Societat

Joan Gratacòs

President de la Fatec a la demarcació de Girona. Jutge de pau de Besalú

“No tornarem a tenir tant nivell de benestar”

Creu que les generacions més grans han comès l'error de malacostumar els joves a gastar més del que es necessita i no han sabut educar-los perquè siguin conscients del valor de les coses

‘JOAN ZAFONT'
A Joan Gratacós, molta gent de Besalú el coneix com a Joan Zafont perquè, a la casa on va viure, s'hi havia estat el religiós i filòsof besaluenc dels segles XVIII i XIX que es deia així
Sent jutge de pau, durant molts anys vaig poder dir que no se'm separava mai ningú, però darrerament ja no és així
No vaig ser un sastre vocacional. A més
de la sastreria, teníem botiga. Això era el que m'agradava, la venda, el tracte amb la gent
Joan Gratacós Fernández, nascut a Besalú el 1927, ha estat sastre i botiguer. Actualment és el president a la demarcació de Girona de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec), delegat local de la Germandat de Donants de Sang, membre del Consell Consultiu de la Gent Gran de la Garrotxa, representant d'aquest organisme en el Consell Consultiu de Catalunya i jutge de pau del seu poble des de fa 25 anys. Joan Zafont –com també se'l coneix a Besalú perquè va néixer a la casa on havia viscut l'abat Zafont– fa un programa a Ràdio Besalú que aviat complirà 30 anys. I per acabar d'omplir l'agenda, des de principi d'any cada quinze dies se'n va a una residència d'avis a explicar contes.
D'on treu el temps, per fer tantes coses?
Quan encara estava a la botiga ja feia moltes activitats. En jubilar-me vaig pensar que trobaria a faltar l'ambient de la botiga perquè a mi m'agrada tractar amb la gent, però a còpia de fer moltes activitats no ho trobo a faltar.
A la gent gran, què és el que més li preocupa?
És difícil de concretar. Jo el que veig és que hi ha molts avis que es veuen obligats a ajudar els fills i néts amb els diners que havien estalviat tota la vida. A la Fatec fem el que podem, mirar d'influir en les decisions de l'administració. Pensa que la Fatec representa unes cinc-centes mil persones. Quan van fer la llei de dependència, per exemple, ens van escoltar i s'hi van incloure força aspectes que nosaltres havíem proposat. Què ens preocupa? No hi ha dret que el govern de Madrid no doni a Catalunya el que li correspon i que a la gent gran ens augmentin la pensió tan sols un 0,25 %, quan el nivell de vida ha pujat molt més.
Cada cop hi ha més gent gran en comparació amb joves. Això no el converteix en un col·lectiu influent?
Passa que hi ha molta gent gran que no es vol pronunciar. Pensen el que sigui, però no s'expressen. Tampoc tenen tirada a treballar pel col·lectiu. “Jo ja estic bé”, diuen. Potser ens hem tornat una mica egoistes. Falta solidaritat entre la gent, no hi ha consciència de ser un col·lectiu. En el meu cas, jo faig moltes coses perquè em considero una persona afortunada a la vida, i intento tornar, sobretot a la gent gran, el que la vida m'ha donat. De totes maneres sí que la gent gran comença a tenir un pes i se l'escolta més. Fins fa poc érem com invisibles.
Creu que la seva generació deixarà un món millor als més joves?
Deixar un món millor avui dia és molt difícil. He tingut la sort d'estar jubilat ara. Els que vindran després no sé com se'n sortiran.
No m'espanti!
Intentarem deixar-vos-ho bé [riu]. Crec sincerament que hem tingut un excés de benestar i que ja no el tornarem a tenir. Recuperarem un benestar, però no estarà tan amunt. De totes maneres, tot depèn de la mentalitat de cadascú. En aquests anys de tanta abundància, jo comprava un suet [un jersei] o una camisa si realment em feien falta, però hi havia gent que, com que tenia tants diners, comprava no pas el que necessitava, sinó molt més. Hem fet un excés de consum i això no és bo. Les coses s'han de fer sempre en la mesura correcta. Sempre he pensat que hi hauria d'haver un contacte intergeneracional perquè els més grans poguéssim explicar la nostra experiència.
Els joves fan més cas ara dels grans que uns anys enrere?
El jovent surt dels estudis molt ben preparat i té uns bons coneixements. Però –i d'això, la culpa la tenim els pares– com que nosaltres vam passar unes èpoques molt dures, quan va venir l'abundància vam voler que els fills tinguessin de tot. “Vols una moto? doncs tindràs un cotxe. Vols això, doncs més”, i no han pogut valorar el que costa tenir una moto, tenir un cotxe, tenir una casa... I això ha estat un pecat per part nostra, no hem sabut educar el jovent perquè fos conscient del que valen les coses... Amb l'atur que hi ha, això que el jovent estigui molt preparat i no trobi feina, clama a Déu.
Com va anar, que el nomenessin jutge de pau?
Un bon dia em van cridar de l'Ajuntament per dir-me que havien de proposar algú per al càrrec. “Hi posarem el teu nom, però no és pas segur que surtis.” Jo vaig dir que endavant. Al cap de tres mesos em van avisar que era jutge de pau. Cada cert temps s'ha anat renovant i jo, encantat, perquè m'agrada.
