Vint d'octubre, parada i fonda. És l'any 2013 i u visiona per la televisió el que està ocorrent. La gent va pel carrer amb manega curta, va amb banyador per la platja, entra dins de l'aigua del mar, no plou, no hi ha núvols, no fa aire, hi ha molta calma… Sembla ser un dia d'estiu, però no, ja fa un mes que ha arribat la tardor. Una veu en off ens diu que és la tardor més calorosa i menys plujosa des de fa un grapat d'anys. Cal aigua i fred per als tarongers de la comarca de la Ribera i d'unes altres comarques valencianes. La taronja no acaba de madurar. La gent pren el sol i desafia el temps atmosfèric, però si no plou, no serà un bon any d'esclata-sangs.

A u li ve al pensament la cançó de Raimon que diu “Al meu país, la pluja no sap ploure./ Si plou poc és la sequera, si plou molt és un desastre”. De moment… la sequera.

Poc es pareix enguany a aquell 20 d'octubre del 1982. L'any 1982 fou el de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Fou l'any de la vinguda del papa Joan Pau II a les terres valencianes. Però també sigué el famós any de riuada en la comarca de la Ribera del Xúquer, més coneguda com a “la pantanà”. Un moment molt tràgic per als valencians i les valencianes d'aleshores. El dia 20 d'octubre del 1982 plovia molt. El riu Xúquer arreplegava una gran quantitat d'aigua. La manca de coordinació tampoc va ajudar gens ni mica a evitar tot el que va vindre. Aigua i més aigua. La presa de Tous s'hi trobava a tope en les seues possibilitats de contenció. Hom recorda quan, sent un adolescent, va visitar les obres de construcció del pantà, i un home major d'un poble riberenc va dir “este pantà serà molt bo per a les terres de la Ribera, però com s'hi trenque veurem el que passa”. Fou una sentència premonitòria, per desgràcia.

Eixe dia fatídic, cadascú havia anat a la seua rutina personal i laboral. Els hi havia que se n'havien anat a pescar a l'embasament de Tous i que ja no tornarien a casa. A migdia algú va dir que la presa estava a tope i que si continuava plovent podria ocórrer una desgràcia. Uns altres apuntaven que podria trencar-se la presa. Alguna veu indicava que no hi havia perill, fins i tot ho deia alguna autoritat. El bo del cas és que a mitjan vesprada tots els pobles de la comarca de la Ribera estaven atemorits. Qui podia se n'anava a algun indret més alt. Hi havia por. Hi havia raó per a tindre-la. Per fi la presa es va trencar (“Socorro. La presa se rompe”). Havia plogut molt, la presa es va erosionar, no es pogueren obrir les comportes... En fi... com deia Raimon... un desastre.

Les conseqüències foren dramàtiques. Gent que va morir, pobles en gran part o totalment anegats, caps aigua per damunt de les cases i dels arbres dels camps, animals morts surant per damunt de l'aigua, carreteres i camins trencats... Grans pèrdues econòmiques i una gran sensació d'abandó que encara perdura. Es feren dos pobles nous, construïts en zones més elevades (Beneixida i Gavarda). L'espectacle que es podia contemplar el dia de després de la pantanà era autènticament dantesc. La sensació d'impotència, de ràbia, de sentir-se enganyat (cal tindre en compte que a hores d'ara encara resten alguns assumptes per resoldre) ha calat en la població, ha marcat un abans i un després. En les converses de la gent de la Ribera és molt freqüent sentir allò de... “abans de la pantanà”, “l'any de la pantanà”, “després de la pantanà” i frases així. I és que realment, el que va ocórrer va ser molt important, no sols pels diners perduts (alguns perderen la seua casa, el seu cotxe...), sinó perquè alguns perderen alguns familiar i, en algun cas, el sentiment i la possibilitat de continuar fent la vida en la mateixa casa o en el poble on van nàixer i van viure durant molt de temps.