L’ESTARTIT

La CUP insta ERC a buidar i restaurar Vacamorta

cruïlles

Denuncien una altra tala d’arbres a la Fosca

PALAMÓS
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Cel serè o poc ennuvolat fins a mig dia

Barcelona

Normalitzada la circulació de trens entre Gavà i el Prat de Llobregat

Barcelona

La petjada humana en el medi

girona

Primer pas en ferm per construir habitatges de protecció oficial a Girona

Girona

Salut reobre el CAP de Salt que va quedar inundat

Salt

Ilsa comença les proves del seu primer TAV

barcelona