Amb 25 anys d'experiència en el càrrec, deu haver viscut situacions de tota mena.
He tingut sort perquè Besalú no és un lloc problemàtic, en comparació amb altres municipis. Tens feina, però sempre m'hi he sentit a gust. Quan feia poc que ho era em van dir: “Has de fer un casament.” Jo no en tenia ni idea de com anava una cerimònia d'aquestes, però vaig considerar que estaria bé que escrivís un petit sermó. I des d'aleshores ho he fet així, amb un sermó fet exprés per a cada casament.
Ha fet un seguiment de com han anat els matrimonis que ha oficiat?
Durant molts anys vaig poder dir que no se'm separava mai ningú. Malauradament, en els darrers temps sí que se me n'han separat uns quants. Puc dir amb satisfacció que he casat dues o tres parelles d'homes i dues o tres de senyores. Precisament al cap de quinze dies d'haver casat una d'aquestes parelles de senyores em van escriure per felicitar-me i dir-me que tenien amistats que els demanaven una còpia del sermó que els vaig llegir.
Això seria la part bona de ser jutge de pau, però segur que també deu tenir inconvenients.
De feines dolentes no n'he tingut cap. Sí que és veritat que, al principi, hi havia dues o tres persones grans que em venien a trobar a casa per coses insignificants que a ells els semblava que els ho podia solucionar el jutge de pau. Com si jo fos un psicòleg. Sortosament, de gent d'aquesta ja no n'hi ha.
Vostè era sastre, oi?
El meu ofici era el de sastre. Ara bé, ho vaig ser perquè el meu pare ho era.
O sigui, no va ser un sastre vocacional.
No, no ho vaig ser. A més de la sastreria, teníem botiga de confeccions. Això era el que m'agradava, la venda, el tracte amb la gent. Els bons sastres d'abans –ara ja no n'hi ha– havien de ser artistes, i jo no ho era. El meu avi, Joan Gratacòs Bosch, va venir de Barcelona a final del segle XIX o principi del XX i es va casar amb una noia que a casa seva tenien una botiga i taverna. Més endavant van veure que la part de taverna no els agradava i van canviar el negoci per un de robes. Però l'avi es va adonar que amb això no en faria prou per guanyar-se la vida i va anar a la sastreria Modelo de Barcelona, que era a la Rambla, a comprar uns patrons per fer vestits d'home. Només en va comprar d'una sola mida i amb aquells patrons va anar fent pantalons i vestits, sense ser sastre. “Joan, em sembla que em puja una mica d'aquí”, li deien, i ell responia: “No, home, no veus que t'està molt bé?” En aquella època, si parlaves bé, ho podies fer, això. Després, el meu pare sí que va aprendre a ser sastre sastre. I jo vaig continuar.
El dia de mercat devia ser el dia de més feina a la botiga.
Sí, venia molta gent de pagès al mercat del dimarts a vendre les gallines, els conills, els pollastres... Amb els diners que feia, aquella gent venia a la botiga a comprar, però si comprava per cent pessetes, te'n pagava 25. “Joan, ja te les pagarem més endavant”, deien, i en una llibreta nosaltres anotàvem el nom de la casa de pagès –no pas el nom de la persona– i el que quedaven a deure.
O sigui, fiava.
Fiàvem, però no cobràvem mai interessos, no com els bancs.
I la gent complia?
En aquell temps, la gent complia sempre. Ara bé, quan vam tancar la botiga em van quedar a deure molts diners, que no he recuperat mai.
I ha col·laborat amb Ràdio Besalú des del primer dia, tinc entès.
Sí, ara fa 28 anys. Vaig començar a fer el meu programa, el Gota a gota, al mes de juny.
Tot venia perquè vostè era el delegat de la Germandat de Donadors de Sang, oi?
Exacte. La idea era fer propaganda de les campanyes de donació de sang, captar gent. Resulta que em van venir a buscar perquè em fes càrrec de la germandat a Besalú. Va venir a veure'm un senyor que parlava molt bé: “No s'ha de fer res, no pateixi, només penjar la pancarta i passar els programes els dos cops a l'any que es fan les donacions.” Bé, doncs si no s'ha de fer res, ja ho sabré fer, vaig pensar [riu]. Però quan va ser l'hora de la veritat, jo mateix em vaig proposar augmentar el nombre de donacions. En aquell moment es feien unes cinquanta bosses cada vegada. “Joan, i si poguessis arribar a 75?”, vaig dir-me. Vaig recórrer a la ràdio per fer propaganda i sí, primer vam arribar a 75, després a 100, a 150, a 200... i un dia vam fer 224 bosses, en un primer dissabte d'agost, en plenes vacances. D'on va sortir la gent? No ho sé, però és el rècord que tenim. Deu fer 12 o 13 anys, d'això.
Les xifres ara són més modestes?
Tenim més donants, que és jovent, però o bé no recorden que han de venir o bé tenen altres coses a fer, però la qüestió és que no es dóna tant. Estem al voltant de cent bosses. Quan va començar a baixar la xifra primer em vaig alarmar, però després vaig veure que passava a tot arreu.
Som menys solidaris ara que abans?
No seria ben bé això. El dia que hi ha una marató a Olot, posem per cas, com que se'n fa molta propaganda, hi va molta gent. Però és aquest dia i prou, mentre que de sang se'n necessita tot l'any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia