Societat

“Sense els Estats Units no es pot aturar el canvi climàtic”

Entrevista a Josep Garriga, economista i assessor ambiental. Exdirector de l’Oficina Catalana per al Canvi del Clima

Copenhaguen acull avui i fins al dia 18 la quinzena conferència dels Estats membres de la convenció de Nacions Unides contra el canvi del clima. L’economista i assessor ambiental Josep Garriga ha participat en una desena de reunions internacionals sobre el clima com a director de l’oficina catalana i ara, jubilat d’aquest càrrec, assisteix a la cimera de Copenhaguen convidat per una organització no governamental.

Que podem esperar de la cimera?
Hi ha tres possibilitats. La primera, molt improbable, és que a Copenhaguen s’arribi a un acord jurídicament vinculant. A la reunió preparatòria de Barcelona [de fa tres setmanes] ja va quedar molt clar que aquest objectiu és molt difícil, per no dir impossible. La segona possibilitat és que s’aconsegueixi un gran acord a nivell polític, i crec que aquesta és l’alternativa que té més possibilitats. Finalment, pot passar que s’acabi amb una suspensió de la conferència, que s’acabi sense acords i es proposi intentar arribar a un acord final d’aquí mig any o un any. Això ja va passar en les reunions sobre canvi climàtic de l’any 2000 a l’Haia, que es van ajornar mig any.

Si fracassa Copenhaguen s’haurà d’esperar a la reunió de Mèxic...

Mèxic a finals del 2010 o Bonn el juny del 2010. A Bonn es podria acabar de definir el tractat i la firma es faria a Mèxic. L’important no és l’èxit de Copenhaguen sinó l’èxit del procés: arribar a un protocol contra el canvi climàtic efectiu.

Aquest calendari és viable?

Podria ser un bon calendari però caldria que abans, a Copenhaguen, com a mínim els països rics decideixin avançar una quantitat econòmica important –entre 7.000 i 10.000 milions d’euros anuals– per fer inversions en aspectes com l’adaptació al canvi climàtic. Cal fer projectes de gestió dels boscos, per exemple, de forma immediata.

Per què esperar mig any o un any?
Entre altres motius perquè s’ha de donar temps perquè el Congrés i el Senat dels Estats Units aprovin la seva pròpia llei de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que ja està en tramitació. Si ells aproven la seva llei serà més fàcil que se sumin a l’acord mundial.

Per què és tan important la participació dels Estats Units?
El funció de les seves emissions històriques, els nord-americans han de pagar un 40% dels diners que els països rics han d’aportar per fer front al canvi climàtic.

Som realistes quan exigim al govern Obama que firmi un compromís immediat per reduir dràsticament les emissions del seu país?
L’oferta del president Obama i del seu govern és bona. El govern Bush s’oposava a la lluita contra el canvi climàtic i cal recordar que bona part de l’opinió pública d’Estats Units està en contra que la comunitat internacional imposi al seu país una reducció unilateral de les emissions de gasos; volen ser ells els que decideixin la seva postura.

En aquest punt, s’hauria de recordar per què Estats Units no va ratificar el Protocol de Kyoto?

El govern de Clinton i Al Gore va cometre un gran error, de bona fe però un gran error. L’any 1997 el govern Clinton va firmar el Protocol de Kyoto però després ni tan sols es va atrevir a presentar la proposta per a la seva ratificació perquè, sis mesos abans d’aquella firma, el Senat havia fet una resolució per 95 a 0 dient que no acceptarien un acord de les Nacions Unides que no inclogués la participació de tots els països en la reducció de les emissions de gasos. Com que la Xina o l’Índia no va quedar inclosos a la llista de països que havien de prendre mesures contra el canvi climàtic era evident que el Senat no aprovaria la ratificació del Protocol de Kyoto.

Aquest incident condiciona la situació actual...
El president Obama coneix l’experiència i no vol repetir l’error. La nova estratègia és aprovar una llei de compromisos interns i després participar en el nou protocol internacional. La proposta que estudia el Senat nord-americà no seria suficient per aconseguir els objectius de reducció de les emissions mundials el 2020 però sí que seria prou ambiciosa per als objectius del 2050. Estats Units podria compensar aquest dèficit en l’objectiu de l’any 2020 ajudant econòmicament i tecnològicament altres països perquè emetin menys; és a dir, fent servir els denominats mecanismes flexibles.

La postura d’Europa és suficient?
La Unió Europea es compromet a reduir les seves emissions un 20% l’any 2020 i, si la resta de països fan un esforç comparable, arribarà a una reducció del 30%, és a dir, per sobre del 25% que ens correspondria. El problema és que sense la participació d’Estats Units no aconseguirem els objectius globals.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.