Barcelona no oblida el seu passat de barraques
Una gran placa recorda els veïns dels antics barris de barraques de Montjuïc
Desenes d'habitants d'aquells barris es retroben en una cita històrica
Barcelona continua fent justícia als milers de persones que durant bona part del segle XX van viure en barraques, en diferents indrets de la ciutat. Ahir, els homenatjats van ser aquells veïns que omplien la muntanya de Montjuïc. En honor a ells, una gran placa presideix el sector on hi havia l'antic barri de Can Valero, un dels més poblats.
Amb la d'ahir, ja són nou les plaques que ajuntaments de diferents colors han anat destapant. A Montjuïc, durant tot el matí, es va viure una emotiva jornada de retrobaments. En Juan i la Carme es van conèixer en un dels centres culturals que es van improvisar per suplir la manca de serveis. Arribats d'Almeria i Còrdova, no saben el que és passar gana però sí “tenir allò justet per viure”. Només guarden grans records, malgrat que la barraca on vivien ni tan sols tenia aigua potable. “Érem petits i ho passàvem molt bé. Aquella barraca era el millor que teníem perquè no teníem res més”, relaten mentre van saludant antics veïns que no s'han perdut la cita. Mantenen la relació amb la majoria. Un dinar a l'any no falla mai.
El de la Basilia i l'Antonio és un altre dels matrimonis gestat en una de les 6.090 barraques que es van arribar a comptabilitzar en aquest sector. Quan van abandonar la zona, ella va plorar: “Com no ho he tornat a fer en la vida.” Van pagar 90.000 pessetes pel pis nou. La Marcelina, germana d'ella, insisteix que eren felices malgrat les dificultats. “Mira que hi havia fang! Quan sortíem a ballar havíem de portar els talons en una bossa per evitar que s'embrutessin en el camí”, explica. Tots tres admeten que les barraques de Montjuïc no guardaven gaire fama però donen fe que allà “tothom vivia en harmonia”.
Ahir, qui més qui menys anava mostrant fotografies en blanc i negre i detallant com era Montjuïc quan ells, o més aviat els seus progenitors, el van conquistar. D'aquells barris aixecats a còpia d'autoconstrucció i de serveis i equipaments improvisats només resten imatges com les que ahir feien circular els assistents. Les barraques van anar desapareixent a poc a poc, fins que l'any 1973 ja no en quedava ni rastre. Les famílies van ser repartides per tot el territori, i moltes van anar a parar a Sant Cosme, el Prat, Badalona (Pomar) i Sant Adrià de Besòs (la Mina).
Abans que les barraques prenguessin forma, a Montjuïc vivien persones com Victòria Lecha. Amb una fotografia a la mà en què apareix ella de ben petita, amb l'estadi olímpic de fons, aquesta dona es mostra com un autèntic llibre d'història. El seu pare era el propietari de Can Valero Petit, un dels bars més emblemàtics. Lecha va acollir la nova immigració amb els braços oberts. Tant és així, que moltes famílies que no tenien aigua a casa anaven a rentar la roba al safareig d'aquesta veïna. “Quins temps aquells en què tots ens ajudàvem” va ser, potser, la frase més repetida ahir.
LES FRASES
Quatre plaques més per culminar el trajecte
Ja fa una dècada que la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona treballa de valent per evitar que aquest pessic del passat de la ciutat resti en l'oblit. Els governs dels alcaldes Clos i Trias, i ara el de Colau, s'han anat sumant a les diferents iniciatives que s'han impulsat i que han tingut la implicació directa d'aquells que van viure la història en primera persona.
Fins al moment, a la ciutat s'han destapat nou plaques, comptant la de Montjuïc. Encara restaria instal·lar-ne quatre més per culminar el trajecte encetat. La comissió ciutadana les reclama al barri del Carmel, la Verneda (on hi havia l'antic barri de la Perona), Can Baró i just darrere de l'hospital de Sant Pau. “De moment no tenim el compromís de l'Ajuntament de Barcelona per instal·lar aquests símbols però estem convençuts que continuarem treballant en sintonia amb l'administració”, va afirmar Oriol Granados, membre de la comissió, instants abans que es destapés la placa gegant. Només uns minuts després, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ja es va referir amb naturalitat a “les plaques que queden per descobrir”, deixant manifesta la voluntat del consistori de culminar un projecte que “fa justícia a una part de la història que ha estat amagada durant molt de temps”, va subratllar Francesc Banús, també membre de la comissió.
